20.03.2014 - 06:00
Fa pocs dies la Fundació Jaume Bofill va publicar un estudi (resum) sobre l’educació a Catalunya en què analitzava les opcions del govern d’Artur Mas en aquest àmbit. S’hi analitzaven tota mena de variables, que es comparaven amb alguns altres models educatius europeus. La conclusió era clara: no ho fem bé. Entre més coses, l’informe constatava que la partida en educació d’aquests darrers tres anys era de les més s’havia reduït proporcionalment i que havia col·locat Catalunya a la cua d’Europa. Però no tan sols això, sinó que alertava que la manera com s’invertien els recursos en educació anava en direcció contrària a la tendència dels models més reeixits a Europa. ‘L’educació ha estat la germana pobra. I en un context com l’actual, amb la crisi que tenim i amb la desocupació dels joves, no s’explica gaire per què s’ha invertit menys en educació’, diu Xavier Bonal, un dels autors de l’estudi. I avisa que les conseqüències d’aquestes retallades les podem arrossegar durant anys.
L’estudi, potser per la contundència, va aixecar una forta polèmica i va ser contestat pel govern, que el titllà de ‘pamflet’ i en qüestionà el rigor amb què havia estat elaborat. En aquesta entrevista, els autors, Antoni Verger i Xavier Bonal, sociòlegs especialitzats en polítiques educatives, refermen les seves dades i desafien el govern a revisar-lo. També en descriuen les principals conclusions, centrades en el fet que la lluita contra el fracàs escolar s’ha de fer també des de fora de l’aula, ‘un àmbit que el govern ha desatès amb les darreres retallades’. Finalment, constaten que la LOMCE del ministre Wert ens fa fer grans passos enrere i asseguren que cal un tomb per a assegurar el futur de l’educació d’aquest país.
—El vostre informe ha suscitat molta polèmica. La consellera va dir que era un pamflet poc rigorós i el president Mas, que hi havia xifres incorrectes…
—XAVIER BONAL: El problema és que l’informe s’ha polititzat. I quan un informe com aquest es polititza poden agafar qualsevol dada i desvirtuar-lo com vulguin. Així de clar. I ha passat això. Han agafat una dada, l’han treta de context i han creat confusió. El famós 9% que va citar el president fa referència a la despesa global de la Generalitat, i no a la despesa dels departaments com ell pretenia donar a entendre. Però fins i tot, comparant la despesa per departament en l’interval 2011-2014 es retalla més en educació que en el conjunt de departaments.
—ANTONI VERGER: Convido tothom, i en particular el departament d’Ensenyament, a revisar l’informe i a mirar si hi ha cap dada incorrecta o sense la font. L’informe s’ha fet amb tot rigor i les dades que hi ha són inqüestionables. I si en algun cas hi falta alguna dada que hauríem volgut tenir i no tenim és perquè no és pública i perquè justament el govern no ens l’ha facilitada.
—El president també va al·ludir a una colla d’indicadors que havien millorat, per demostrar que la situació no era tan crítica com reflectia l’informe, sinó tot al contrari…
—AV: Hi ha hagut millores en alguns indicadors educatius, com les taxes de graduació i la reducció de l’abandonament escolar, però són també conseqüència de la crisi. És a dir: com que no hi ha tantes sortides laborals, estudiants que abans abandonaven el sistema educatiu ara no l’abandonen perquè no hi ha altra opció.
—XB: No neguem que la política educativa del govern hagi fet millorar alguns indicadors, però això no priva que unes altres decisions polítiques hagin perjudicat determinats grups de l’àmbit educatiu. Un exemple: pot ser perfectament que hi hagi més graduats a l’ESO però també passa que d’aquests n’hi ha més que tenen dificultats en l’escolarització perquè, per exemple, no tenen accés a les beques menjador. I això sí que passa, igual que moltes famílies tenen més dificultats per a portar els fills a l’escola bressol, que ha esdevingut molt més cara. L’educabilitat no ha millorat.
—Una de les grans conclusions de l’informe és que moltes decisions en l’àmbit educatiu no depenien de la, diguem-ne, obligada reducció pressupostària, sinó que eren ideològiques…
—XB: D’entrada, qualsevol decisió és ideològica. Qualsevol acció de govern implica l’adopció de criteris ideològics i polítics. No és res de nou.
—AV: Sí, això és evident. I dir això no és res de l’altre món. Ara, no acabem d’entendre aquesta reacció tan visceral del govern contra l’informe. Si hi ha hagut aquesta reacció és potser perquè l’informe desmunta sense haver-ho pretès dues grans fal·làcies sobre l’acció educativa dels últims anys. La primera, que les retallades en educació són inevitables i la segona, que les retallades no afecten els resultats educatius. Sobretot en el darrer cas, l’estudi dóna proves suficients que les retallades, de la manera que es fan, afecten la població més desafavorida en l’àmbit de l’educació.
—XB: De fet, amb aquesta reacció del govern, s’ha evitat que es debatés a fons el contingut real del llibre, que és el que seria interessant.
—Parlem-ne, doncs. Dieu que mentre el pressupost global baixa per causa de la crisi, en educació, paradoxalment, baixa encara més i es reparteix malament…
—XB: Efectivament, si mirem els pressupostos de la Generalitat dels darrers anys, de seguida ens adonem que s’ha retallat més en educació que no en altres àmbits. En concret, de 2011 a 2014, un 2% més que a la resta de departaments. És cert que la Generalitat ha hagut de complir els terminis de pagament del deute i que per força ha hagut d’invertir menys en general. Però crida l’atenció que l’educació sigui un dels àmbits més damnificats. Encara més: en termes relatius, la despesa social s’ha mantingut per sobre de la despesa diguem-ne no estrictament social. És a dir, s’ha retallat menys en el sector social que no en els altres sectors. Però educació ha estat la germana pobra. I en un context com l’actual, amb la crisi que tenim i amb la desocupació dels joves, no s’explica gaire per què s’ha invertit menys en educació.
—En què s’ha retallat de manera equivocada?
—XB: Una de les conclusions a què arribem amb l’estudi és que la política contra el fracàs escolar, que ha estat molt activa per part d’aquest govern, s’ha centrat en l’aula, però no en l’entorn educatiu. És a dir, s’ha centrat en elements pedagògics, en el desplegament de competències bàsiques, en autonomia de gestió de les escoles, en el reforç de la direcció, etc. Però sense donar valor al treball en xarxa i a l’entorn. La reflexió que fem en aquest punt és que les experiències internacionals demostren que la lluita contra el fracàs escolar ha de superar l’escola, ha d’anar més enllà de les aules. És a dir, ha d’implicar més les famílies. I no d’una manera passiva sinó molt activa, treballant amb la xarxa de recursos associatius i amb les empreses de l’entorn, amb múltiples formes. El problema de la desafecció escolar dels adolescents, per exemple, no té tant a veure amb el contingut com amb el sentit de l’educació, que és una cosa que es treballa més fora de l’escola que no dins de l’escola. I això s’ha desatès.
—En xifres, això com es tradueix?
—XB: Aquests darrers tres anys, a seixanta-un dels vuitanta plans d’entorn que hi havia en funcionament no se’ls ha renovat el finançament. Els plans d’entorn són instruments per a treballar sobre l’entorn dels alumnes fora de l’escola. I són fonamentals. Eliminar-los va contra els models de referència internacionals amb què tant ens volem emmirallar. Respecte dels plans d’entorn, la consellera va dir públicament que no s’havien renovat perquè hi havia hagut una reducció de les aportacions del ministeri. Això és cert, però això no vol dir que no mantenir-los no deixi de ser una opció política. Un exemple: molts ajuntaments substitueixen la davallada de les aportacions de la Generalitat en el transport escolar no obligatori per unes altres vies. És a dir, la Generalitat ja no pot pagar aquest transport com abans, però ara alguns ajuntaments han decidit de mantenir aquest servei implicant-s’hi més econòmicament. Que desaparegui una font de finançament externa no és justificació única per a dir que no es poden mantenir el plans educatius d’entorn.
—AV: Sí, i a més, la política educativa actual no únicament menysté l’entorn, sinó que també menysté alguns problemes més estructurals com la gran concentració d’alumnes amb necessitats especials en determinats centres. Això també fa referència a l’entorn educatiu del qual parlem.
—De fet, en aquest punt també parleu de les aules d’acollida…
—XB: Mira, és un molt bon exemple d’una dada que no tenim. No ens l’han facilitada. Sabem que unes mil i escaig aules d’acollida no es van renovar, però no ho podem precisar, perquè és una dada que no tenim. En canvi, sí que sabem que totes les escoles han considerat les aules d’acollida un instrument molt vàlid i útil per a la integració dels nouvinguts. Però no sabem ni quantes se n’han retallat ni on.
—No ho fem gens bé, doncs, pel que dieu?
—XB: No, no anem pel bon camí i potser tardarem anys a adonar-nos-en. Però passa que l’efecte de les retallades en educació no es visualitza d’una manera immediata. En educació, les accions d’avui no es poden avaluar plenament fins al cap d’un període significativament llarg. Fins on pagarem aquestes retallades? No ho sabem. Però quan vénen períodes electorals, l’educació es posa en boca de tothom, basant-se en la famosa frase de Blair, que diu: ‘Les tres prioritats són educació, educació i educació.’ Malauradament, aquí aquesta prioritat no es tradueix ni en pressupost ni en accions.
—Què s’hauria de prioritzar, doncs?
—XB: Cap millora en educació no es pot fer millorant només la situació d’aquells que estan mitjanament bé. Les millores en educació, bé en les proves PISA, bé en la capacitat d’inclusió social de l’escola, etc, depenen sobretot del fet que el més desafavorits i els que van més malament, que són una massa significativa del sistema, puguin millorar les condicions d’educabilitat i els resultats. I això demana d’establir prioritats de treball per a aquests grups, cosa que no es fa. Els exemples internacionals ens demostren que l’eficàcia educativa depèn, en bona mesura, d’això.
—Tot fa pensar que la LOMCE, que en aquest cas és imposada pel govern de Madrid, tampoc no hi ajuda, en això…
—XB: No, en absolut. La LOMCE va totalment contra aquest principi perquè promou la segregació dels alumnes. I això ens fa fer molts passos enrere. Passa que les polítiques educatives del govern català tampoc no ajuden en aquest sentit.
—Però algú podria pensar que no es potencia l’excel·lència…
—AV: No, al contrari. La LOMCE i el ministre Wert estan seduïts per la idea que la competició entre centres ens portarà cap a l’excel·lència. Però les experiències internacionals que s’agafen de referent ens mostren que aquesta competició pot portar cap a la segregació dels alumnes i la segmentació del sistema educatiu, cosa que acaba rebaixant l’eficàcia educativa. I, en canvi, indiquen que allò que reforça el sistema educatiu són precisament les dinàmiques d’equitat i cooperació entre centres, no de competició.
—La LOMCE també va contra la immersió lingüística, cosa que el govern català sí que ha defensat…
—XB: Efectivament. I una de les coses que vam dir a la conferència de premsa de l’informe i que en canvi no han recollit els diaris és que valorem molt positivament la política de l’actual govern en aquest aspecte, perquè s’ha mostrat molt ferm en la defensa d’un model que ha donat resultats molt positius tant des d’un punt de vist acadèmic i educatiu com des d’un punt de vista de cohesió social. No en tenim cap dubte i pensem que cal defensar la immersió lingüística. La LOMCE, efectivament, és un atac directe, també en aquest aspecte, i ens n’hem de defensar. Tant des d’un punt vista social com eduactiu.
—També dieu que som un dels països que inverteixen menys en educació. És cert?
—XB: Ja érem a la cua, però amb les retallades d’aquests últims anys el pas enrere encara ha estat més gran. Catalunya és a la cua d’Europa en inversió educativa, juntament amb Itàlia, Grècia, Portugal, Letònia… Formem part dels països que han retallat més. Més d’un 5% el 2012. Hi ha una part d’això que efectivament no depèn de la Generalitat, perquè les retallades de sous de funcionaris, que lògicament també es comptabilitzen, han vingut des de Madrid. Hi han influït decisions de la Generalitat i decisions de l’estat. Però som a nivells molt baixos i preocupants. La consellera, quan va respondre al nostre informe, es referia també a la inexistència de relacions directes entre despesa educativa i rendiment escolar sempre que no baixem d’un determinat llindar. La recerca ens diu que efectivament és així: no hi ha relació estrictament directa. Però sí que n’hi pot haver a partir d’un determinat nivell i constatem que si continuem retallant en la direcció que es fa les conseqüències poden ser greus.
—Parleu d’experiències internacionals. Quins són els països que ho fan bé? En quins ens hem d’emmirallar?
—AV: Respecte d’això, cal fer una prèvia. Sovint s’apel·la a models d’excel·lència, com el de Finlàndia, però cal tenir en compte que són països amb estructures socials i amb tradicions de política educativa molt diferents. No som gaire partidaris de mirar d’emular directament uns altres models, sinó d’estudiar algun dels principis a través dels quals articulen la seva política educativa.
—Per exemple?
—AV: Doncs establir una professió docent molt ben formada i professionalitzada, amb nivells d’equitat educativa molt alts, que vol dir no dubtar a l’hora d’invertir més en sectors de la població més desafavorits. Un altre punt interessant és el de l’autonomia dels centres. Això és bo, perquè així millora el grau d’adaptabilitat de cada centre amb l’entorn, però no pot implicar una certa desresponsabilització de l’administració pública en tot allò que succeeix a les escoles. Donar més autonomia en un sistema tan desigual i tan segregat com el nostre, si es fa d’una manera poc reflexiva, pot acabar augmentant aquesta desigualtat.
—XB: Del PISA i de l’OCDE, n’aprenem que els sistemes que avancen més cap a polítiques d’equitat i que lluiten contra la segregació són els sistemes més reeixits i més aplaudits. No es tracta sols de reivindicar la justícia social, sinó també l’eficàcia educativa, perquè aquesta és la manera d’obtenir millors resultats.
—Calen lleis noves, doncs?
—AV: En realitat, per a fer això no cal ser gaire innovador. La mateixa LEC incorpora algunes d’aquestes polítiques. El problema és que no es despleguen, sinó que se’n prioritzen unes altres. L’article 48 de la LEC, per exemple, estableix mecanismes per a facilitar aquesta distribució més equilibrada de l’alumnat amb necessitats educatives especials. Però això no es fa. No s’aplica aquest article i és un error. Hi ha un seguit de bones pràctiques internacionals que aquí les tenim ben regulades però que no apliquem. I això sí que és una decisió política.