Delícies de botànica i de cementiris

  • El periodista Adolf Beltran recupera un llibre ple de curiositats i de saviesa de l'erudit Celestí Barallat, 'Principis de botànica funerària' (Editorial Base), del 1885

VilaWeb
Montserrat Serra
24.05.2014 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Situem-nos el 1885. La fal·lera de Celestí Barallat pels cementiris, un tema de debat europeu en aquell moment, el porta a escriure ‘Principis de botànica funerària‘. Barallat  (Barcelona, 1840-1905) confegeix una obra deliciosa (cal trencar la prevenció contra la paraula ‘funerària’), plena de curiositats, d’erudició, de simbolisme basat en la mitologia, els clàssics, la tradició popular religiosa i laica. Una obra i un personatge que va causar la fascinació de personatges com Joan Perucho i Ferran Sáez Mateu. El darrer apassionat és el periodista cultural Adolf Beltran, que ara presenta una nova edició del llibre (traduïda al català per Sílvia González i que inclou dibuixos de Lola Anglada), amb una introducció on reconstrueix la vida i la mort de Celestí Barallat.

Prenem un exemple de ‘Principis de botànica funerària’. Sobre la palmera diu Celestí Barallat:

«El més elevat símbol de la renovació de la saba al món vegetal s’ha considerat sempre la palmera, la qual entre els antic tenia el nom de Fènix. (…) De Babilònia es diu que reconeixia en la palmera tantes virtuts especials com dies té l’any. En el sistema jeroglífic dels egipcis va ser la palmera l’emblema de l’any i de totes les cadències i els cicles del temps, i molt especialment del gran cicle anomenat del Fènix, simbolitzat després per un ocell de color vermell i daurat que se suposava que venia de l’Orient per presidir la renovació d’una època històrica. (…) La palma del guerrer és la victòria de la resistència material dels homes: la palma del sant és la victòria sobre l’esperit del mal i el triomf de la vida i de la recompensa eterna. (…) La palmera, segons diuen els àrabs, pot durar de dos-cents a tres-cents anys, i això fa que a la simbòlica de la renovació s’uneixi també el sentit de la permanència. (…).»

I encara un trosset més, que va impressionar a Perucho, sobre la simbòlica de l’absència del fruit:

«És prou sabut que les palmeres presenten dues varietats, ja que unes són masculines i les altres femenines, i quan un exemplar d’aquestes darreres es trobi en un cementiri, serà oportú en el moment adequat tallar i retirar els fruits que hagi produït. Hi ha una raó de respecte i una altra raó d’higiene instintiva per no menjar els fruits produïts al recinte fúnebre, i mai no se l’ha de confondre amb un viver de fruiters.»

Els interessats en la vida i l’obra de Celestí Barallat podran participar en la ruta que Adolf Beltran prepara pel dissabte 7 de juny, a les 11.00, al cementiri del barri de Poblenou. Mentrestant, ens en parla en l’entrevista que segueix.

Com vau descobrir Celestí Barallat i què us va impulsar a tirar endavant una nova edició de ‘Principis de botànica funerària’?
—Vaig descobrir Celestí Barallat gràcies al llibre de Ferran Sáez Mateu, ‘Vides improbables‘, on dedica un capítol a aquest personatge heterodox, inclassificable, rar. Sáez al seu torn s’havia basat en el personatge de ficció que havia creat Joan Perucho inspirant-se en Barallat a la novel·la ‘La guerra de la Cotxinxina’. I també li va dedicar un capítol en el llibre col·lectiu ‘Oscura turba’ sobre els escriptors més estranys. El fet és que Perucho va descobrir Barallat el 1985, quan l’editorial Altafulla va publicar una edició facsímil del seu llibre principal, ‘Principis de botànica funerària’, cent anys després que es publiqués per primera vegada en vida de Celestí Barallat.

L’edició que en feu a l’editorial Base incorpora una introducció amb una semblança prou completa de Barallat.
—Vaig quedar fascinat i amb ganes de saber més. Vaig fer algun reportatge per Catalunya Ràdio i després ja vaig començar a investigar en hemeroteques i arxius. Vaig repassar els diaris i revistes de l’època, amb les necrològiques i altres articles que van publicar sobre ell. També vaig recuperar en llibreries de vell o en arxius alguns dels seus treballs acadèmics i de traducció. Perquè, a banda dels ‘Principis…’, va escriure també sobre “Nyerros i cadells”, va traduir Horaci, Mistral, Bulwer-Lytton, Manzoni…

Algun altre volum o text?
—Barallat va ser un erudit que en diverses institucions de la ciutat de Barcelona, com ara l’Ateneu, l’Acadèmia de les Bones Lletres, l’Associació Catalana d’Excursions científiques a les quals pertanyia, va anar fent treballs diversos. Tenia fama de ser un dels millors prossistes en castellà de la seva època.

Barallat va ser un home contemporani al Romanticisme, però en la introducció dieu que fugia dels excessos del Romanticisme. Per què tenia una certa prevenció sobre els romàntics?
—Barallat escriu poesia romàntica i de fet participa en el moviment de la Renaixença, molt marcat també pel romanticisme. Però ell, sobretot amb el pas dels anys, arriba a identificar el romanticisme amb la desmesura. I davant de l’afectació i els excessos sentimentals dels romàntics, prova de posar-hi fre amb l’ordre, l’equilibri, la mesura dels clàssics i amb la fe religiosa.

I com dieu que frenava els excessos romàntics als cementiris?
—Els ‘Principis de botànica funerària’ són un antídot contra la morbositat, el sentimentalisme i també contra la vanitat i la frivolitat.

Celestí Barallat és un personatge extraordinari vist amb els ulls d’avui dia. També ho era en el seu temps?
—L’hem d’emmarcar en una època on certament es fan grans tractats de botànica i de simbologia botànica. Un temps on els cementiris són espais importants de debat: les ciutat cada vegada es fan més grans i cal decidir què fer amb els morts. Era un debat europeu i ell hi va participar. Amb tot, no deixa de ser singular aquest interès tan gran pel món funerari. Pensa que va escriure els ‘Principis…’, que va escriure el tractat sobre dret funerari romà, que va participar d’una manera significativa en el debat sobre la construcció del cementiri de Montjuïc, on va aconseguir resoldre un llarg litigi entre l’ajuntament i l’església sobre qui tenia la potestat dels cementiris. En bona part gràcies a ell, el cementiri de Montjuïc és civil. Que dediqui tant de temps i esforços en aquest àmbit el fa singular. I és un home que conviu amb la contradicció també. Per exemple, una de les aportacions que faig en la introducció és explicar que Barallat va morir de sífilis i que va partir aquesta malaltia dotze o tretze anys, fins que se’l va endur un 2 de novembre del 1905, dia de difunts. Aquesta malaltia estava molt estigmatitzada, va quedar bandejat al final de la seva vida. Sí, hi ha moltes coses que el fan fascinant i singular.

Segons expliqueu, era un home religiós, però els seus ‘Principis de botànica funerària’ no es circumscriuen a la religió catòlica. La simbologia que aportar Barallat traspassa els referents catòlics per anar-se’n als mitològics, els clàssics, etc.
—Era un home de natural conservador, però era prou obert per dedicar articles magnífics a contemporanis seus com Clavé, per exemple, que no en tenia res de conservador. I en religió passava el mateix. Als seus Principis recull la simbologia cristiana i també la grecollatina; també és un home fascinat pel folklore cèltic… I en el llibre fa un plantejament modern dels cementiris. Els considera espais d’espiritualitat i això pot ser interessant avui fins i tot per a molts ateus. Diu que els nostres morts tenen alguna cosa de sagrat. Per això els ‘Principis de botànica funerària’ se’ls pot fer seus tothom. Entén que al cementiri la mort i la vida estan lligats i que la botànica ha de transmetre alguna esperança, precisament, en la continuïtat de la vida.

Precisament, els ‘Principis..’ comencen reflexionant sobre els colors adequats a un espai com el cementiri…
—Sí, aconsella el blanc i el verd. I diu que el verd simbolitza la regeneració primaveral i també la immortalitat de l’ànima. I la tria de les espècies vegetals l’ajuda a objectivar un cert estat d’ànim. Per això Barallat concep el cementiri com un espai de tristesa però no de desesperança ni un espai tètric. El cementiri ha de transmetre algun tipus d’esperança. En aquest sentit, tot i que ell en sap molt de botànica, els ‘Principis…’ no és un tractat de jardineria. Ell tracta sobretot la simbologia, l’antropologia cultural, el seu relat és ple de coses que fascinen.

Perquè sap traspassar el món de la botànica al món de les idees?
—Perucho va quedar atrapat sobretot pel moment que Barallat desaconsella per una qüestió higiènica que es posin arbres fruiters al cementiri. El romanticisme tenia predilecció pels vius que són quasi morts (malalts, agonitzant, etc) i també pels morts que són quasi vius (els fantasmes, els espectres). El romanticisme practica una certa promisquïtat entre vius i morts. I Barallat diu prou: els morts a reposar i els vius a recordar.

Què més desaconsella?
—És contrari a les plantes punxegudes i les ortigues, perquè les associem amb un dolor llatzerant, insuportable. En el llibre també hi ha moments que somrius, quan Barallat entra en consideració sobre les alzines, que si bé no priva que n’hi hagi alguna, desaconsella que es planti l’alzina surera, perquè el suro va lligat a la manca d’intel·ligència (cap de suro, diem, oi?).

Acabeu la introducció dient: ‘Senzillesa i naturalitat, aquests són els principis que inspiren el llibre, i a partir dels quals es desplega, amb prosa de qualitat i erudició sempre amena, una guia per conèixer les propietats simbòliques de moltíssimes espècies vegetals.’
—Per sobre de tot Barallat defensa la senzillesa i la humilitat: ni els excessos lacrimògens ni la pompositat dels vanitosos. Això tampoc ho suporta. És una simbòlica perfectament fonamentada. Escriu amb senzillesa i gravetat i la prosa és al servei dels principis de la botànica funerària.

Avui que vivim d’esquenes als morts, a la mort, costa de trencar el tabú per fer arribar aquest llibre a la gent?
—Certament, la gent ha de vèncer una certa prevenció davant del llibre. Un dia vaig entrar en una llibreria, vaig demanar el volum i el llibreter em va dir: ‘Nosaltres no tenim coses d’aquestes’. Com si es tractés d’un llibre morbós. Doncs és tot el contrari: és un llibre bonic, contrari al que és tètric, morbós i decadent. La paraula ‘funerari’ provoca aversió. Però comences a llegir i més aviat et quedes fascinat.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any