Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Diumenge  23.02.2014  00:00

Autor/s: Josep Miquel Bausset · Monjo de Montserrat

El cas Añoveros

Men?ame
 

L'anomenat cas Añoveros es va produir el 24 de febrer de 1974, demà farà 40 anys, quan a totes les parròquies del bisbat de Bilbao es llegí la pastoral que havia escrit Antonio Añoveros, en què defensava el dret dels bascos a preservar la seua identitat.
 
Durant pràcticament quaranta anys, l’Església i el règim franquista s’havien donat suport mútuament, fent nàixer l’anomenat nacionalcatolicisme. La jerarquia catòlica després de la Guerra Civil, qualificada pels bisbes de 'cruzada',  s’havia posat al costat dels sublevats contra la República. Però a  partir del Concili Vaticà II (1962-1965) amb l’aggiornamento promogut pels papes Joan XXIII i Pau VI, l’Església espanyola va començar a separar-se del govern de Franco. El cas Añoveros va ser un dels exemples que millor il·lustra el trencament  de l’Església i el règim franquista.

Antonio Añoveros va nàixer a Pamplona el 13 de juny de 1909. Ordenat prevere el 1933, en els seus temps de capellà tingué una preocupació especial pels més necessitats. El 1952 fou nomenat bisbe auxiliar de Màlaga i el 1954, de Cadis, on escrigué diverses pastorals sobre la desigualtat social. La seua proximitat amb els més desafavorits de la societat el portà a rebutjar una subvenció per a restaurar la catedral de Cadis. Añoveros considerava que una ciutat que tenia tanta necessitat d'habitatges socials no podia dedicar tants diners a la reforma de la catedral.

El 1971 va ser nomenat bisbe de Bilbao, una diòcesi amb una notable politització, amb capellans que signaven documents contra la dictadura, i amb milers d’alumnes en les ikastoles dependents de l’Església.

El diumenge 24 de febrer de 1974, a totes les parròquies del bisbat de Bilbao es llegí la pastoral 'El cristianisme, missatge de salvació per als pobles', redactada per Añoveros, i en què demanava el reconeixement de les particularitats nacionals d’Euskadi.  En aquest text, el bisbe deia: 'El poble basc, igual que els altres pobles de l’Estat espanyol, té dret de conservar la seua pròpia identitat, cultivant i desenvolupant el seu patrimoni espiritual, dins una organització sociopolítica que puga reconèixer la seua justa llibertat'. S’ha de tindre en compte que la dictadura franquista havia perseguit d’una manera total les reivindicacions nacionals dels pobles, prohibint les llengües basca, catalana i gallega. El bisbe Añoveros deia encara: 'L’Estat ha d’estar al servei de les persones i dels pobles i ha de respectar sincerament el pluralisme social i cultural. En les actuals circumstàncies, el poble basc té seriosos obstacles per a aquests drets. L’ús de la llengua basca, tant en l’ensenyament com en els mitjans de comunicació, està sotmesa a notòries restriccions'.

Tot i que amb el discurs del 'Espiritu del 12 de febrero' del president Arias Navarro,  el govern franquista volia donar una imatge d’obertura, el règim va respondre a la pastoral d’Añoveros ordenant el seu arrest domiciliari i la seua posterior expulsió de l’Estat, argumentant que el bisbe havia atacat la unitat nacional consagrada per les 'Leyes Fundamentales del Estado'. Així el 27 de febrer, tres dies després de la lectura de la pastoral, el cap superior de la policia de Bilbao retenia al seu domicili el bisbe Añoveros. Per la seua part, a l’aeroport de Sondica hi havia un avió preparat per a expulsar el bisbe d’Espanya.
 
Añoveros es va negar a abandonar Bilbao, al·legant que només ho faria per una ordre directa del papa Pau VI, cosa que sabia que no es produiria, o bé si el govern utilitzava la força. Va ser el cardenal Tarancon, com a president de la CEE, qui va defensar al bisbe Añoveros, amenaçant amb l’excomunió fulminant tots aquells  que participaren en l’expulsió de l’Estat del bisbe de Bilbao. De fet, una expulsió forçada del bisbe hauria violat el Concordat de 1953. Per això, anys més tard, el mateix Tarancon va declarar que ell va portar a la butxaca la nota d’excomunió, en aplicació del Cànon 2334 del Concordat, contra aquells que actuaren contra el bisbe Añoveros.
 
La crisi, la més greu entre l’Església i el règim franquista, es va solucionar després de 14 dies de negociacions, per una intervenció directa de Franco que, de cap de les maneres no volia trencar les relacions amb el Vaticà, cosa que Arias Navarro va arribar a sospesar.

Som molts els cristians valencians que estem esperant anys i anys dels quatre bisbes del País Valencià, Carles Osoro, Casimiro López, Jesús Murgui i Enric Benavent, que promoguen i recolzen la nostra llengua en tots i cadascuns dels actes de l’Església. Som molts els qui esperem dels nostres bisbes que, a exemple dels mossens Llorenç Gimeno, Josep M. Ruix, Vicent Micó, Pere Riutort, August Monzon, Julio Ciges, Jesús Belda, Emili Marín, Vicent Cardona, Alexandre Alapont, Vicent Sarrió... també ells apliquen les directrius del Vaticà II pel que fa a l’ús de les llengües vernacles.

Ja l’any 1965, en finalitzar el Vaticà II s’organitzà una campanya en què més de 20.000 valencians (Vicent Ventura, Joaquim Maldonado, Raimon, Martí Domínguez, Manuel Broseta, Francesc Burguera, Josep Lluís Bausset, Manuel Sanchis Guarner, Matilde Salvador, Andreu Alfaro, Enric Valor, Josep Iborra, Robert Moròder, l’Ateneu Mercantil de València, el Centre Excursionista de Castelló, els Carmelites d’Onda o els Franciscans de Cocentaina) demanaven, seguint les directrius del Concili, 'l’ús de la nostra llengua als actes religiosos, a la catequesi i a la predicació'. Desgraciadament els valencians després del Concili vàrem passar del llatí al castellà, com si aquesta fos la llengua de Nules, Xàtiva, l’Alcúdia, Borriana, Piles, Altea, Morella, Benicolet, Elx, Gandia o Vila-real. I hui en dia, després de més de cinquanta anys de l’inici del Vaticà II, els cristians valencians encara esperem poder adreçar-nos a Déu en la llengua amb què Sant Vicent Ferrer va escriure els seus sermons, Francesc Eiximenis escrigué el Llibre dels Àngels, sor Isabel de Villena escrigué la Vita Christi, Ausiàs Marc composà el seu Càntic espiritual, o Roís de Corella escrigué Lo Cartoixà.

Quan durant el Concili hi hagué la controvèrsia entre llatí o llengua vernacla, els partidaris de fer la litúrgia en la llengua del poble argumentaven que una Església viva no podia tindre una llengua morta. És curiós, per altra part, que els nostres rectors facen la missa en castellà, però a l’hora de fer els avisos, ho facen en valencià. Això em recorda aquella anècdota d’un cristià dels EUA que deia: 'No hi ha una llengua tan bonica com el llatí, però el que jo entenc és l’anglès. I en l’Església, mai no em demanen diners en llatí'.

Quan el 2009 va prendre possessió de la seu de Lleida el bisbe valencià Joan Piris, digué en l’homilia: 'L’Església no pot ser propietat de ningú i ha d’estar suficientment oberta perquè tots hi tinguen el seu lloc'. Ja seria hora que els cristians valencians, que volem adreçar-nos a Déu en la nostra llengua, també tinguem un lloc a l’Església. De fet, només demanem allò que és normal. De la mateixa manera que a Valladolid, Burgos o Salamanca tenen la missa, la litúrgia i la catequesi en la seua llengua, els valencians volem això mateix: tindre la missa, la litúrgia i la catequesi en la nostra llengua. Res més que això.

En el quarantè aniversari de la pastoral del bisbe Añoveros, val la pena recordar la seua defensa, valenta i decidida, de la llengua i de la cultura d’Euskadi. També els cristians valencians voldríem que els nostres pastors, tal i com van fer els enyorats bisbes de Castelló, Josep Pont i Gol i Josep M. Cases, feren el mateix que va fer el bisbe Añoveros pel que fa a la llengua, la cultura i la identitat del País Valencià.