Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dilluns  05.05.2014  00:35

El lladre i el penjat

Rondalles de la Vall i del vell

Men?ame
 

Això diuen que era un senyor ressenyoret que, en dies de mercat, passejava pel poble amb les millors sabates que tenia. Totes netes i brillants, fins i tot quan plovia.

Este senyor tan senyoret era amic de molta gent. Als uns i als altres saludava, a dones i a homes somreia, als xiquets els feia gràcies i entretenia els venedors.

No tenia treball, però com a ric senyoret vivia, i tot el poble es preguntava d'on eixien tots els diners que tenia.

I un bon dia de mercat que el senyor ressenyoret no hi anà, als botiguers, en fer recompte, una sorpresa els esclatà:

-Molts més guanys que els altres dies! -digué el fuster.

-Hui és festa i alegria! -digué el cisteller.

-Ens ha tocat la loteria? -es preguntava el carnisser.

-Mira quants diners, Maria! -cridava el velluter.

Però prompte s'adonaren que la venda havia estat igual. Tant havien venut eixe dia com l’anterior. I, per tant, ningú no entenia la raó d'eixe calaix.

-Si he venut igual que ahir, per què hui tinc més guanys?

Tots s'ho preguntaven, però ningú no s'ho responia. Tots se n'alegraven, però ningú no ho comprenia.

L'alcalde, en saber-ho també, molt content es ficà. Els va dir unes paraules i a tot el poble convidà:

-Faré una festa tots els dies que els botiguers tinguen estos guanys! Ni tristors ni melangies, hui tot són alegries i les hem de celebrar!!! -digué l'alcalde.

I tots els botiguers i tot el poble més que contents, extasiats, se n'anaren a la festa que l'alcalde els va pagar.

Dies més tard tornà el mercat a la plaça del poble. I també tornà el senyor ressenyoret, que amb uns i altres xarrava i entretenia a tots.

Estant el senyor ressenyoret, entre riallades i palmades, parlant amb el cisteller, el fill d'este comprengué de què vivia el senyor tan senyoret:

-Pare, pare! Que el senyor ressenyoret té la mà al calaix! -cridà el xiquet mentre els dos majors parlaven i reien.

El cisteller comprovà ràpidament el que el seu fill li advertia. En eixe precís moment, el senyor ressenyoret tenia una mà en el calaix i l'altra... li la tallaria!

-Lladre més que lladre!! -va cridar el cisteller, al senyor ressenyoret, mentre este fugia.

Eixe dia, els botiguers comprengueren la raó dels seus guanys: sempre que el senyor ressenyoret venia, els buidava el calaix. Per això tots decidiren avisar les autoritats.

L'alcalde, que era amic del senyor ressenyoret, li va dir:

-Tinc entés que abans d'acabar el dia vindrà la justícia a per tu i, si la presó vols evitar i allí la teua vida acabar, més val que el poble  decidisques deixar.

El lladre va fer cas del consell de l'alcalde i se'n va anar al camp. Per a amagar-se, una garrofera ben alta trià, i a ella se'n va pujar. Però es va donar la casualitat  que, d'una de les seues branques, un home s'havia penjat, i el lladre no s'adonà d’este fet.

Eixe dia arribaren al poble el jutge i els agutzils. I a ca l'alcalde van anar per preguntar si algú en el poble sabia on el lladre podia estar.

L'alcalde, traïdoret com era, els digué:

-No em descobrisca, senyor jutge, però el lladre està amagat a una finca que té en la partida del Carrascar, i és segur que allí el puga trobar.

En això, uns homes que, acabada la faena, tornaven a casa, passant pel camí, van vore el penjat i el primer que van fer, quan arribar al poble, va ser avisar les autoritats.

El jutge, que encara no havia mogut, en conéixer del cas, digué:

-Haurem d'anar a alçar el cadàver.

El rector, en saber-ho, digué:

-Haurem de portar els sants olis, perquè, si fa poquet que s'ha penjat, encara és possible donar-li el pernoliar amb condició.

I allà que se'n van el jutge, els agutzils, el rector, l'escolà, els acolitets, l'alcalde, els botiguers i un mosquer de curiosos, que sempre s'apeguen en estos casos.

Arribaren a on estava la garrofera i el jutge manà als agutzils: 'Pugeu per a baixar-lo!'. El lladre, que encara estava dalt de la garrofera, i ho sentí, creient que anaven a per ell, exclamà: 'No cal que pugeu, que ja baixaré jo, a poc a poc'.
 
La gent que va sentir aquelles paraules, creient que eren del mort, cametes em valguen, començaren tots a fugir, i, corrent, corrent... el jutge perdé les sabates, el rector les crismeres, l'escolà el fanal, els acolitets la creu, els agutzils les vares i l'alcalde... la poca vergonya que li quedava. Tota la gent anava atropellant-se els uns als altres, anaven a bacs, caient a redolons pel camí.
 
El senyor ressenyoret, convertit en el lladre del poble, aprofità l'ocasió per a fugir i no el varen vore mai més per allí, tot  quedant-se amb el cul batut el jutge, els agutzils i els botiguers. I qui sap si ara, en algun altre poble, hi ha un senyor ressenyoret.