Sobre el nacionalisme banal

Arran de l’article ‘La fal·làcia del discurs del mai no ha passat’ hem pogut observar que alguns lectors han malinterpretat el concepte de ‘nacionalisme banal’. En un fragment de l’article analitzat, el professor Joaquim Coll afirma que Pérez Royo no és sospitós de ser un nacionalista espanyol. Nosaltres vam assenyalar que no cal ser sospitós de ser un nacionalista espanyol per ser un gran nacionalista banal espanyol i recomanàvem (i continuem recomanant) que l’historiador es llegís un llibre magnífic d’un sociòleg britànic: ‘Nacionalisme banal’. En Coll es va pensar que era una al·lusió a la seva persona i es va ofendre (o això sembla). A Twitter va escriure: ‘Ara resulta que sóc un gran nacionalista banal espanyol.’ Persones properes al discurs nacional de Coll van escriure piulades que demostraven que no sabien què vol dir ‘nacionalisme banal’ (amb alguna que altra desqualificació que els qualifica). I, evidentment, altres lectors de l’article a què fem referència potser tampoc no van acabar de fer-se una idea correcta del terme.

Per tal d’aclarir el terme, transcriurem el comentari inicial de la secció ‘Los Nacionales’ de la primera etapa de Contrastant, reproduirem el darrer article que vam dedicar al tema i remetrem a un altre article.

La secció ‘Los Nacionales’ tenia aquest encapçalament:

En aquesta secció volem mostrar el nacionalisme banal espanyol. El terme nacionalisme banal, encunyat per Michael Billig, serveix per referir-se al discurs nacionalista implícit i que, per tant, no es veu. Dit altrament: és un discurs que es percep com a normal, com a natural i que, per tant, no es mostra com a nacionalista. Als Països Catalans estem molt acostumats a sentir frases com aquesta: “Los españoles no somos nacionalistas”. De tant repetir-ho, s’ho acaben creient. L’objectiu d’aquesta secció, doncs, és de fer evident el discurs nacionalista banal espanyol. És que tots els Telenotícies del món obren amb la notícia que un espanyol ha fet medalla en unes Olimpíades? Com és que quan un tennista guanya és español i quan perd és catalán? Evidentment, l’allau d’exemples és immens.

Un fet que volem remarcar és el següent: aquest nacionalisme banal es pot copsar nítidament a les pàgines esportives, de societat, de televisió o de cultura i espectacles.

El 26 de desembre de 2006 vam escriure l’article ‘Una rere una altra de nacionalisme banal espanyol espanyol: l’ÑBA’, que reproduïm a continuació:

Una part gens menyspreable d’espanyols (i espanyoles) afirmen que no són nacionalistes. El més divertit no és que ho afirmin, sinó que s’ho creguin. D’entre aquests espanyols (i aquestes espanyoles), n’hi ha un sector que ens interessa i que ho afirma contundentment i reiteradament: la gent que es dedica al periodisme. Seguint el que deia Jean Paul Sartre, el nacionalista és l’altre. A continuació oferim uns quants exemples que evidencien el no-nacionalisme d’aquestes excelses persones no-nacionalistes. Per fer-ho, utilitzarem diversos exemples que tenen a veure amb l’esport, en concret, amb el bàsquet.

Recentment hem vist un anunci promocional que emet Cuatro realment fantàstic. El programa anuncia un programa que el canal espanyol emet el dijous a les vuit del vespre: Españoles en la NBA. L’anunci consisteix en unes imatges en què apareixen jugadors de l’NBA mentre disputen un partit.

Com no pot ser altrament, en aquestes imatges surten preferentment els espanyols que juguen a l’NBA. Sobre aquestes imatges apareixen sobreimpressionades unes lletres vermelles i molt grans: ÑBA. El joc de paraules és evident: el canvi de la banal N per l’espanyolíssima Ñ. Aquesta alteració de la marca (NBA) per una altra (ÑBA) ha de ser interpretada com una mostra de l’enginy de qui l’ha feta. Evidentment, no posem en dubte l’enginy de qui va crear el joc de paraules, sinó que aquest joc de paraules no s’entén si no s’interpreta a partir del sentit comú espanyol. I, com no pot ser d’una altra manera, darrere de tot plegat hi trobem una manera d’interpretar la realitat, la qual es construeix a partir d’uns determinats paràmetres basats en un determinat sentit comú nacional.

Per cert, la N d’NBA tampoc no és gens nacionalista. Simplement vol dir National, el mot més allunyat del nacionalisme que hi ha sota la capa del sol. Ja se sap que els nacionals no són nacionalistes.

Anteriorment hem comentat l’anunci promocional de Cuatro. Com és fàcil de suposar no és l’única cadena de televisió que ensenya la poteta. Els informatius de TVE1 i Antena3 comencen la secció d’esports parlant de l’actuació dels espanyols a l’NBA. Com abans, no es tracta en cap cas de cap mostra de nacionalisme sinó que els responsables de la secció d’esports de les dues cadenes espanyoles es truquen a mitja tarda i comenten quina serà la primera notícia. I, casualment, parlen de bàsquet, més concretament, de l’NBA, i espontàniament arriben a l’acord que la millor manera de començar la secció és parlar dels partits de l’NBA on han jugat els espanyols.

Aleshores, què millor que començar la secció esportiva explicant què han fet els espanyols a l’NBA?

Fins ara hem parlat de la televisió. Cal dir que els altres mitjans fan el mateix. Per exemple, el web d’El Mundo titula el 23 de desembre de 2006 que “Toronto, líder de división tras la vuelta de los españoles”. El titular és molt sucós. Així, que Toronto esdevingui líder el dia que juguen els espanyols pressuposa que sense els espanyols eren segons (o tercers). És a dir, sense els espanyols l’equip canadenc no se’n sortia, encara que sembli mentida. A més a més, Toronto ocupa el primer lloc gràcies als espanyols, que han jugat un partit fantàstic i han contribuït en gran mesura a la victòria del seu equip.

Si llegim la crònica d’EM, veurem que Jorge Garbajosa va jugar 40 dels 53 minuts que va durar el partit atès que hi va haver una pròrroga. A més, va fer una cistella que desempatava el matx però va ser anul·lada pels àrbitres per considerar que va fer el tir fora de temps. També va agafar cinc rebots i va fer tres assistències. És a dir, Garbajosa no va jugar un gran partit però va poder ser decisiu.

El cas de José Manuel Calderón és molt diferent: va jugar 15 minuts, va fer quatre punts (2 de 5 en tirs de dos i 0 de 1 en tirs de tres), no va agafar cap rebot i no va fer cap assistència. Per tant, un partit molt fluix.

Per acabar, i tot i que en el bàsquet actual el més important no és fer punts, cinc jugadors del Toronto van fer més punts que Garbajosa: Nesterovic (12), Parker (13), Ford (23), Bargnani (11) i Jones (12).

Tot plegat permet concloure que Toronto va guanyar perquè l’equip va jugar millor que el rival, no únicament perquè tornessin els espanyols.

Al llarg del text hem mostrat com un determinat sentit comú nacional construeix un discurs que traspua nacionalisme banal espanyol. Tot plegat permet concloure que què seria de l’NBA sense els espanyols. En conseqüència, Espanya dóna sentit a l’NBA. No saben els habitants dels EUA la sort que tenen.

Un article on es veu clarament el que estem comentant és ‘L’augment o la disminució d’audiència del Tour de França com a mostra de nacionalisme banal’ (http://contrastant.net/nacio/audiencia.htm) on es fa palès, a partir d’un article d’El Mundo, com les audiències d’un esport (en aquest cas, el ciclism) pugen o baixen a les televisions de diferents estats segons el paper que fan els seus esportistes. En el cas espanyol, les audiències anaven augmentant a mesura que Miguel Induráin anava guanyant Tours. En canvi, van anar baixant a mesura que Lance Armstrong els anava guanyant (i cap espanyol no tenia opció de guanyar-los).

Per acabar, i per tranquil·litzar Coll i els seus seguidors, hem de dir-los que aspirem ferventment a ser nacionalistes banals catalans. I tant de bo que puguem arribar a ser-ho ben aviat. En lloc d’un presumpte menyspreu es tracta una manera molt tranquil·la de viure la realitat social. Per això, enlairem les nostres copes i cridem ben fort: Visca el nacionalisme banal català! (quan l’haguem construït).