Toni Sala: ‘En el context de crisi hi ha una revolta lògica de la literatura, rabiosa i violenta’

  • Parlem amb l'escriptor, que publica 'Els nois' (L'Altra editorial) · És un dels fets literaris destacats de l'any i d'aquest Sant Jordi

VilaWeb
Montserrat Serra
14.04.2014 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

L’escriptor Toni Sala es troba en un moment dolç de la seva trajectòria literària. El seu darrer llibre és ‘mel’, com diria un altre escriptor, Biel Mesquida, que quan li agrada algun text o imatge a Facebook fa servir aquesta expressió. Sala, que acaba de publicar la novel·la ‘Els nois‘ (L’Altra editorial), es troba en una etapa nova que va iniciar amb el llibre anterior, ‘Provisionalitat‘ (Empúries, 2013). Tot i mantenir uns temes recurrents (la mort, una Catalunya lletja…), hi ha una evolució des de la novel·la ‘Marina‘ (Edicions 62, 2010). La manera de dir i contar s’ha fet més concentrada, granítica, ocupa menys espai però pesa més. I, així i tot, l’escriptor diu que ‘Els nois’ és un llibre fet a raig i més que una pedra és una pasta, modelable, que s’estira. El procés de treball ha estat intens i sense gaires retocs, i per això –diu– té un acabat que transpira més llibertat. És, sens dubte, un dels llibres de referència d’aquest 2014, d’aquest Sant Jordi i de la trajectòria literària de l’escriptor.

—’Els nois’ té una relació clara amb ‘Provisionalitat’, perquè en un principi havia de ser un conte més d’aquest volum. Però no em convencia i al final no l’hi vaig incloure. Quan Eugènia Broggi em va proposar d’inaugurar la seva nova editorial, L’Altra, vaig tornar a aquell relat i vaig començar a escriure a raig. Era el mes de juliol i l’havia de lliurar el mes de novembre. Me’n faltaven dues terceres parts. Tot i que havia d’anar de pressa, vaig pensar que aquesta limitació em podria donar una gran llibertat. A diferència de ‘Provisionalitat’, em vaig deixar portar per l’estil, pel gust de fer literatura, una cosa que valoro molt dels grans escriptors: allò de ‘m’és igual de què parlin, però que parlin’. Per exemple, em passa amb el prolífic Josep Pla. Aquest punt de partida em va donar un cert relaxament a l’hora de parir el llibre. I mira, després molta gent m’ha dit que troba que ‘Els nois’ és el llibre més madur que he escrit, el millor, etc.

És un llibre intens, dens, concentrat, cru, incisiu.
—Jo diria que la densitat s’ha escampat. I sí que ‘Els nois’ i ‘Provisionalitat’ són llibres més madurs literàriament, si els comparem amb ‘Marina’ i ‘Rodalies’. Els altres llibres de narrativa que he escrit van en un paquet a part (‘Pere Marín’, ‘Etimologia’ i els contes ‘Bones notícies’), són obres de joventut, d’ignorància atrevida.

‘Els nois’ no defuig els moments de compromís, més aviat els provoca, els cerca, perquè és cercant les certeses d’unes psicologies complexes o en situacions complexes on tot escriptor es juga la pell. 
—Has de fer sortir la part amarga de les coses, i com ho fas? A través del conflicte. ‘Els nois’ és un llibre que parla molt de la identitat. I com la fas sortir? A través d’un sotrac bèstia, la mort de dos germans que són molt joves. I això posa en funcionament una mena de radar que envia ones a través de les quals veus la manera d’actuar d’un seguit de personatges davant d’aquestes morts.

Un dels èxits de la novel·la és la dosi ben repartida de tensió i d’intriga. Havíeu treballat molt l’estructura abans de posar-vos a escriure?
—No, gens. Vaig escriure a raig. I quan vaig acabar la tercera part em vaig adonar que havia obert moltes portes. No tenia clar el final. Però sí que tenia tot d’estímuls que m’empentaven a escriure la frase següent, i eren estímuls estètics més que argumentals: els brins de palla que queden a la camisa al camioner després de transportar un carregament de bales, els arbres que rajaven sang o els animals cremats.

L’ús del monòleg interior també és un recurs que suscita moments intensos.
—En alguns moments, posant-me en la pell de personatges tan bèsties, tenia la sensació d’arribar gairebé a la bogeria. Quan escrius mires de capturar alguna cosa amb paraules, i quan és una cosa tan amorfa com la mort… De la mort no en sabem res, per això és tan rica, perquè només en podem parlar a través de la ficció.

Més enllà de la mort, ‘Els nois’ és una novel·la molt contemporània. Conté molts temes d’actualitat: l’estafa bancària de les preferents, la prostitució de carretera, el procés d’independència, la màfia russa, la bombolla immobiliària…
—Sí, és una novel·la contemporània, que passa exactament la segona setmana de gener del 2013. És una història que passa en quatre dies. D’alguna manera és el contrast entre allò concret i allò universal: la mort és el buit, una cosa inabastable. Per això és útil de mantenir una certa concreció.

Dels quatre personatges que entren en joc, en Miqui, un jove de trenta-pocs anys que fa de camioner, amb un pare en depressió profunda perquè ha quedat arruïnat per les preferents, és potser el personatge més reeixit: inquietant, sense valors, sense escrúpols, masclista, sense respecte pels altres, sense lligams, perillós…
—Hi ha moltes violències en aquest llibre, perquè la crisi cau amb molta violència sobre la gent més desprotegida i és molt visible. Hi ha una gran violència per a mantenir les coses com són.

La violència des del poder es ben visible en el llibre. Amb tot, no hi surt cap dels moviments socials que planten cara al poder, com ara la PAH. Podríem pensar que una part de la crisi és culpa de la gent, com el poder ha volgut fer creure?
—Ben al contrari: si poses la lupa en els estralls de la crisi contra els més desgraciats, mostres que no en tenen cap culpa. El discurs d’en Miqui, el camioner, és el d’un jove que veu que no té cap mena de possibilitat si no és marxant del país. Hi ha molts joves entre vint anys i trenta que es troben així. I molta gent que ha viscut en un ambient d’opulència i que de cop s’ha trobat endeutadíssima. La van fer endeutar a través d’un gran engany, on va participar el govern (imagina’t si és gros, l’engany). És una estafa completa, perquè hi va participar tot el poder.

Per tant, també podem entendre que el llibre conté denúncia?
—És un llibre que neix en un moment de crisi, de podridura del sistema. En aquest context hi ha una revolta lògica de la literatura i és lògic que sigui rabiosa i violenta. És inevitable si avui escrius sobre què et passa.

I per què situeu l’acció a Vidreres i el voltant?
—Perquè no sóc d’allà. És un paisatge d’interior i jo sóc de mar. De fet, el tema del llibre és prou universal i pot passar a tot arreu. Però, per circumstàncies familiars, vaig passar-m’hi tres diumenges i m’hi vaig passejar i vaig pensar com devia ser-hi la vida. El paisatge m’interessa, hi ha un cert misteri en la manera de tractar un paisatge que no és el teu. Per això vaig buscar un paisatge d’interior. De fet, cada personatge de la novel·la és una aproximació diferent a la terra. I els quatre elements dels presocràtics (aigua, terra, foc i aire) hi són molt presents, també.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any