23.02.2014 - 06:00
Francesc Vendrell (Barcelona, 1940) és segurament un dels catalans que ha arribat més lluny en la carrera diplomàtica. Llicenciat en Dret per la UB i en Història per la Universitat de Cambridge, l’any 1968 va ingressar al cos diplomàtic de l’ONU. Ha estat representant personal del secretari general de les Nacions Unides en els processos de pau d’El Salvador, Nicaragua i Timor Oriental. De l’any 2000 al 2002 va encapçalar la missió de la ONU a l’Afganistan. Actualment és professor de Relacions Internacionals a la Johns Hopkins University i a Bolonya
Demà dilluns el senyor Vendrell pronunciarà una conferència a la Universitat de Lisboa juntament amb el conseller Francesc Homs sobre el cas català. Hem volgut parlar abans amb ell per saber la seva opinió.
—Hi ha un dret a l’autodeterminació, en dret internacional?
—Probablement no. Sí hi ha un principi de dret internacional favorable a l’autodeterminació dels pobles. Hi ha el dret dels ciutadans a decidir per si mateixos. Però, és que hi ha un dret a la independència? L’únic cas de drets a la independència són els països que estan en una llista de països colonials, dels quals ja queden molt pocs. Fora d’aquests països, els estats que han sorgit en els darrers trenta anys ho han fet a través de tres vies. Una, a base d’una secessió violenta (Eritrea, Bangladesh). Dues, l’estat mare s’enfonsa (Iugoslàvia, URSS). I tres, un acord entre l’estat mare i el nou país. Són els casos de Noruega i Suècia; Eslovàquia i Txèquia. I podria ser el cas d’Escòcia
—En dret internacional hi ha un abans i un després de Kosove.
—Per això li he suggerit que em fes l’entrevista més tard, passada la conferència, perquè això no ho tinc fresc a la memòria. Però no és sentència. És avís consultiu. I em sembla, pel que vaig llegir, que la resposta del tribunal va ser una mica que sí, que no hi havia un dret a l’autodeterminació, però que tampoc hi havia res que prohibís que una part del territori demanés la independència.
—Sabent això, a Europa a quin dret ens podem acollir els catalans?
—A nivell europeu jo no diria que hi ha cap dret. El que hi ha és una principi que això suposa un conflicte potencial i en conseqüència seria normal resoldre’l a través de la conversa i la negociació.
—Quins trumfos a la mà té l’estat espanyol?
—Els trumfos són que Catalunya és considerada part d’Espanya. Que la majoria dels països del món tenen por que sigui un precedent. Que el president de la Comissió Europa ha dit clarament que si Escòcia triés independència hauria de demanar la readmissió a la UE. El que té Espanya és la capacitat d’impedir que Catalunya sigui admesa en una sèrie d’organismes europeus que li són vitals.
—I el govern català, quins trumfos té?
—El fet que hi ha hagut una majoria al Parlament Català d’una consulta, li dóna un cert pes. Hi ha una majoria que vol, almenys, fer una consulta popular sobre el futur de Catalunya. Des d’un punt de vista democràtic seria lògic que aquesta consulta es pogués fer. Jo crec que en un país democràtic es pot fer qualsevol tipus de consulta. Ara, si el resultat de la consulta ha de ser obligatori per l’estat, és un altre tema.
—Què pensa de la pregunta doble del referèndum. Compleix els estàndards intencionals de claredat ?
—No sé si serà al final la pregunta escollida. És una mica complicada. No hi ha cap principi internacional de claredat. Ara, no em sembla massa clara la primera pregunta, per què no sé què vol dir que Catalunya sigui un estat.
—En el cas espanyol, hem de preveure que accepti fer el referèndum com els anglesos, o que es tanqui en banda per sempre ?
—Sempre… si estem parlant dels propers trenta anys, no m’atreviria a dir-ho. Mentre hi hagi el govern actual no ho acceptaran mai. I probablement si el govern fos socialista, doncs seria molt semblant.
—Sí que anem bé.
—En realitat tot depèn del recolzament que hi hagi dins Catalunya. Si la gent està disposada a no formar part de la UE un cert temps, si està disposada a pagar dobles impostos (a Espanya i Catalunya); si està disposada a pagar certs sacrificis i voten massivament per la independència, doncs serà molt difícil per l’estat negar-se a tenir en compte el resultat.
—Perdoni, dobles impostos ha dit? Un cop independent els espanyols ja poden demanar impostos…
—Bé, és una independència no acceptada ni reconeguda per Espanya. Podrien reclamar-los.
—Coneix algun cas on això hagi passat ?
—Francament, no li sabria dir. El que sí que cal dir és que hi ha pocs casos on un govern democràtic elegit democràticament no vulgui acceptar en absolut qualsevol tipus de consulta en una part del seu territori. És poc corrent que un estat democràtic (els EUA, Canadà, Europa) diguin que ho impediran. I no crec que ho impedeixen, al final. Tampoc no crec que utilitzin la força. Ara, quin cas faran del resultat, és un altre tema.
—A Espanya en aquests moments li fa mal negar-se a deixar votar.
—Fins ara no. O poc. Encara no hi ha hagut el xoc de trens. Si arriba i el govern espanyol és intransigent, sí que pot tenir un problema. Però és un problema que els estats no afrontaran fins que el xoc de trens tingui lloc.
—Si vostè manté la nacionalitat espanyola després de tants anys fora, votaria en el referèndum?
—Naturalment que podria votar. Estem parlant encara d’una forma molt hipotètica. Molt. Però a mi, votar, m’agrada. Crec en el dret de vot.
—La societat catalana ha virat ideològicament molt els últims anys. No li demanaré si vostè votaria sí o no a la independència …
—Només faltaria. El vot és secret.
— …però si li demano si a vostè també li ha passat el mateix. En els darrers anys ha viscut una evolució ideològica o segueix pensant el mateix que ara fa quinze anys?
—La veritat és que segueixo pensant el mateix des de fa quinze anys. O trenta. Però això no vol dir res. No em pregunti per les meves conviccions personals, però sí li puc dir que les meves conviccions no han canviat. Ara, jo em limito a mirar el que està passant.
—La tendència mundial és que cada vegada hi hagi més països
—El pitjor que podria fer Catalunya és anar pel món dient que nosaltres som l’avantguarda dels nous estats que sorgiran. La gent agafaria molta por. És preferible dir que Catalunya és una cas especial. Que tenim tota aquesta història de mil anys, que hi ha una llengua diferent, etc. I hi ha una majoria que vol un nou estadi: independència o més autonomia. Per què no ens permeten almenys entrar en una conversa ? Per què el punts de vista del poble català no pot ser pres en compte? I no em faci parlar més, que ja són les sis passades.
—Moltes gràcies pel seu temps, senyor Vendrell, i vagi bé la conferència.
