Al vent

  • Ens sona ben viva la crida que feia Joan Fuster convocant l'Aplec de Bocairent perquè és una apel·lació a la nostra consciència

VilaWeb
Pau Calabuig
07.04.2014 - 00:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Escoltar Pau Alabajos cantant a Bocairent la cèlebre cançó de Raimon al recital commemoratiu pel 50 aniversari de la prohibició del IV Aplec de Joventut m’ha suposat una curiosa experiència nostàlgica. Normalment sentim nostàlgia per les coses que vam viure i que formen part del nostre passat. Tanmateix, en ocasions sentim nostàlgia per coses que mai no han ocorregut però que podien haver passat o que podrien passar, encara, en un futur. És en aquest últim cas on la nostàlgia pareix difuminar-se per a deixar pas a l’esperança. Però és sols una aparença: la nostàlgia hi perviu amb tota la seua vigoria. Totes les utopies que imaginem s’alimenten, de fet, d’aquesta estranya forma de nostàlgia que tendim a confondre amb l’esperança.

Deia Novalis que la filosofia no és més que nostàlgia. I és així, almenys, des de Plató. Per dir-ho en termes hegelians, des de Plató la filosofia s’entén primordialment com un exercici de mediació, és a dir, com l’aspiració d’arribar a superar l’estat d’inconsciència i d’estranyament en què vivim per a arribar a assolir la plena consciència i la reconciliació amb el que verdaderament som. I això té, en Plató, una significació individual i comunitària, alhora. Des d’aquesta perspectiva, no hi ha diferència entre qui som o qui volem arribar a ser. Ambdues preguntes són la mateixa, perquè el nostre estat present és només pura nostàlgia respecte del que som –o hauríem de ser– verdaderament.

Precisament per això ens sona tan viva i present la crida que feia Joan Fuster convocant la joventut, l’any 1963, a l’Aplec a Bocairent. Perquè és una apel·lació a la nostra consciència –consciència de poble, deia ell–, per a fer-nos eixir de la despersonalització i el provincianisme. És una crida a reconéixer-nos a nosaltres mateixos com a poble i a viure-ho amb consciència. És una invitació a superar la nostàlgia de nosaltres mateixos.

‘D’acord, nosaltres som els utòpics, idealistes ingenus que no fan més que somniar […]’, canta Alabajos, amb veu juvenil i càndida, ‘[…] però anem creixent, ens fem més forts cada dia i seguim avançant.’ És un himne, això: una exaltació de l’esforç per superar l’abisme que ens separa de nosaltres mateixos. I, com sempre, el futur continua estant en mans dels jóvens. Perquè els jóvens són el fruit de la terra, com l’espiga que demana que arribe ja el temps de la sega.

Als aplecs dels anys seixanta, Joan Fuster i els altres convocants pretenien aplegar la joventut desperta i nostàlgica del país. I ho van aconseguir, tot i les prohibicions i entrebancs que els posaren a l’època. Actualment la joventut és tan necessària com aleshores –o potser més encara– per a redreçar la situació tan adversa del país.

Ens movem, ara mateix, en un temps d’absoluta incertesa, dins el qual ha de definir-se encara quin serà el nostre futur. I són els jóvens els qui tenen aquesta responsabilitat, principalment. Els qui ja no som tan jóvens podem ajudar-los o estimular-los, podem guiar-los o encoratjar-los, però és a ells a qui els correspon d’assumir els reptes que vindran. Tots aquells qui vam sentir la nostàlgia, amb major o menor intensitat, en algun moment de la nostra joventut tenim, ara, la responsabilitat –com l’hem tinguda sempre– de treballar pel nostres jóvens. I no hauríem de declinar aquesta responsabilitat.

En el meu cas, com a docent, a les classes de filosofia, em sent especialment obligat a conrear aquella nostàlgia i a suscitar-la entre els qui manifesten una sensibilitat especial. Sense aquesta nostàlgia, la humanitat i els pobles perdrien l’estímul per ser millors cada dia i per restablir la seua genuïna dignitat.
Sòcrates, acollint-se al cèlebre lema dèlfic, convidava els atenesos a conéixer-se a si mateixos. I, en conseqüència, proclamava, sense vergonya, que una vida sense una permanent indagació respecte a qui som no és digna de ser viscuda. I aquesta indagació la duia a terme de l’única manera que podia fer-se bé: plantejant-la obertament i deixant que cadascú hi diga què pensa.

La manipulació, la censura o la prohibició no hi tenen cabuda. La llibertat és una part essencial d’aquella nostàlgia. I per això els qui s’hi oposen es neguen a permetre que se’n parle. Ho prohibien fa cinquanta anys i continuen prohibint-ho, perquè no volen ni sentir-ne a parlar. I per això fan per acallar la música i els càntics dels pobles. Perquè no volen reconéixer que els pobles, com els individus, també tenen dret de buscar-se a si mateixos i a decidir, en llibertat, sobre el seu futur. Però algun dia se sentirà el cant, deixant enrere les prohibicions i els entrebancs. I, aleshores, el poble cantarà, amb una sola veu, aquell vell càntic de llibertat. I com a Bocairent, hui, se sentirà, demà, pertot arreu, el cant del nostre esperit nostàlgic: ‘Al vent, la cara al vent, els ulls al vent, buscant la llum, buscant la pau, buscant el vent, el vent del món’.

Enllaços
Array

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any