27.03.2014 - 06:00
Els cinc presidents de tot el món que s’han mantingut més temps en el poder i que hi continuen són tots africans, la majoria coneguts per nombrosos tripijocs: eleccions fraudulentes, malversació de fons, enriquiment il·lícit, violació dels drets humans… Un d’ells és el president d’Angola, José Eduardo dos Santos.
Dos Santos hi ha estat al capdavant des del 1979. Durant el seu mandat, unes quantes ONG locals i internacionals han denunciat escàndols relacionats amb drets humans i casos de corrupció lligats amb el seu regnat. J. R. Mailey, un investigador de l’Africa Center for Strategic Studies que treballa sobre recursos naturals, corrupció i seguretat a l’Àfrica, destacava que:
Durant dècades, una petita camarilla al voltant del president d’Angola ha utilitzat hàbilment empreses fantasma anònimes per saquejar milers de milions en actius de l’estat. Aquestes empreses tapadora tenen la seu en centres financers offshore coneguts com a ‘paradisos fiscals’ o ‘jurisdiccions secretes’.
La web Cabinda.net calculava que la riquesa personal de Dos Santos era superior als 20.000 milions de dòlars el 2013. El pressupost angolès d’aquell any per a despeses presidencials va augmentar d’un 50% respecte del del 2012, i en conjunt va pujar a 69.000 milions de dòlars.
Paral·lelament, el 70% dels angolesos viuen amb menys de dos dòlars diaris.
Rafael Marques de Morais va escriure sobre aquest augment exponencial en un apuntament titulat ‘Un pressupost rècord per a la presidència, els militars i els fantasma‘:
Sols la presidència té un pressupost de 1.800 milions de dòlars, una xifra superior al finançament per al Ministeri de Salut (1.500 milions).
A tall de comparació, el 2013 els contribuents britànics van pagar 53,4 milions de dòlars per a despeses relacionades amb la família reial, i els contribuents francesos van sufragar 101,6 milions d’euros el 2014 de despeses lligades amb les activitats del president François Hollande.
Presseurop.eu revelava que es podien seguir pistes de la família de Dos Santos en ‘dubtoses’ transferències de capital relacionades amb inversions recents a Portugal:
La ‘seva família’, i sobretot la seva filla gran, Isabel Dos Santos, de quaranta anys. Graduada al King’s College de Londres i única dona multimilionària a l’Àfrica, Isabel és una de les figures clau en aquesta estimulant família postcolonial. […]
L’hereva, fruit d’un matrimoni anterior de Dos Santos, té una cartera impressionant d’actius a Portugal. En ben pocs anys ha acaparat la meitat del capital del gegant de les telecomunicacions creat arran de la fusió de ZON i Optimus, i una bona porció del banc portuguès BPI, on és la segona accionista amb un 19,4%. També és al consell de direcció d’una altra institució financera, BIC Portugal, i té accions a Amorim Energia, que controla quasi el 40% de Galp, un dels principals grups petroliers i gasístics d’Europa.
L’origen de la fortuna d’Isabel Dos Santos, la va investigar amb profunditat Forbes el 2013. Encara que sembli estrany, uns quants mesos després la mateixa revista va establir un acord amb una empresa propietat en un 70% de Dos Santos, amb l’objectiu d’engegar una nova revista per a l’Àfrica lusòfona.
Jean-Paul Marthoz, un periodista belga i assessor del Committee to Protect Journalists (CPJ), va escriure al bloc de l’organització sobre les inversions angoleses a Portugal:
Una de les fonts de preocupació és el grup mediàtic Newshold, propietat de Pineview Overseas, establerta a Panamà i que té per accionistes poderosos personatges d’Angola, com el magnat Alvaro Sobrinho. Newshold controla Sol, el tercer setmanari de Portugal, i té accions en dues revistes principals, Visão i Expresso, com també a Correio da Manhã, el diari populista de més tiratge de Lisboa, i l’econòmic Jornal de Negocios. També ha mostrat interès en cas que el govern portuguès decideixi de privatitzar la radiotelevisió pública RTP (Radio e Televisão Portuguesa).
Molts inversors angolesos són coneguts perquè són íntimament vinculats a l’entorn del president del país i de l’MPLA (Moviment Popular per l’Alliberament d’Angola), que ha dirigit el país sense interrupció des de la independència, el 1975.
El 2013, la capital del país, Luanda, va ésser nomenada per segona vegada en tres anys la ciutat més cara del món. I això malgrat que la majoria de la seva població viu en tuguris i és exclosa econòmicament dels sectors productius moderns. La blocaire Aminata, corresponsal de Cross Worlds a Luanda, recordava [fr] la seva experiència amb el cost de la vida a la ciutat:
Viure a Luanda des del costat de la Força [en referència a la trilogia de ‘La guerra de les galàxies’] és poder sortir la nit de Cap d’Any i gastar-te no pas menys de 300 dòlars per poder accedir a una festa. Aquella nit, malauradament vaig haver de deixar-me endur per la ‘força fosca’, atès que el preu de la festa era una mica superior a la meitat de la meva paga mensual com a becària…
Viure a Luanda del costat de la Força també és tenir capacitat d’allotjar-se en un apartament d’un novíssim edifici per un preu ‘de saldo’ de 7.500 dòlars mensuals (el preu mitjà per a un apartament amb una sala d’estar i dues habitacions), on gaudir del confort de la vida moderna i tenir la ‘preciosa’ vista de les ‘musseques’ (barris pobres).
Viure a Luanda del costat de la Força també és quedar per anar al perruquer a Lisboa, en un viatge d’anada i tornada de cap de setmana, i aprofitar l’avinentesa per a fer-hi unes quantes compres.
Cláudio Silva va escriure recentment un apuntament per a Global Voices titulat Lluitar contra els pobres a Angola en comptes de la pobresa. Aportava informació addicional sobre la lluita diària per la supervivència als carrers de Luanda.
