06.03.2014 - 06:00
Ha arribat l’hora dels últims cants d’Obrint Pas. Després de vint anys de compartir un projecte musical que els ha duts fins a dalt de tot, la banda valenciana feia ahir el primer concert de comiat, i l’emoció a l’escenari era evident. Durant aquest any han anat dient adéu per tots els pobles on han passat, i ja havien anunciat un adéu especial aquest 2014. Desendollats, asseguts, amb nous instruments, i amb parada a les tres principals capitals d’aquest país que tenen tan apamat i que han fet conèixer sencer a tanta gent: Barcelona, Palma i València. Ahir van fer la primera a l’Auditori de Barcelona, on repeteixen avui.
[‘Spoiler alert’. Miquel Gironès va demanar cap a la cinquena cançó que el públic s’abstingués d’explicar el concert per les xarxes per no aixafar la guitarra als qui encara hi han d’assistir. Però feia tard. Alguns ja havíem piulat, i també preníem notes per a aquesta crònica. Però ho tenim en compte i avisem el lector-amb-entrada-per-a-algun-dels-últims-concerts-d’Obrint-Pas que d’aquí en avall es revelen detalls que potser preferiria no saber fins a viure’ls en directe. Ja l’hem alertat, doncs.]
Obrint Pas: comença el comiat
La platea brogeix. Un punt de llum sobre la viola de roda, que entona les primeres notes en un escenari presidit per una olivera. Sobrietat inicial que anirà diluint-se, transformant-se, a mesura que avanci el concert, l’escenari s’ompli de dolçainers, cantaires i tabalers, i els culs es desenganxin de les cadires per a alliberar cames i braços. Els primers crits independentistes només triguen uns minuts a arribar, però això ja ha deixat de ser notícia.
Uns quants comentaris de Gironès serveixen per a trencar el gel i la tensió, i guanyar la complicitat d’un públic fidel, que ha anat fins a l’Auditori a dir-los adéu –a desgrat– i a impregnar-se per darrera vegada de cançons que ja formen part de la banda sonora de la seva vida. I d’aquest país.
S’encadenen amors a la deriva, raïm a les porxades i València entre llençols blancs. Es fa present Guillem Agulló (‘ni oblit ni perdó’), la lluita antifeixista i la independentista. ‘No només no han pogut amb nosaltres sinó que cada volta som més.’
S’intercalen els himnes. ‘Viure’, ‘Som’, ‘Seguirem’, ‘La vida sense tu’, ‘La Flama’ i ‘Alegria’, que si cantem mai morirem. Sorpreses, que per això és l’últim i ha de ser ben especial, sense que hi faltin els pares musicals d’aquest quartet que va arrencar fa vint anys quan coincidí a l’institut en una de les primeres línies en català. ‘Del sud’, amb la veu enrogallada i potent de Miquel Gil. Una ‘Malaguenya de Barxeta’ amb Botifarra que fa vibrar tot l’auditori. I és clar, el Cant dels Maulets, que passa de pares a fills i amb què Vicent Torrent i Manolo Miralles tornen a cantar cinc mesos després del comiat d’Al Tall dels escenaris.
El públic s’oblida de les cadires i els més joves es reprimeixen els ‘pogos’. No calen elèctriques per a electrificar. Els Obrint Pas s’han anat fent seu el format acústic, explorant-lo, ampliant-ne els instruments tradicionals, agafant desimboltura i comoditat. I per a aquest concert no s’estan de sumar-hi una coral, vents, tabals i dolçaines. Un gran desplegament que el públic rep amb els braços oberts, deixant-se endur per darrera vegada pels sons més mediterranis que mai.
La solemnitat retorna a l’escenari per entonar amb punys alçats l’himne amb majúscules, la Muixeranga. I això també és senyal que s’acosta el final. S’allarguen els aplaudiments mentre s’encenen els llums. S’acaba el primer comiat. Es deixen anar tensions, emocions i alguna llàgrima. I mentre els músics van buidant l’escenari, el públic els acomiada també amb un cant: ‘Volem la independència, volem Països Catalans.’
