Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dimarts  01.04.2014  00:00

Autor/s: Guillem Llin

Franco es va morir al llit

Men?ame
 

Es compleixen ara els setanta-cinc anys del final de la Guerra Civil i del començament del llarg període de repressió franquista que va obligar una part important dels republicans a exiliar-se. Una xifra que ronda els 500.000 expatriats i, la resta va haver de posar en pràctica l’exili interior per a no despertar la bèstia.

Així va viure el país quaranta anys, tota la singladura del feixista Franco. Com que havia guanyat la guerra que havia provocat, va voler que els espanyols republicans pagaren amb foc i sang ser perdedors. No hi va haver ni perdó ni reconciliació. Sí que hi va haver, en canvi, tota una política per a demonitzar durant quatre dècades els partits i sindicats d’esquerra; en definitiva, els republicans.

En 1989, ara fa vint-i-cinc anys, amb motiu del 50é aniversari del final de la guerra, la revista Crònica va demanar a Luís Mompó, qui va ser el primer batle franquista d’Ontinyent i responsable màxim de molts patiments al poble en forma d’informes que van provocar morts i presó, que fera una valoració de què va passar. La visió de Mompó, malgrat el temps transcorregut, era absolutament distorsionada, faltava a la veritat més objectiva, i semblava que res no haguera canviat.
 
Però en 1989 es podia esperar, encara, eixa visió falsa de les coses, i sobretot si era la d'un protagonista directe dels temps de la República, de la guerra i de la repressió. El que ja no és normal és que ben entrats al segle XXI, quan fa setanta-cinc anys que es va acabar el genocidi de la batalla, el Partit Popular, que governa l’Estat espanyol, què té la Constitució com a llibre de capçalera i l’ordre en un pedestal, no haja condemnat, encara, el règim de Franco. I que contínuament empre un llenguatge justificatiu que és deplorable a l’hora de parlar del dictador.

Òbviament, es fa difícil per als fills i néts del franquisme, molts dels quals es troben ara en funcions de govern o en primera línia política, renegar d’allò que, en un temps passat, van representar i van fer els seus pares o avis. Al cap i a la fi deuen als franquistes estar en funcions de govern o pròximes i la bona posició de què gaudeixen.
 
Veiem-ne tres exemples, per no cansar al lector. Alberto Ruiz Gallardón, ministre de Justícia, casat amb una filla de l'ex-ministre franquista José Utrera Molina i nét de Víctor Ruiz Albéniz, periodista que en la postguerra era qualificat de cronista oficial del franquisme. José María Aznar, ex-president del govern espanyol: son pare, Manuel Aznar Acedo, va participar com a oficial en l’exèrcit colpista contra la democràcia, cap de Falange i amb un important paper durant la dictadura. Jesús Posada Moreno, president del Congrés de Diputats, fill de Jesús Posada Cacho, un addicte al règim que va recórrer tot de parcel·les de poder posat a dit pel dictador Franco, com ara governador civil de València.

Amb aquests bagatges que es repeteixen, ara i adés, entre els membres del Partit Popular i, sorpresa, també en alguns casos, del PSOE, resulta normal l’amnèsia, la cara dura i el desvergonyiment de què fan ostentació els líders polítics actuals. Però cal tenir present que això és Espanya.

Però per la mateixa regla de tres caldria comprendre que els del bàndol perdedor vulguen trobar les restes dels seus, reparar injustícies i tancar la pàgina de la guerra, encara que siga prop d’un segle després. Si els polítics no condemnen el règim de Franco, com volen que els fills i néts de qui està soterrat en un voral de carretera anònima abdiquen de la pretensió de trobar-lo?

Suárez, enlairat ara que s’ha mort, va fer la transició que va poder. Militars feixistes, polítics amb interessos ocults, i la ciutadania al carrer van pressionar tant com van poder, cadascú des d’una banda. Davant, hi havia un home decidit i conscient que si feia les coses mitjanament bé passaria a la història. Ha passat. Però de la transició, santificada, fa prop de quaranta anys —tants com va manar Franco— i no se’n ha fet res més. Amb Rodríguez Zapatero hi va haver un intent que, com és normal en el personatge, és va quedar mal resolt.  

I en aquestes estem. Front a 'la placidez extraordinaria' que el dirigent popular Jaime Mayor Oreja 'veia' en el franquisme, més de 100.000 morts en la postguerra per pensar diferent no van poder dir ni pensar la mateixa cosa. Ni la meitat de la població del país. Ni tampoc els exiliats, dels quals es calcula que uns 15.000 van morir de fred i de malalties en els primers temps i l’opinió d’un republicà anònim que va deixar escrit 'trist decorat enmig del fred, milers de pobres persones, dones, algunes embarassades i sense socors; criatures, algunes ferides, ancians esgotats que excaven la sorra per fer les necessitats o per crear un dèbil refugi contra la intempèrie'. 'Placidez extraordinaria'? Hi ha declaracions que són un insult. I anys després, encara estem esperant que s’excusen.
 
I Franco es va morir al llit. Com he dit abans, això és Espanya.