Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Diumenge  18.05.2014  10:34

Autor/s: "El Pla d'Urgell. Memòria i paisatge". A cura de Josep Camps i Francesc Foguet, amb fotografies de Marta Benavides. Col·lecció Lo Plançó, 12. Editorial Fonoll

L’estany d’Ivars

Vidal Vidal (1987)

Men?ame
 

L’estany d’Ivars, també dit d’Utxafava, era un llac mig natural, mig producte de l’embassament de les escorrialles dels recs d’aquella part de Pla d’Urgell. La seva existència es remunta a molt antic, ja que des de l’època del domini dels senyors de Bellpuig sobre tota aquella contrada i fins abans del canal s’hi extreia sal comuna, sota l’esguard amatent dels carabiners. [...] Ja anteriorment, en temps dels àrabs, aquella llacuna havia estat protagonista de la història, en desenvolupar-s’hi la mítica batalla que va costar la vida dels reis moros de Toledo, Segòvia i Fraga, amb 30.000 dels seus homes. [...]

El llac tenia una superfície, encara avui apreciable des del cotxe, a l’estar perfectament definit el que era el seu contorn per una fondalada ben delimitada, de 2’5 quilòmetres de llarg per prop d’un d’ample. [...] El seu perímetre era vorejat de xisquers, entre els quals s’amagaven ànecs i altres espècies d’animals propis de paratges lacustres. És bastant dubtós, però, contràriament al que afirma Tomàs Badia i Vila, que entre aquestes espècies s’hi trobessin foques. No té res de singular, per tant, que, atrets per la profusió de la caça, personatges distingits, entre els que es compta la família Girona, el baró de Viver o el marquès de Caldes de Montbui, es desplacessin des de Barcelona fins a l’estany, a començament de segle, per practicar l’esport cinegètic. Una pràctica que, possiblement sense una finalitat tan esportiva, ja venia essent freqüent entre els veïns de la zona. Aquests, a més a més, havien convertit els encontorns en un lloc d’esbarjo. S’hi celebraven aplecs multitudinaris, de caire festiu o fins i tot polític (el diputat Felip Rodès, de gran ascendent sobre Ivars, on encara té dedicat un carrer principal, va ser un dels impulsors de la popularització de l’estany com a lloc d’encontre), i els diumenges a la tarda, les parelles d’enamorats dels pobles dels voltants hi anaven a passejar en barca.

Contribuïa, sens dubte, a l’emoció de la passejada el record de la llegenda d’una noia que s’havia ofegat amb motiu de la celebració d’unes bodes. El més mínim cop inesperat de l’aigua contra la barca, la menor estrebada del vent o un soroll inexplicat, devien provocar l’esfereïment immediat de les damisel·les de vocació navegant, que s’aferraven al braç del seu pretendent, que en quedava sincerament reconegut, no tant per l’ocasió que se li havia brindat de demostrar la seva sang freda i valor, com pel fet d’haver pogut arrambar-se a la seva estimada una mica més del que, en circumstàncies normals, li era permès, oportunitat que no es produïa cada dia, precisament.

Encara avui es poden veure, al costat del camí, i confoses amb alguns coberts agrícoles, les cases de tàpia de ca l’Aragonès, on se servien, acabades de pescar, les apreciades anguiles amb arròs.

Tot això, ara, s’ho ha endut el vent, o millor dit, la insaciable cobejança humana. En aquest cas, el goig que a algunes persones poc escrupuloses, i encara menys interessades a reconèixer el que era un patrimoni natural de tots els urgellencs, els feien els 400 jornals de terra que ocupaven el fons del llac.

Vidal Vidal, Les rutes de Ponent. I. L’oració dels perduts, Lleida, Edicions de l’Institut d’Estudis Ilerdencs, 1987, p. 54-56 (fragment).

Foto: Marta Benavides

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d'Urgell.