Alina Moser: ‘És increïble que no puguis estudiar en la teva llengua’

  • Entrevista a la jove alemanya protagonista de 'Són bojos, aquests catalans!?' i de 'Què ens passa, valencians?'

VilaWeb
VilaWeb
Roger Cassany
28.04.2014 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Va arribar al nostre país encara no fa tres anys i ja parla un català excel·lent, perfectament fluid i ric. Va venir gairebé per casualitat, per amor, però de seguida es va posar a estudiar lingüística. I quan encara no feia dos anys que havia descobert la nostra llengua i la nostra cultura va protagonitzar el documental ‘Són bojos, aquests catalans?!‘, tot un fenomen a la xarxa. En aquell film, la jove alemanya Alina Moser viatjava en furgoneta pel Principat, per Catalunya Nord i per la Franja amb el propòsit d’avaluar l’estat de la llengua al carrer, a les universitats, a les botigues… Ara ha decidit de fer això mateix pel País Valencià, en aquest cas viatjant amb bicicleta, de nord a sud (vegeu-ne el vídeo promocional). En aquesta entrevista explica què s’hi ha trobat i què l’ha impressionada. Prepara un tercer documental, dedicat a les Illes i dirigit –com en els altres dos– per David Valls. ‘És increïble que no puguis estudiar en la teva llengua’, diu, amb referència a l’enèsim atac del govern valencià a l’escola en català. També avisa que el nostre país, des de fora, encara no s’entén prou. I que ja seria hora que aquells que defensem la llengua, de nord a sud, uníssim forces, perquè si no en tenim cura, no ho farà pas ningú per nosaltres.

Com és que una alemanya hagi acabat interessant-se per la nostra llengua i fent-ne documentals?
—Em fa l’efecte que m’he interessat pel català igual com em podia haver interessat per una altra llengua que m’hagués trobat pel camí. Però sí que és veritat que em va meravellar l’ambient entorn del català i la cultura catalana. Ara tot això no ho veig tan borrós ni diferent. És com quan primer ens enamorem i, al cap d’un temps, les coses les veiem de manera més realista.

Voleu diu que ja no us enamora el català?
—No! N’estic enamoradíssima! Però d’una manera més madura. Per sort, d’una altra banda, perquè el veig diferent, amb més coses i matisos, com per exemple el valencià, que he descobert arran del documental.

Parlem del documental, doncs, que es titula ‘Què ens passa, valencians?’. Pregunta obligada: què els passa, als valencians?
—La primera cosa és que m’he adonat que des de fora és difícil d’analitzar què els passa, als valencians. Qui vulgui opinar sobre els valencians els ha de conèixer i hi ha de conviure. Dit això, les circumstàncies són diferents que no a Catalunya. Un dels problemes que més m’ha impressionat és que hi ha gent que durant una franja de temps ha deixat de parlar valencià als seus fills per qüestions de tendència o de moda i que ara se’n penedeix. I jo ho veig clar: igual com passa a Catalunya, si no assumeixes que has de tenir cura de la seva llengua, malament rai. Ningú no ho farà per tu.

Què més us ha xocat?
—Per exemple, he descobert que no hi ha tant conflicte sobre la llengua com a vegades ens volen fer creure des de fora. Fins i tot gent d’Énguera, territori xurro, on es parla castellà, entén el valencià, se sent valenciana i no passa res.

Sovint es diu que hi ha un País Valencià que no ens ensenyen. És cert?
—Sí. M’he trobat amb coses que no sabia que existien i que m’han impressionat. Per exemple, no m’esperava que es parlés tant en valencià a Elx o a Guardamar, a l’extrem sud. Tenia un prejudici d’entrada.

Per què creieu que passa, això? És responsabilitat dels mitjans de comunicació? O justament de la manca de mitjans de comunicació en la nostra llengua?
—Segurament manquen mitjans de comunicació per ensenyar aquest País Valencià, sí, això és un fet. Però també penso que per ensenyar aquest País Valencià que no es veu hi ha d’haver voluntat; voluntat de tots aquells que vulguin una llengua forta, tant del nord com del sud. Hem d’aplegar forces, siguem d’on siguem. És una feina, aquesta d’unir forces, que s’ha de fer d’una manera decidida i a vegades trobo que costa una mica massa.

La llengua al País Valencià viu un nou atac a l’escola, el més greu en dècades. Com ho heu viscut rodant el documental?
—És un maldecap, per no dir un mal d’estómac, molt greu, al País Valencià. És senzillament increïble que no puguis estudiar en la teva llengua. A Catalunya havíem detectat que a les universitats no era possible de tenir totes les classes en català, però és que al País Valencià no es pot fer ni des de la primària. El moment d’entrar a l’escola, per un nen, és un dels moments més determinants de la seva vida. Ho trobo indignant i trist. No em puc imaginar la sensació d’abandó que deuen tenir les famílies. Abandó per part del govern, cap a la seva llengua. És molt fort.

La problemàtica del català a l’escola, a un altra escala, també es viu a les Illes. Tinc entès que hi haurà un tercer documental, dedicat a les Illes. És així? Ja el prepareu?
—Sí, aquest és el gran somni. Haurem de trobar finançament, com hem fet amb els altres dos documentals. També és cert que preveiem de trobar-nos una situació molt diferent, una vegada més, de les que hem trobat a Catalunya i al País Valencià. I per això pensem que el documental pot tenir molt sentit. Però també una situació molt diferent logísticament, perquè són illes, amb comunicacions complicades, i això fa més difícil la realització i el finançament. Les ganes i les energies hi són, i tant, ara només falta trobar els recursos. I sí, això que ha passat a les Illes amb la llengua a l’escola és impressionant. Per això també en tenim moltes ganes.

Com a alemanya que viu a Catalunya, com es veu la independència i tot això que passa al Principat? Com ho veuen la família i els amics d’Alemanya?
—A la gent li costa d’entendre què passa a Catalunya. Tampoc no s’ho pregunta gaire, per això. Et solen dir:  ‘Catalunya? Ah, sí, és veritat, aquests volen ser independents.’ Però jo crec que Catalunya no s’entén des de fora. La independència s’hi redueix a la qüestió econòmica. Tot allò que té a veure amb la cultura i la llengua suscita empatia i en certa manera s’entén. Però si es parla d’independència es parla d’economia. Jo sempre dic que per entendre-ho cal veure-ho i viure-hi. Catalunya no és al mapa i per això per a mi és un privilegi haver-la descobert i poder-la explicar a gent de fora que sé que m’escoltarà.

Creieu que Europa ens entendrà i ens acceptarà com a nou estat?
—Bé, no sóc especialista en això. El meu camp és la llengua, no la política. No puc fer una anàlisi d’aquesta índole. Però espero que la decisió que prenguin els catalans, sigui quina sigui, sigui respectada i acceptada amb naturalitat i en un procés pacífic.

Per acabar, ara que ja fa tres anys que viviu al nostre país. Realment són bojos, aquests catalans?
—Sempre dic que en aquest cas la bogeria és la reacció més adequada a la realitat. És a dir, respecte de la llengua, a Catalunya es viu entre la submissió i la deixadesa. I això fa tornar boig. Per mi, però, la clau no és trobar la resposta d’aquesta pregunta, sinó començar a treballar per canviar la situació. Tothom qui vulgui treballar per la llengua, com hem dit abans, del territori que sigui, s’hauria d’unir. Cal que tots els qui estimem la llengua ens embarquem junts per canviar la situació.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any