19.02.2014 - 06:00
Quan els habitants de la segona ciutat de Bòsnia, Tuzla, van manifestar-se, el 4 de febrer proppassat, ben pocs s’esperaven la mobilització a escala nacional que el món podria observar al cap d’una setmana. Que aquesta agitació a Bòsnia-Hercegovina pugui ésser qualificada de ‘Primavera bosniana’, com l’han anomenada alguns mitjans, no importa gaire ara mateix. L’origen de les protestes i cap a on es dirigeixen són les qüestions sobre les quals s’hauria de concentrar la comunitat i els mitjans internacionals, segons el parer d’alguns actors locals.
‘Raïm de la Ira’ a Bòsnia
Els qui protesten han escrit un conjunt de reivindicacions i han delimitat la seva lluita a temes de justícia social, la fi de la corrupció i la llibertat d’expressió. També han indicat sense ambigüitat que el moviment no és guiat per una pulsió identitària o per tensions interètniques. L’italià Stefano Fait comentava:
Les manifestacions a Bòsnia? Tenen relació amb la injustícia, les privatitzacions i un país inexistent, i no amb la identitat. Per això no interessen als mitjans occidentals.
Eric Gordy, un professor de la University College of London (UCL) que escriu també per a un bloc col·lectiu sobre la política i la recerca balcàniques, descrivia el clima recent a Bòsnia arran de les petites escenes que havia observat durant una visita, i deixava entreveure què alimentava les actuals manifestacions antigovernamentals:
La conversa 1 era amb un treballador d’un gran hotel de Sarajevo […] Un col·lega i jo havíem sentit que el personal de l’hotel no havia cobrat durant uns quants mesos i per això li ho preguntàvem. És veritat, ens va dir. La majoria dels treballadors s’hi havien quedat, malgrat un colla de canvis de propietaris i de fallides, i havien viscut períodes de retallada de sou, de manca de salari o d’impagaments. Per què treballaven, doncs? Volien continuar tirant endavant l’hotel amb l’esperança que tornés a tenir beneficis un dia, i volien que el propietari continués cotitzant a les arques de la jubilació i l’assegurança mèdica. […]
La conversa 2 era amb un grup d’estudiants de tercer cicle a Tuzla. La majoria havien cercat feina de mestres o en cercaven. I sols podien aconseguir feines de curta durada. Per què no hi ha feines permanents a les escoles? Perquè els llocs disponibles es reparteixen entre les partits polítics locals, que els distribueixen als seus membres amb contractes anuals. El resultat és que cap jove no pot obtenir una feina, tret que passi per un partit polític, i que cap jove no pot conservar una feina tret que demostri moltes vegades la seva fidelitat al partit polític. Hom pot imaginar sense gaire esforç l’efecte excel·lent de tot plegat sobre el desenvolupament i l’ensenyament d’un pensament independent i crític a les escoles.
El govern diu que no té més mitjans sinó per a cobrir les necessitats més elementals dels seus conciutadans. Els bosnians hi van respondre amb humor, amb comentaris i amb imatges com aquesta, àmpliament difoses per les xarxes socials:
Cobertura mediàtica
Als mitjans tradicionals, nacionals i regionals, els manifestants han estat qualificats sovint de brètols. Un exemple típic de manipulació mediàtica eren els manifestants armats. El tabloide serbi ‘Kurir’, considerat el portaveu del govern de Sèrbia, va publicar un article que descrivia un escenari per la ‘unificació per la violència‘ [serbi] dels cantons ètnicament diversos de Bòsnia-Hercegovina (BiH). L’article exposava –amb grans signes d’exclamació, imatges de violència i formulacions tendencioses– que els manifestants aplegaven reserves d’armes amb les quals volien a terme l’esmentada ‘unificació violenta’ de la Republika Srpska, o República Sèrbia de Bòsnia, un dels components de Bòsnia-Hercegovina dins la Federació de Bòsnia-Hercegovina.
L’article de Kurir anomenava molt Mehmedalija Nuhić, esmentat al text com a ‘politòleg de Tuzla’. Als mitjans socials, la gent es demanava [bosnià] qui era aquest home, i alguns rebutjaven sense embuts les seves pretensions. Tanja Sekulić, redactora en cap de Klix.ba, va piular:
El súmmum de la imbecil·litat: el politòleg Mehmedalija Nuhić afirma que els manifestants han aconseguit armes que farien servir contra els ciutadans de la RS [República Srpska].
La ràdio de Banja Luka Kontakt Radio va publicar una investigació [bosnià] sobre aquest Nuhić, ‘presentat [al públic] com a politòleg’. ‘Tots els periodistes de Tuzla es pregunten qui és aquest analista’, escrivia l’equip de Kontakt Radio. Com va revelar la ràpida recerca de Kontakt Radio, Nuhić no era sinó un inspector municipal de la ciutat de Lukovac. ‘I això no és cap broma’, comentava l’article, que concloïa respecte a algunes informacions disponibles sobre Nuhić i negava del tot la seva credibilitat com a ‘politòleg’.
A la regió, ja estan avesats a manipulacions mediàtiques i l’exemple present d’aquest gènere de maquinacions no és sinó un entre molts més. En un editorial [bosnià], Paulina Janusz explicava com els partits polítics i els mitjans anaven agafats de la mà per fer sortir en escena els qui protestaven. Els mitjans, per la seva banda, es van afanyar a fer públics tots els rumors de danys dels manifestants, però aquests últims hi van respondre ràpidament. L’activista Emir Hodžić, que va assistir a les manifestacions de Sarajevo del 7 de febrer, va detallar per a Radio Slobodna Evropa (Radio Free Europe) què hi havia vist i va declarar: ‘No som ni brètols ni hooligans.’
Alguns altres van ésser exhaustius a l’hora de descriure què havien viscut també als seus blocs. El vídeo següent d’una noia plorant i demanant als policies que s’afegissin a la gent va esdevenir viral i s’acompanyava als mitjans socials amb comentaris de l’estil: ‘Ja els veieu, els brètols de Bòsnia.’
Dario Brentin, entre més, ha aplegat els articles dels primers dies de manifestacions en una nota a Facebook. Els documents d’aquesta mena es tradueixen regularment en anglès i ha publicat els Dossiers de la protesta a Bòsnia-Hercegovina. N’hi ha una selecció de vincles disponible a la plataforma CrowdVoice.org.
I ara què?
Molts polítics i representants dels mitjans ja s’han posat a cercar culpables de la situació. Lord Paddy Ashdown, que havia estat alt representant i enviat especial d’Europa al país del maig del 2002 al gener del 2006, va exhortar la Unió Europea ‘perquè fes funcionar Bòsnia’. En una entrevista a Christiane Amanpour de la CNN, Lord Ashdown alertava:
En el moment en què els seus ciutadans es planyen de la pobresa i l’immobilisme i de la disfunció de l’estat i de la corrupció entre el personal polític’, [això] ‘podria portar molt ràpidament a alguna cosa potser pitjor i tot. […]
La comunitat internacional ha de reaccionar ara mateix. Si no ho fa, tinc molta por que s’arribi a una situació en què s’instal·li el separatisme de pressa i d’una manera imparable a mesura que s’acostin les eleccions.
L’alarmisme també és present en molts àmbits més. Valentin Inzko, un austríac i alt representant de Bòsnia i Hercegovina, va declarar a Balkanist.net:
Si la situació s’agreuja, potser podríem necessitar tropes de la UE. Però encara no.
Sigui quin sigui el culpable o qui se suposa que ‘ha d’arreglar’ el país, es manté una qüestió: per què tants països de l’Europa de l’Est i dels Balcans han caigut de sobte en la protesta? Poc després d’esclatar les manifestacions de Tuzla i Sarajevo, el bloc científic independent búlgar Banitza publicava un article de reflexió, ‘D’Ucraïna als Balcans, una onada de ‘democràcia”:
Per què ara? Per què no fa sis mesos o fa un any? Vet aquí les qüestions que hom s’ha plantejat sobre les manifestacions a Bulgària, que van arribar al seu punt culminant a l’estiu. La situació era tan desesperada que qualsevol cosa podia fer esclatar la ira popular. […]
De segur que la violència no pot ésser la resposta. És destructora. Però no hi ha cap dubte que la desesperació s’ha imposat sobre el diàleg. […] És senzill: per la gent que es manifesta, la paciència suposada és inexistent. I això s’entén. Hi ha un nivell de tolerància que és, el segle XX ho ha demostrat moltes vegades, molt flexible i mal·leable entre els humans. Però té els seus límits. I a l’interior dels països balcànics aquest any, el sentiment de tolerància s’ha exhaurit per l’arrogància explícitament visible dels Intocables –també anomenats mafiosos, ex-comunistes, elits dels negocis–. Tant és. La seva capacitat d’exhibir el seu domini econòmic és una cosa, però la seva aptitud per fer aplicar la seva immunitat política i jurídica és aparentment excessiva. És un fet que la democràcia és molt disfuncional.
Escrivint per al bloc Balkanist, Darko Brkan formulava quatre propostes:
1) Declarar la victòria dels ciutadans de Bòsnia i Hercegovina.
2) Posar fi a totes les investigacions policíaques [contra els participants a les manifestacions].
3) Instaurar governs provisionals als cantons.
4) ‘Lustració interna’ als partits polítics.
El que podria canviar les regles del joc és una decisió recent del Tribunal Cantonal de Sarajevo ordenant la ‘confiscació provisional’ dels béns de tots els mitjans que han documentat les manifestacions a Sarajevo. Les manifestacions pro-governamentals també es van observar, com es veu en un vídeo del 10 de febrer.
