El model ramader porcí al Lluçanès i les conseqüències de present i futur

  • L'aigua, el territori, la contaminació... aspectes a considerar

VilaWeb
Grup de Defensa del Ter
12.05.2014 - 11:37

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

El Lluçanès és fruit del territori i la història que han vestit un paisatge i una cultura particulars. La comarca té tradició agrícola, ramadera i forestal, i recentment s’hi ha afegit el turisme. El conjunt és possible gràcies a l’equilibri de factors fràgils i sovint poc visible. Des del Grup de Defensa del Ter ens preocupen senyals d’alerta, des d’un temps ençà percebem un model ramader desequilibrat que té conseqüències presents i futures greus, sobretot en l’aigua; i volem compartir-ho en aquest article.

La qualitat de l’aigua al Lluçanès i el seu abastament
Primer de tot tenim les analítiques de les fonts del 2014. De les 41 fonts analitzades quasi la meitat no son potables o estan al límit, i només 13 es pot considerar que no porten cap traça de purins. Els pobles més contaminats són Lluçà, Prats, Sant Martí, Sant Feliu i Perafita; i l’únic impol·lut és Alpens. Els darrers 10 anys la mitjana de les analítiques mai ha estat per sota dels 50 mg/l, el límit permès per la OMS. El primer avís afecta directament un bé comú tan essencial com l’aigua.
L’abastament d’aigua al Lluçanès s’ha basat sempre en la seva xarxa de rieres, pous i petits embassaments. La major part de cursos hídrics presenten problemes d’eutrofització i contaminació, en gran part ocasionats per residus d’origen ramader però també industrial. El cas extrem el tenim en el torrent de Merdinyol. Pel que fa als pous i les fonts estan lligats als aqüífers i es nodreixen de les seves aigües subterrànies. La seva vulnerabilitat a la contaminació per nitrats depèn de l’ús del sòl a les zones de recàrrega. Al Lluçanès aquest usos es reparteixen a mitges entre l’agrícola i el forestal. La tesi doctoral de la Mercè Boy (2013) observà que les fonts en sòls agrícoles tenen una mitjana de nitrats de 108,26 mg/l i les d’ús forestal una mitjana amb valors de 14,34 mg/l.
L’aigua, un bé comú, es gestiona des dels ajuntaments. Al Lluçanès tradicionalment han fet l’abastament utilitzant els recursos que donen les rieres, pous i fonts. Aquesta planificació  va començar a canviar el 2006 a causa de la contaminació dels aqüífers i l’augment de la demanda. Aquell any es va inaugurar la millora dels pous de Vilaseca (Sant Bartomeu) i la seva xarxa de connexió a Sant Boi, Perafita i Sobremunt, amb una dotació màxima de 1.100 m3/dia. L’execució la va fer SOREA (1.360.000 euros).  
Aviat es comprovà que aquesta obra no garantia plenament l’abastament. En el moment més dur de la sequera del 2008 el nivell del pou estava a 6 metres, molt per sota dels 100 habituals. L’alcalde va atribuir aquesta reducció a la sequera, al augment general del consum d’aigua i altres pous que també xuclaven. Molts municipis, que no recordaven haver tingut mai problemes d’aigua, es veieren obligats a fer portades amb cubes a uns costos de 800 euros diaris. El pou de Sant Agustí, construït els anys 80 i que pressuposava un llarg període d’abastament, es va assecar i el municipi s’afegí provisionalment a la xarxa del pou de Vilaseca. Aquestes obres i futures connexions que s’estan plantejant suposaran despeses al voltant del milió d’euros. Però els mateixos tècnics han avisat que no és solució de llarga durada, es pot córrer el risc d’esgotar el pou. El finançament de tantes obres i emergències corren a càrrec de diners públics en una constant fugida endavant
Un estudi recent de la UB i la UdG finançat per l’ACA i el Consell Comarcal sobre els aqüífers del Lluçanès va concloure que els dos focus de pressió sobre els aqüífers són l’extracció d’aigua que es fa de manera concentrada, i la gestió dels purins com a fertilitzants, que provoca més del 35% de pous contaminats per nitrats. L’estudi ha analitzat la vulnerabilitat del pou de Sant Bartomeu i ha considerat necessari establir-hi mesures com una àrea de protecció. Actualment polítics i tècnics estan debatent l’avantprojecte de connexió a l’aigua del Ter. Aquesta seria una solució costosa, tant en la factura de les obres com en el rebut, i de futur no sostenible.

Desequilibris del nou model ramader
El GDT veiem garratibats com s’obren noves granges o es fan ampliacions. Tots els municipis del Lluçanès (menys Alpens) estan classificats per a la Generalitat com a zones vulnerables, això vol dir que son àrees contaminades per purins i que tenen limitacions a l’hora d’abocar als camps i de construir granges. Però les restriccions no han impedit el creixement de la cabana porcina.  Segons dades del 2009 al Lluçanès hi havien 235.300 porcs, un augment del 180% els darrers 20 anys. Aquell mateix 2009 hi havia tant bestiar com terres podien absorbir els seus fems, s’estava al límit de la saturació. Els darrers anys la tendència no ha afluixat; s’han obert noves granges, s’han llaurat nous camps i s’han fet més rompudes – pas de terreny forestal a agrícola -. Els veïns alerten que cada vegada pugen més cubes per escampar purins, però ningú sap quantes.
És evident que la ramaderia s’està transformant, les naus han crescut i actualment són quasi 50 les granges de 2.500 porcs o més. Però el nombre de treballadors és manté igual. La propietat s’ha concentrat en poques mans. La crisi afecta la pagesia i els ha fet vendre cases i terres als grans industrials del porc. Els que aguanten es van integrant a la cadena de producció, passant a ser assalariats que engreixen els porcs d’altres. Cal pensar també que tots aquests porcs s’alimenten en gran part de menjar que ve de molt lluny, com soja de l’altre cantó de l’atlàntic, i es gasta en tot el procés un munt de petroli. Tot plegat no serveix evidentment per fer una gran carn de qualitat o amb caràcter propi; es tracta simplement d’una producció deslocalitzada.

Present i futur del Lluçanès
L’augment de la cabana porcina, a partir de granges integrades a grans grups empresarials, ens fan témer que el Lluçanès, com Osona, no estigui prenent el millor camí, amb un model totalment desequilibrat i desvinculat del territori. Un model ramader que lluny de revaloritzar els recursos propis serveix més aviat per degradar-los. Per consumir grans quantitats d’aigua que el Lluçanès no té, i per posar en perill la qualitat d’aquesta aigua escassa. Una activitat que afegeix contaminació a l’aire, pudors, deteriora els sòls i fa impacte paisatgístic.  
Fa cinc anys, en un intent d’equilibrar dinàmiques, des del Consorci del Lluçanès es va liderar  la proposta de Territoris Serens, un document per treballar conjuntament per un altre model econòmic basat en la sostenibilitat. A la pràctica, aquest model més serè, perseguia revaloritzar el territori i el paisatge com a recurs propi i proper; fomentar la participació de la gent, la seva implicació i la cooperació en xarxa; i promoure una activitat econòmica basada en productes propis i de qualitat, respectant el medi que els facilita i és font de tota activitat econòmica. Dóna la impressió, doncs, que amb la idea de territori serè, el Lluçanès tenia la oportunitat de continuar escrivint la seva pròpia història, amb el seu caràcter. Una estratègia a llarg termini, ambiciosa perquè pretenia donar un futur per a tots. Amb l’espectacular presència de grans porcaters com el grup Tarradelles i la propagació del model ramader industrial de producció porcina, ens fa la sensació que ens estem venent el futur per quatre duros. Tot plegat és la història de sempre, que tots coneixem de memòria, però que no som capaços de trencar./

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any