14.04.2014 - 00:19
En el mes de juny de 1976 vaig anar al barri de Patraix, a València, a examinar-me del Graduat Escolar. En els primers anys d’implantar el títol calia anar a la ‘capi’ a examinar-se. La setmana anterior, el mestre ens havia fet un repàs a totes les matèries per si de cas eixia qualsevol cosa que se’ns haguera oblidat. Per exemple –i és un exemple, res més– que Jesucrist parlava en arameu. Tenia dèsset anys, hi vaig anar sol i, per estalviar, vaig decidir d’anar a peu des de l’estació de ferrocarril del Nord fins al col·legi assignat, que crec que es deia Humanista Mainar. Com que no tenia idea d’on estava l’escola, vaig preguntar a un policia local. Feia mig any que Franco havia passat a millor vida i hi havia un ànsia de llibertat que traspuava a tot arreu. El cas és que li ho vaig preguntar en valencià, i l’home, educadament, em va respondre ‘hable en cristiano’. En recordar que Jesucrist parlava en arameu li vaig dir, confós, que no en sabia. No sé si el policia em va veure cara d’albercoc o què, però és possible que fins i tot s’ho creguera, perquè no em va dir res i es va girar de cul. No em va aclarir res, però almenys no em va penalitzar.
Eixa era la millor resposta que es podia esperar per parlar valencià quan Franco ja s’havia mort. Perquè l’escriptor Sebastià Alzamora recordava, en un article d’opinió al diari Ara, la pràctica que hi havia a les Illes quan estava prohibit de parlar la llengua materna a l’escola. Cada vegada que el mestre sentia parlar un alumne en mallorquí, li donava una penyora; quan en sentia un altre, la penyora canviava de destinatari, de forma que aquell alumne que a l’acabar la setmana tinguera la penyora, rebia un càstig, que podia arribar a ser físic, per la ‘bogeria’ de parlar una llengua prohibida. Són solament dos exemples d’una llista interminable.
Així doncs, quan el Juan Carlos ‘campechano’, va tindre la barra de dir en abril de 2001, en el lliurament del premi Cervantes a l’escriptor Francisco Umbral, que ‘a nadie se le obligó nunca a hablar en castellano’ potser siga cert, sí, però als muts. Per als que tenim el bé de la paraula, la cita solament serveix per a augmentar el descrèdit del personatge i tirar-lo, o caure, més per terra.
La història de la llengua catalana (i en el nostre cas en la variant valenciana, bastant més encara perquè l’oligarquia valenciana mai no s’ha cregut els senyals d’identitat propis) està atapeïda de prohibicions, de menyspreu, de represàlies, de venjances i de vergonyes alienes. En canvi, mai no podrà estar escrita de renúncies. Ara, quan es parla del procés català, l’Estat espanyol troba efectiu per a debilitar-lo fer mal, mamprenent el català en les seues diferents formes, prohibint-lo, canviant-li de nom, evitant que s’ensenye a l’escola pública…
Vergonya. O poca vergonya és el que cal tenir per, sent valencians, prohibir l’emissió de la televisió pública catalana, la TV3; poca vergonya s’ha de tindre per a tancar les emissions de Canal 9 i de Ràdio 9, encara que estaven ben desacreditades com a mitjans de comunicació; i fa falta tindre molta barra, ser uns valencians roïns, com Fabra i el seu govern, per a liquidar la recepció de les emissions de Catalunya Ràdio. Sí, cal ser males persones, i amb l’excusa de les retallades mamprendre un procés que debilite, encara més, l’escola en valencià. En definitiva, res de nou. Perquè és el mateix que fa Bauzá a les Illes disfressant-ho d’una educació trilingüe, però que en realitat ataca i debilita el mallorquí. I a l’Aragó, que s’han cobert de glòria fent el ridícul més espantós, perquè no debades li han canviat el nom de català que es parla en la franja oriental per Llengua Aragonesa Pròpia de l’Àrea Oriental (LAPAO). A tot això, cap apuntar que el lapao existeix, és un dialecte del naxi que es parla a la Xina.
No accepte, no puc acceptar, que aquests personatges diguen que són els defensors de l’essència valenciana. Però si no saben parlar valencià! Però si miren tothora cap a Madrid abans de moure un sol dit! Infames! És per a prendre-li el nom a Jorge Luís Borges, amb la seua ‘Historia universal de la infamia’, i en compte de narracions curtes per contar els crims, narrar com els polítics espanyols i valencians volen acabar amb la nostra mare, la llengua.
