Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dissabte  08.03.2014  06:00

Autor/s: Bel Zaballa

Gabancho: 'Les dones hi són, en la història, però no les veu ningú'

Entrevista amb l'escriptora i periodista, que publica el llibre 'Les dones del 1714'

Men?ame
 

Com eren les dones del primer quart del segle XVIII? Per què se'n sap tan poc de personatges com la reina Elisabet Cristina o de l'espia Marianna de Copons? L'escriptora i periodista Patrícia Gabancho recull en el llibre 'Les dones del 1714' les apassionants històries de set dones que, alhora, serveixen per explicar les diverses etapes entre 1701 i el 1725, després de la pau de Viena. En parla en aquesta entrevista amb VilaWeb, en què reflexiona sobre el paper de les dones al llarg de la història, i com han estat amagades pel fet que la història ha estat escrita fins ara per homes. 

Explica Gabancho que va rebre l'encàrrec de la regidoria de la Dona de l'Ajuntament de Barcelona com un desafiament. 'Vaig decidir buscar una dona que representés cadascuna de les etapes històriques del 1714: la guerra, el setge, la repressió, l'exili, la destrucció del Born. I un cop definides les dones, vaig anar a cercar qui em pogués explicar la síntesi de cada tema de la millor manera, historiadors i experts que els haguessin treballat a fons. M'han ajudat molt perquè han donat rigor històric a cada capítol'. 

—Fem una pinzellada de cadascun dels capítol i de les protagonistes… Comencem per la reina Elisabet Cristina. 
—És un capítol molt diplomàtic i polític. M'interessava molt més que la guerra i la trinxera. És una dona molt jove, de 22 anys, i molt intel·ligent, que es queda a càrrec del govern de Catalunya entre l'any 1711, que Carles III marxa a fer-se càrrec de l'imperi austro-hongarès, i el 1713, quan s'aprova el Tractat d'Utrecht, amb què oficialment acaba la guerra, però no la guerra a Catalunya. És aleshores que ella se'n va cap a Viena amb el seu marit, però ho fa després d'haver estat governant dos anys. Va ser la màxima autoritat a Catalunya, i posava pau entre el món militar i el món civil. 

—Marianna de Copons, l'espia.
—És una espia clàssica. Descobreix una operació que hauria estat una matança pels catalans: volien prendre la ciutat de Mataró, bastió felipista. Però ho descobreix, n'informa, i aconsegueix avortar l'operació. D'aquesta dona, en saben poquíssim. És molt representativa de la poca petja que han deixat les dones en la història, només sabem de qui és filla i amb qui es casa. 

—Santa Eulàlia.
—Patrona de Barcelona. És el símbol de la resistència civil i del fervor religiós en aquella època en una població posada al límit.

—Manuela Desvalls, la monja còmplice.
—Em vaig fer la pregunta que no s'han fet els historiadors. Teníem dos Desvalls molt importants, el Marquès de Poal, que era cap militar de les tropes de fora de Barcelona, i el seu germà Manel, que era governador de la fortalesa de Cardona, però ningú no va preguntar-se si hi havia algú més a la família. Doncs sí, resulta que hi havia una germana. Què feia? Era abadessa de Vallbona, i era una dona conspiradora. Feia circular informació i documents en una xarxa d'espionatge molt ben connectada per tot el país. Això em serveix per explicar la història posterior al 1714, quan continuen les influències diplomàtiques i comença a haver revoltes de catalans.  

Maria Josepa Pignatelli, una exiliada.
—És filla d'un napolità establert a Barcelona. És íntima amiga de l'emperador Carles i l'any 1711 se'n va amb ell cap a Viena. És la gran dama de l'exili. És una dona molt interessant, i quan es  queda vídua té un affaire amb un poeta jove italià. 

—Magdalena Giralt, la vídua del general Moragues… 
—…El militar que és reprimit de manera més cruel: l'esquarteren després d'haver-lo afusellat, i pengen el seu cap al Portal de Mar durant catorze anys. La seva vídua, que ha estat amb ell durant tota la campanya, es dedica en cos i ànima a intentar despenjar-lo, i ho aconsegueix l'any 1727, després de gestions des de Viena i Madrid. Explica molt l'obsessió de Felip V amb els catalans, a qui odiava, com va dir, per exemple, l'ambaixador austríac. 

—Maria Àngels Sala. 
—És la dona del cònsol d'Holanda. S'arruïnen uns anys abans de 1714, justament per haver fet negocis amb Espanya. Se'n van a Tarragona, on es refugien. Explica bé la concepció de dona domèstica, senzilla, que es passa la vida parint, i que de cop li cau a sobre la tragèdia perquè casa seva, que es troba ara al jaciment del Born, és esborrada del mapa.  

—Del setge de Barcelona no hi ha cap protagonista. 
—No en vaig trobar cap de representativa, malgrat que hi ha documents que parlen de la valentia de les dones, de com lluitaven i anaven a les trinxeres. Així que vaig decidir agafar les tres novel·les més conegudes sobre el setge i analitzar-ne les protagonistes femenines amb Marina Espasa. 

—A partir d'aquestes investigacions, analitzeu també la mena de societat que hi havia aleshores i com eren les dones d'aquella època… 
—Investigant-ho t'adones que era una societat amb molta capacitat d'ascens social. Una persona professional o comerciant podia accedir a càrrecs perquè era un sistema quasi democràtic. Si era una persona destacada, per mèrits professionals o comercials, podia ser elegida com a conseller. És el cas de Rafel de Casanova, que no era noble. I això contrasta amb aquella vella noblesa felipista, rància, que cau a sobre un cop perpetrada la derrota. Era una societat interessant, perquè Barcelona era molt cosmopolita, i es va apuntar al model comercial d'Anglaterra i Holanda, que era el de les futures democràcies. Eren règim parlamentaris i no absolutistes, tot i que eren monarquies. Catalunya s'apunta a aquest model més dinàmic, de burgesia urbana, que comença a desplaçar del poder la noblesa. Aleshores la noblesa es fa felipista per frenar aquest procés de substitució social. Pierre Vilar diu que aquella burgesia emergent tenia al cap de fer una petita Holanda al sud, que és exactament el que diem avui, que continuem tenint com a model Àustria, Holanda o Dinamarca. 

—Si els set personatges del llibre haguessin estat homes, ja faria temps que sabríem de les seves històries?
—I tant. El problema de la història és que les dones hi són però no les veu ningú. Van ser precisament historiadores les qui van crear un perfil de la reina Elisabet més enllà del càrrec o la vida social. Pel que fa a la resta, ningú no s'havia preocupat de buscar quines dones hi havia el 1714, tot i que eren la meitat de la població. Jo he fet una primera aproximació. 

—I això per què ha passat? 
—Els homes han escrit la història fins ara. I si el 1714 sembla que allò important era la guerra i el setge --que sí, és clar, és el fet més tràgic i dramàtic-- la resta del cicle històric també és molt interessant. I la part de la diplomàcia és fonamental, perquè va anar d'un pèl que sortís bé. Això es veu molt bé amb 'Victus', on tot és guerra i sang --ja ho vaig dir a n'Albert Sànchez-Piñol!--, però no era una guerra i prou, era molt més. 

—I la guerra sembla que és cosa d'homes.
—És clar, perquè als homes els agrada això. Però crec que és un lapsus molt greu que ningú no es preguntés què feien les dones mentrestant, qui eren. Sobretot en el cas de la reina, que va governar durant dos anys, i ho va fer molt bé. Ara les historiadores s'han fet aquestes preguntes. Jo espero que del llibre surti la intenció d'aprofundir més en la vida d'aquestes dones, perquè jo m'he limitat a fer de periodista. També he fet molta biblioteca, però és molt frustrant perquè hi ha molt poca documentació. En tot cas, el llibre dóna aquest altre vessant que quan les dones mirem la història no mirem només la guerra sinó també la diplomàcia, la política, la societat, que crec que és una altra aportació que hem de fer les dones. 

—Aquesta relegació de les dones a l'ombra també es fa evident en l'àmbit cultural i artístic, no trobeu?
—Les dones comencen a tenir protagonisme literari i artístic a final del segle XIX, i enllacen amb el primer feminisme. Tenim dones perfectament homologables a partir de Mercè Rodoreda i de les dones de la república, que ja són dones lliures. Una generació abans encara escrivien amb pseudònim masculí. A començament del segle XX és quan el moviment es normalitza. Però si t'hi fixes, quan mirem la història, tenim molt poc referenciades dones músiques i dones artistes, que també n'hi havia. 

—Els grans noms són d'homes. 
—Sí. Un exemple: el cas de Carles Casagemas, que era aquell amic de Picasso que va donar pas al període blau. Tenia una germana artista, que pintava i componia, Lluïsa Casagemas. Però és una gran desconeguda. En canvi ell, que es va suïcidar als 25 anys quan havia fet uns pocs quadres, és famós. En la literatura, les dones tenien un circuit a part. Es considerava que la literatura de dones era menor, i això feia que publiquessin amb pseudònim masculí perquè se les situés en la literatura global. Això va canviar a principi del segle XX.   

—Ara que hi ha dones historiadores, la situació canviarà, doncs?
—Quan s'estudia això, que va començar a les universitats anglosaxones i franceses, es descobreix que la visió que transmeten les dones és diferent a la transmesa pels homes, tant en art com en música i literatura. Ara autors i autores estan molt equiparats. Jo crec que la història encara no l'hem reescrita prou, que és allò que cal. Fa poc llegia un llibre de Maria Àngels Cabré que parla del cànon literari: mires qualsevol biblioteca i la majoria d'autors són homes. Això vol dir que cal rescatar de l'oblit autores importants que no han entrat en el cànon. 

—Encara queda molta feina per fer…
—Sí. Però és una feina molt divertida, perquè és d'exploració i permet el desafiament de ser pioner a descobrir coses. És més divertit això que no tornar-se a mirar en Casanova o en Villarroel.

—Finalment, en el llibre feu un paral·lelisme entre 1714 i 1939, què tenen en comú? 
—Són les dues vegades que Espanya, per la força de les armes, ens posa el comptador a zero. Que desmantella la vida institucional, cultural i política de Catalunya. I les dues vegades ho fa amb la mateixa argumentació: un és Felip V per la gràcia de Déu i l'altre 'Caudillo' per la gràcia de Déu. Franco diu que dóna a Catalunya l'honor de ser governada en condicions d'igualtat amb la resta de províncies espanyoles, que és el mateix que diu el Tractat d'Utrecht, que treu les institucions catalanes perquè ens governem com Castella. Hi ha un paral·lelisme literal i també en la intenció, que és la de destruir l'estructura vertebral del país. Una altra qüestió és que en tots dos moments hi ha una burgesia moderna europea emergent, que és a punt de perdre el poder o de mirar de col·locar-se en el poder social i econòmic del país desplaçant la noblesa, i això es trenca totes dues vegades. El 1714 hi havia una burgesia mercantil, i el 1939 una burgesia industrial. En tots dos casos el procés es trenca i tant Felip V com Franco tornen a col·locar en el poder l'oligarquia rància espanyola.

—I aquest paral·lelisme també el féu amb el moment actual.
—No només perquè el protagonisme de les dones ara és molt important, sinó perquè hi ha un moviment emergent d'una nova classe dirigent, que va desplaçant la vella oligarquia catalana. Crec que té un cert interès, però esperem que aquesta vegades es pugui culminar i que no ens posin el comptador a zero per tercera vegada. 

Men?ame