23.04.2014 - 00:00
La mort és brutalment necessària; qui diga que vol buscar la fórmula de la immortalitat, o realment no ho diu seriosament, o s’ha begut fins l’etiqueta de la botella. I si no, mireu com, amb la mort, un dels grans escriptors de la literatura universal, Gabriel García Márquez, ha retornat a moltes tauletes de nit. Per a bé o per a mal, els editors i els llibreters es freguen les mans i de segur que posaran a les paradetes de llibres cartons amb el cos i la cara del colombià, i vés a saber quantes coses més. Sense la mort, molts encara tindrien el ‘Cien años de soledad’ esperant cent anys més. I això és molt trist, però sembla que hui les humanitats i, més concretament, la literatura, només interessa si fa caixa. Com tot. Com tots. I etcètera.
A més del negoci, però, les xarxes socials han bullit amb centenars de milers de milions de cites celebres, presumptament atribuïdes a un dels líders del ‘boom’ sud-americà. I a mi, com li pot passar a la majoria, n’hi ha hagut una que m’ha fet gràcia: ‘El deber revolucionario de un escritor es escribir bien’. Desconfiat al màxim, i sabedor que els internautes posen paraules sorolloses en boques mudes, he confirmat si la frase era així i si era garciamarqueziana. Sembla que sí. En realitat, tant hi fa. La sentència té força, energia i potència. De fet, si algun dia hi haguera anuncis sobre literatura a la televisió, el publicista la podria utilitzar d’eslògan. Queda mudadora. Però, en acabar de llegir-la, la foto amb un Joan Fuster somrient m’ha dit, alto!, que jo també en tinc una de semblant, i la memòria, xino-xano, l’ha trobada: ‘És la conclusió a què he arribat: només hi ha un pecat mortal, i són les faltes d’ortografia’.
En la de Fuster no hi ha -implícitament- aquella marca de compromís que hi ha en la del Gabo, però el missatge és el mateix: escriure correctament, bé com a mínim, com a mode de subversió. I tal com estan les coses en aquest país, sembla que sí, que escriure bé siga una xicoteta revolució. La pregunta que l’estimat lector es podria fer és: escriure bé, segons què? I té raó. Segons la tradició? Segons les vestals de l’Acadèmia? I, en aquest cas, quina acadèmia? La d’ací? La d’allà? La que acaba d’aprovar el parlament balear? No entrarem en discussions ací, però; el mateix suecà ja s’ho pregunta en un dels seus articles. Entenem, doncs, escriure bé, correctament, sense faltes d’ortografia, en el sentit majoritàriament acceptat d’escriure bé: correctament, sense faltes d’ortografia. Però no només amb allò de la ‘b’, la ‘v’ o altres aberracions. Escriure bé també és ser clar, és saber explicar la quotidianitat -tant la real com la fantàstica- amb sabates d’anar per casa i que parega vestida de diumenge. I això no s’aconsegueix ni en dos terços dels llibres que es publiquen anualment. Hui en dia tots som escriptors: tots tenim blocs, tots tenim xarxes socials, tots fem reflexions que anteriorment ja han fet altres. I només alguns tenen la sort infinita de poder publicar la seua criatura. Però, això els converteix en escriptors? Les laxes definicions dels diccionaris així ho afirmen, però, redéu, arribarà un punt que hi haurà més escriptors que lectors!
L’escriptor, l’escriptor ‘de veritat’, aquell que té cura de la forma i del contingut, aquell que acaricia els mots i poleix fins l’antepenúltima coma, hauria de ser l’espill d’una llengua tan ‘problemàtica’ -per causes externes, sens dubte- com la nostra. Per això, hauria de promoure la revolució silenciosa donant exemple, sense cometre cap pecat mortal. Però tota la responsabilitat no recau només sobre els escriptors; hi ha filòlegs que a gosades! Deixem-ho córrer.
Tanmateix, no oblidem l’obvietat: perquè un espill reflectisca, cal un subjecte que s’hi mire. I ací és on entra la nostra funció. No cal ser escriptors per a formar part de la literatura catalana; s’hi pot ser un mer lector, i gaudir-ne. Sense nosaltres, els lectors, al cap i a la fi, la revolució serà com un coet mullat. Escriure bé, correctament, sense pretensions de premi Nobel, no costa gens. Cal un esforç, sí, però de materials d’ajuda en podem trobar en qualsevol lloc.
I com que tot viatge té un principi, aquest podria ser que durant el dia de hui, posats a triar entre literatura de gasolinera o literatura de veritat, hom trie la segona. És una bona oportunitat per a (re)llegir García Márquez, com també ho era fa un mes i com també ho serà d’ací a mig any. Però també és una gran oportunitat de (re)descobrir referents nostres, d’ací, d’allà o de les Illes. S’imaginen que, per una vegada, un dia del llibre triomfe algun títol no comercial? Escriure bé, la revolució, llegir, llegir i llegir…
