Entre ahir, hui i demà

Hui és el dia de la dona, però nosaltres som dones tots els dies. Trobe que no té sentit això de triar un dia a l’any per a commemorar a nivell universal una causa o una lluita. Em fa la sensació que demà tothom tornarà a oblidar la realitat masclista en la qual vivim i la gent continuarà fent vida normal.

Hui és un dia per a les dones, i la resta, serà per als homes? Hui serem les protagonistes d’una història en què se’ns ha negat de participar durant segles i demà passarem de nou a un segon pla.  Hui tots recorden la Simone de Beauvoir, la Pasionaria, l’Eva Perón i altres heroïnes més quotidianes com les dones que ens envolten cada dia… Però demà tornaran a ser ignorades fins al pròxim Vuit de Març. Hui les dones continuem sent menyspreades, igual com ahir, però no volem ser-ho demà també.

Potser si als llibres d’història es dedicaren més pagines a aquestes dones adés mencionades no hauríem de triar cap data per a recordar-les puntualment. Si no hagueren silenciat tantes veus femenines  hui no hauríem de cridar tan fort, i potser eixe demà que totes anhelem estaria molt més a la vora. Hem patit estereotips imposats amb força, amb el castic més dur per a tota aquella que s’atrevís a desfer-se de tòpics i patrons de bellesa (del que ells consideren bellesa), el dit de la societat apuntant-te a cada pas i les rialles malicioses d’aquells insensats que et volen veure ben submisa. Ens han negat la paraula, fins i tot la llengua ens ha exclòs. Tant se val què sentim, pensem o diem. Si hui ni tan sols tenim dret a decidir sobre el nostre propi cos, com hem de decidir qualsevol altra cosa? Hem sigut objectes utilitzats i manipulats a la conveniència d’aquells que es creuen amos i senyors de totes nosaltres, per dogmes i dogmàtics. I tot això només pel simple fet d’haver nascut dona.

I no menysprearé els homes, jo no cauré en eixe error. Aquesta lluita no té sexe, aquesta lluita l’hem de fer entre totes i tots. El món giraria més de pressa si tots puguérem fer força per a espentar-lo junts, sense exclusions ni diferències que valguen. Jo no vull un demà on només hi capiguem nosaltres, jo no vull ser protagonista de la història que ha de vindre. L’ahir i el hui han de motivar la força per a construir el  demà, un demà per a totes i tots. Un demà on tots siguem persones, i no titelles, on homes i dones tinguen llibertat de decidir i una igualtat de condicions en tots i cadascun dels àmbits de la seues vides. I no s’hi val a dir que això és utòpic i limitar-se a escriure ‘feliç dia de la dona’ al mur del facebook cada Vuit de Març. Volem ser felices tots els dies perquè som dones des que naixem fins que morim. Si la lluita és constant, el canvi és possible.