La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Fou una veritable necessitat. Quelcom que em sortí del fons de l’ànima. Vaig començar a escriure poemes. No coneixia ningú. No estava relacionat. No tenia biblioteca. I les biblioteques municipals eren ben parques, en tots els sentits de la paraula. Escrivia poesia social, costumista, realista… En visites a Barcelona, aleshores el Paradís, alguns estimats companys em deixaven llibres de Foix, Bru de Sala, Pinyol… Recordo que passava fulls i no arreplegava gran cosa…; de la literatura catalana em vaig quedar amb l’Espriu i amb el Gabriel Ferrater. I vaig continuar escrivint com les desenes de poetes que escrivien a les viles del Pla i de les Muntanyes, en el Desert Cultural de les Terres de Ponent, davant les crepusculars postes de sol, acompanyats dels magnífics camps de blat, panís, arbres fruiters… que feien desbordar la nostra imaginació.

Quan desesperava de conèixer algú que m’orientés, a l’estiu del 1975, en un autobús se m’aparegueren uns àngels, que m’anunciaven la Nova: la Gralla i la Dalla. M’hi vaig integrar. Amb el seu contacte, una àmplia gamma de colors s’obria als meus ulls. Vaig retornar a les lectures: Maragall, Foix, Brossa, Riba, Carner… tot pel broc gros; i Cernuda, Dylan Thomas, Artaud, Kerouac i la Beat Generetion, amb qui em vaig identificar (en el nostre país, era sinònim de no publicar). I vaig entrar per la porta gran en el món de la cultura (insignificant per avui a la resta del país). Vaig escriure com tot el Grup alguns articles en un diari. Vaig publicar al llibre col·lectiu Cultures i queixes. I vaig anar descobrint aquest món de la literatura petit, a casa nostra, com un mocador i coneixent les nostres petites terres d’ivori… I vaig conèixer Xerric, Castellsaguer, Pané… Tres noms. Tres personalitats completament diferents. Tres poetes. I els quatre, tots a l’una, arribàrem a crear una sòlida màquina, amb un engranatge que vencent el temps La Gralla i la Dalla encara continua girant fulls del calendari i que anà deixant endarrere però sempre presents els estels lluminosos: Lloança del magall i Glop de llop.

Esteve Mestre, «Reflexions d’un poeta de les Terres de Ponent», L’Estrof, núm. 7 (tardor-hivern de 1982), p. 91-92 (fragment).

Foto: Marta Benavides

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d’Urgell.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any