L’home que va a l’òpera amb texans

  • Joan Josep Isern ens comenta 'Si Beethoven pogués escoltar-me' de Ramon Gener

VilaWeb
Joan Josep Isern
02.04.2014 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ja fa bastants anys que quan s’acosta el 21 de juny, la data en què se celebra a tot el món la Festa de la Música, m’agafa el rampell d’explicar a tothom qui em vulgui escoltar quina penso que seria la manera més idònia i contundent de celebrar aquesta diada internacional d’homenatge a l’expressió musical.

Crec que, per a tots els qui estimem la música fins a l’extrem de convertir-la en una de les columnes sobre les quals bastim el nostre edifici sentimental, la millor manera de festivar-la i de mostrar-ne la importància en les nostres vides fóra que les vint-i-quatre hores d’aquell dia transcorreguessin sense que sonés ni una sola nota. Enlloc.

Silenci total a ràdios, televisions, comerços, ascensors, escoles, cotxes, espectacles i a qualsevol espai on de manera conscient o no els habitants d’aquest planeta ens hem acostumat a conviure amb la música. Seria, em sembla, la manera més clara de fer entendre a tothom el paper fonamental que té en la nostra vida.

Un personatge indescriptible

Fa tres anys, una bona amiga coneixedora de la meva dèria em va parlar d’un programa del Canal 33 en què un personatge indescriptible es dedicava a explicar les òperes d’una manera que fins aleshores ningú no havia estat capaç de fer en cap espai comunicatiu. La bona amiga, tot i saber que a casa som de veure poca televisió, me’l va recomanar ferventment. I val a dir que no em penedeixo gens d’haver-li fet cas: es tractava, és clar, de Ramon Gener i del seu programa ‘Òpera en texans’.

L’acollida dels telespectadors va fer possible que aquella primera temporada anés seguida, fins ara, de dues més i que el programa aplegués premis i el reconeixement unànime de la crítica i dels especialistes. Cosa no gens fàcil, vistos els temps que corren.

I ara, des de fa unes setmanes, els fans de Ramon Gener i de ‘Òpera en texans’ tenim a la nostra disposició ‘Si Beethoven pogués escoltar-me’ (Ara Llibres, 2014), un llibre que, sense ser exactament una autobiografia, sí que ens acosta d’una manera molt competent a allò que podríem definir com el discurs intern d’una relació fecunda i potent: la que uneix Ramon Gener amb la música.

Les intencions de l’autor es fan ben clares ja en el pròleg: ‘No tinc cap missatge transcendental per donar a ningú, ni tampoc la intenció d’alliçonar ningú. Tampoc no sabria com fer-ho. Només tinc el plaer i la il·lusió d’explicar i compartir amb tantes persones com pugui totes aquelles coses que la música m’ha ensenyat.’

A partir d’aquí Ramon Gener comença a explicar-nos la seva primera (i frustrant) experiència amb el món de l’òpera quan tenia sis anys, el seu rebuig frontal durant l’adolescència a la rutina dels ensenyaments musicals fins que coneix Victòria dels Àngels que li fa de mestra, de fada inspiradora i de guia, els seus estudis de cant posteriors a Polònia, les sis temporades que va actuar de baríton, la frustració que el va portar a la segona retirada, els intents d’allunyar-se de la música i la impossibilitat gairebé física de fer-ho fins que algú –fascinat sens dubte per les virtuts comunicatives del nostre home– li va proposar de fer conferències de divulgació operística a petits auditoris. Un procés que ha acabat –si més no, ara com ara– amb les tres esplèndides temporades del programa ‘Òpera en texans’.

Un discurs humanista

Aquest fil biogràfic dóna suport al discurs del llibre, estructurat en capítols que ens parlen de conceptes i de virtuts que tant poden servir per a la música com per a qualsevol altra activitat de l’esperit. I l’autor –que és, evidentment, un humanista que ‘per una juguesca del destí li ha tocat viure dos-cents anys més tard’ (p. 85)– ens ho explica amb el seu estil torrencial i convincent. Desbordant i a voltes grandiloqüent com escau, d’una altra banda, al gènere operístic.

I amb passió. Un mot que descriu exactament el nostre home. Perquè sense passió no pot haver-hi imaginació i sense imaginació és impossible de ser feliç. Ell ho veu molt clar i ens ho diu a la pàgina 18: ‘La imaginació i l’optimisme m’han portat fins aquí i estic segur que encara em portaran molt més lluny.’

‘Si Beethoven pogués escoltar-me’ és, doncs, un magnífic manual de supervivència a favor de la sensibilitat i la felicitat. Un llibre ple d’idees i citacions que juga sense por amb la barreja i la transversalitat. Ramon Gener esmenta Elton John per il·lustrar el moment màgic en què la seva vida es creua amb la de la soprano Victòria dels Àngels, combina la força de Mandela amb la de Beethoven, el camí cap a Bayreuth amb ‘Rain Man’, Giuseppe Verdi amb Jimmy Wales, el fundador de la Wikipedia, Chopin amb la caiguda del Mur de Berlín, les ‘Noces de Fígaro’ de Mozart amb ‘El petit príncep’ i amb Sancho Panza, la tragèdia de Mahler amb Johnny Cash, ‘Els Miserables’ amb Harry Potter i Monteverdi amb Bruce Springsteen. I val a dir que en cap d’aquests maridatges no es queda fora de joc. Ben al contrari.

L’autor ens parla de coses aparentment tan senzilles com saber escoltar per obrir les portes de la nostra atenció a tota classe de música. El capítol dedicat a Victòria dels Àngels –significativament, titulat ‘Llibertat’– em porta a recordar aquella frase de Carles Riba que Joan Triadú va adoptar com a divisa: ‘Mestre és aquell que ens allibera.’ També recupera els clàssics grecs i llatins per explicar-nos la diferència entre SER un geni o TENIR el geni, precisament quan ens parla del Romanticisme. I entona un vibrant cant al ‘Carpe Diem’ quan ens exhorta a viure amb embriaguesa el dia a dia sense enyorar el passat ni sospirar pel futur.

Compartir la joia de la música

Quan ens parla de la necessitat vital de sentir curiositat, Gener ens proposa que ens emmirallem en els infants que tot ho pregunten i tot els meravella; el privilegi, al capdavall, de saber créixer sense fer-se gran. La recepta de Ramon Gener no té gaires secrets. Ell mateix ho explica a la pàgina 182, quan parla de l’època en què comencen a demanar-li que vagi a diversos llocs a parlar: ‘De fet, la paraula “conferència” sempre m’ha fet una mica de basarda. Sempre m’ha fet una mica de por. M’estimo més pensar que sóc una persona que intenta compartir amb els altres la joia que la música em produeix.’

Un concepte que poques pàgines més endavant, a la 190, trobem més ampliat: ‘Cal compartir també l’alegria, la passió, la reconciliació i les ganes de viure. Perquè, com va dir Charles Chaplin, “Mai no podràs veure l’arc de Sant Martí si mires a terra”.’

Poca cosa voldria afegir a aquest resum apressat i empès per l’entusiasme que m’ha suscitat aquest llibre de lectura més que recomanable. No sé si el dia 21 de juny, Festa de la Música, aconseguiré que ningú em faci cas i no s’emeti ni una sola nota. No ho crec. Però sí que sé que aquell dia tornaré a agafar ‘Si Beethoven pogués escoltar-me’, l’obriré a l’atzar i em deixaré emportar pel sentiment d’amor a la música que el seu autor m’ha sabut transmetre durant més de dues-centes pàgines. Quina festa!

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any