L’Urgell, un galimaties

A l’hora d’escriure sobre l’Urgell, tenim dues possibilitats: o fiar-nos dels límits que fins ara les divisions comarcals han establert o escoltar-nos la gent del país. Si fem això darrer no en traurem l’entrellat; si fem el primer, la gent se’ns abraonarà a sobre.

Un llibre de viatges, de reportatges, aviat ho haurà resolt: ens parlarà d’algunes viles del bell mig de l’Urgell. Ens parlarà del pla, de l’aigua, dels cereals, dels pobles allargats mandrosament al sol, de les parets de tàpia i d’alguna curiositat particular.

Un llibre geogràfic, científic, haurà d’atenir-se forçosament a la divisió comarcal establerta de consuetud, i caldrà que tingui present no solament la zona plana, sinó l’aturonada, no solament el regadiu, sinó el secà.

Jo voldria parlar de l’Urgell tot ell, de la realitat múltiple d’aquesta contrada tan mal coneguda (com sol ocórrer amb les coses molt freqüentades).

Mirem-nos el mapa: comarcalment l’Urgell és prou petit. I, en canvi, en la imaginació de molts, l’Urgell és una extensíssima plana, la més extensa del país, inacabable, tota regada. El mapa, en realitat, ens demostra que només una quantitat que no arriba al cinquanta per cent de l’Urgell rep els efectes màgics del canal que en prengué el nom. La resta és terra de secà, amb característiques fisiogràfiques que l’acosten pel nord a la Noguera, per l’est a la Segarra i pel sud a les Garrigues; tanmateix, tres comarques també de forta personalitat i de perfils prou definits.

Com veureu, hi manca un punt cardinal. És la zona occidental, termenera amb el Segrià. Però aquí la diferència entre el pla i els tossals no es manifesta: aquí no hi ha solució de continuïtat; entrem al Segrià que ni ens n’adonem, molt menys, per exemple, que no ens adonàrem del canvi en baixar de la Segarra o en pujar a les Garrigues.

De fet, recitant la lliçó, direm que l’Urgell és una comarca occidental de Catalunya, en terres administratives adscrites a Lleida, vorejada de la Noguera pel nord, la Segarra per l’est, la Conca de Barberà i les Garrigues pel sud i el Segrià per l’oest. Té una extensió d’un xic més de 500 quilòmetres quadrats, i és allargada de nord a sud. El seu punt més septentrional és el terme de la Donzell, i el més meridional el de Vallbona de les Monges. Per llevant la punta extrema correspon a Montornès, i a Ivars i Vila-sana per ponent. Dibuixa, de forma grossera, un rombe, en forma de taca o de pell de xai mal tallada. Si traçàvem una línia entre els seus punts extrems nord-sud tindríem una longitud d’uns trenta quilòmetres. D’est a oest, uns vint-i-tants.

Al primer cop d’ull hom hi observa dues entitats naturals ben definides: una a ponent, molt plana, corresponent endemés al regadiu; una al nord, llevant i sud, corresponent al secà. El secà comprèn dos terços de la superfície total. D’entrada, doncs, cal afirmar que l’Urgell és, en sa majoria, una terra de secà. L’esplèndida realitat del seu regadiu, però, i el desconeixement comú dels autèntics límits de l’Urgell fan que, en la imaginació de la gent, Urgell sigui sinònim de terra ubèrrima, verdejant i fèrtil. Plana, endemés. Ja veiem com tot això és verídic només en part. Quan hom travessa l’Urgell en el sentit més sovint repetit, o sigui en el dels paral·lels, ens acompanyen a dreta i esquerra alineacions muntanyoses: cap al nord, uns esglaonats cada cop més blavosos i cada cop més alts ens van indicant els sectors transversals del Prepirineu: veiem les serretes d’Almenara i Bellmunt, enllà, la Carbonera i Tossal i, vers l’est, aquesta línia enllaçarà amb els alts del Solsonès. Més enrere alguna altura ja més respectable: serra de Sant Mamet i, encara més enllà, el primer contrafort prepirinec de consideració: el Montsec. L’alt Pirineu del Pallars no es veu mai. És que la inclinació de les valls fluvials del Segre i la Noguera Pallaresa ens amaga aquestes grans altures; en canvi, són ben visibles els encadenats subsegüents del Solsonès, més enllà de l’alta Segarra, cap al Turb i la Serra de Querol, i Odèn.

Pel sud són els alts de la Segarra baixa, de la Conca de Barberà i de les Garrigues que ens van acompanyant, però amb un horitzó molt més apropat i disminuït en altura: Bell-tall, el Tallat, Coma-segarra… Només, per damunt d’aquestes alineacions que delimiten tan bé l’Urgell pel sud, sobresurten dos massissos d’una importància més que regular: Prades i la Llena, aquesta darrera amagant-nos el Montsant.

De fet, l’Urgell s’obre com l’esglaonat d’un amfiteatre, descendent pel nord des del sector septentrional de la vall del Sió, per l’est des de Guissona, les Oluges i Cervera, i pel sud des del sector septentrional de la vall del Corb, en la divisòria amb la Conca de Barberà.

Les muntanyes del nord són blavoses, alguns matins gloriosament netes, si bufa el nord-oest o serè; les de la banda sud són terroses, més arran de l’horitzó, però més properes, abastadores, oferint clapes de vegetació cap a la banda de la Conca, pels boscos de Poblet, per la serra de Maldà.

Amb tot, és un fenomen que en pocs altres indrets de Catalunya pot donar-se, aquest de la contemplació de les muntanyes des d’una plana extensa, sense que aquelles estiguin tan properes que us donin, com passa a les valls de la Regió de l’Ebre, la impressió que us tanquen l’horitzó massa aviat: a l’Urgell les muntanyes importants són lluny i, endemés, els repetges que pugen devers l’est cap a la Segarra són imperceptiblement marcats, mentre que per ponent sembla que la plana no s’hagi d’acabar mai. L’Urgell us dóna una magnífica sensació de llibertat, sense encadenar-vos a la gran planúria del tipus de la castellana o del delta baix de l’Ebre, enervants en llur manca de límits i laberíntic no-res.

Sobre el mapa els termes municipals extrems que l’Urgell enclou són, en el sentit de les agulles d’un rellotge, i començant el tomb per unes hipotètiques 12: la Donzell d’Urgell, Puigverd d’Agramunt, Ossó de Sió, la Figuerosa, el Talladell (les tres), Montornès de Segarra, Guimerà, Ciutadilla, Rocallaura, Vallbona de les Monges (les sis), els Omells de Na Gaia, Maldà, Belianes, Vilanova de Bellpuig, Castellnou de Seana (les nou), Ivars d’Urgell, La Fuliola, Castellserà i Agramunt. Endins d’aquesta rodona i seguint un tomb concèntric, trobem Tornabous, Claravalls, Tàrrega, Verdú, Nalec, Rocafort de Vallbona, Sant Martí de Maldà, Bellpuig d’Urgell i Barbens. I al centre, formant el nucli de la comarca, Vilagrassa, Preixana i Anglesola.

Els termes més extensos són Agramunt, Verdú, Tàrrega i Maldà. Els segueixen Ivars i Anglesola.

D’aquests termes n’hi ha que són de secà: Puigverd, Claravalls, Ossó, la Figuerosa, el Talladell, Tàrrega, Vilagrassa, Verdú, Montornès, Guimerà, Ciutadilla, Nalec, Rocallaura, Vallbona, els Omells, Maldà, Sant Martí i Belianes. A l’oest d’aquesta zona comença el regadiu, trencat al nord en els termes de la Donzell, que torna a ésser secà, i a Agramunt, que participa d’ambdues condicions.

En aquest terreny, migpartit entre secà i regadiu, entre zones altes de set-cents a tres-cents cinquanta metres i zones que ensota d’aquesta cota, hi viu una població d’uns 30.000 a 40.000 habitants.

Aquesta divisió de termes municipals inclosos a l’Urgell és oficial, i amb això volem dir que, des que es va donar per fixada per la Ponència de la Divisió Territorial, cap altra divisió no ha estat promulgada. Quan l’esmentada fixació de límits, comprenent 32 municipis, fou feta, els urgellencs se sentiren força desorientats: des dels temps de Flos i Calcat, passant per les altres benintencionades divisions, de sempre hi havia hagut una mica de vacil·lació quant a límits. Molt especialment això era cert en el sector oriental, corresponent a la divisòria amb la Segarra. Com que ni els tractadistes es posaven d’acord ni cap d’ells rebia sanció oficial, la gent va acabar trobant-s’hi bé, dins aquella incertesa: fins i tot els caps de brot de cada poble, els lletraferits, els cacics, es dibuixaven mapes mentals d’acord amb llurs preferències. Diguem només que la línia divisòria era incerta a ponent, amb el Segrià, a llevant amb la Segarra i a migdia amb les Garrigues. Al nord no es plantejava tant de problema perquè antigament era reconeguda com a comarca la Ribera de Sió, amb capital a Agramunt, i la conca del referit riuet, essent força concreta, traçava un bon límit.

La divisió comarcal de la Ponència tingué efectivitat pocs anys. Feta cap al 1933, al 1939 se n’anava tot en orri en l’enfonsada general subsegüent a la guerra. Ja no teníem comarques, tornàvem a tenir solament províncies.

La gent, doncs, vivia dins aquella flotabilitat tan agradable: tothom se sentia inclòs a la zona que li abellia, i no ha estat fins molt recentment, quan han aparegut les revistes catalanes, els mapes editats, els treballs monumentals sobre geografia, que han tornat a revifar-se les antigues plagues i els desassossegaments desorbitats per qüestió de límits.

Ara, la desorientació dels urgellencs, que s’ha reproduït amb motiu dels darrers treballs de divulgació geogràfica, prové precisament de la inclusió en terres de l’Urgell de zones que semblen no correspondre-hi —sempre segons un sentit popular—, i l’exclusió d’altres que els habitants de la comarca hi inclourien.

Si matisem un xic més, haurem de declarar que, com a tot arreu, els indrets de situació limítrofa tenen característiques ambigües, tant més que l’única comarca veïna que presenta caràcters semblants als urgellencs és el Segrià; les altres, que tenen forta perfilació fisiogràfica, endinsen fortament els seus trets dins l’Urgell pròpiament dit; fins al punt que, en definir aquest de dins enfora, fem la impressió de retallar-los trossos propis. Això succeeix, molt acusadament, amb la Segarra.

L’Urgell hauria estat més fàcil d’acotar si no hagués existit el fenomen del canal. Amb el canal s’han produït dos fets: 1, l’ambiciosa presència de la terra de regadiu; 2, la regressió que les terres de l’Urgell secaneres han sofert, respectivament.

Antigament, per als catalans constituïen l’Urgell els plans occidentals de Catalunya, i pràcticament, per a la gent de la Catalunya Vella, aquella mena de desert que trencava tan clarament el paisatge a què ells estaven acostumats. Aquell desert s’estenia des de Cervera en avall, fins al riu Segre. I, realment, avui dia encara podem veure aquesta terra desèrtica en punts de prop del gran riu occidental, en alguna terrassa elevada del Segrià, i, ultrapassada la ciutat de Lleida, fins a Mequinensa.

De petit havia parlat amb vells que havien conegut gent de la que treballà excavant el canal d’Urgell; gent que veien al seu entorn només un terreny pedregós, cervell de gat, carrasca xica i matolls negrencs, argelagues i timons. Serps i llangardaixos s’escorrien entre les pedres, i la macilena llebre feia bots en les eixides groguejants d’una vinya magra. Algun traginer lleganyós us deia que aquella matinada havia vist el llop cerver, panxa prima i morro llarg, esconillant-se rere un tossalet, com una filagarsa més de boira.

La imatge, la trobem repetida en els textos històrics, datats abans de la construcció del canal. Tots ells establien el contrast entre aquella terra maleïda i bleïda dels sòls, amb la Catalunya general, més coneguda, comunicada i pròspera, la Catalunya Vella d’una Barcelona, una Girona, un Ripoll, un Vic. Per a Francisco Manuel de Melo els catalans típics, tan bon punt estaven agreujats, es ficaven bosc endins. «Habitan los quejosos por los boscajes y espesuras… y se mantienen los muchos días que pasan sin acudir a los pueblos.»

Aquest bosc i maquissa, inexistents als plans occidentals, eren, en el concepte general, una de les característiques de la Catalunya clàssica, terra de muntanyes, alzinars, pinedes i tota ella com borrissolada del boscatge pirinenc. «Tierra por la mayor parte áspera, quebrada, montuosa, llena de selvas, espesos bosques y malezas, pobre de ciudades muy grandes» (Jeroni Pujades, Discursos sobre la justa asistencia de los Conselleres de la fidelísima ciudad de Barcelona…, Barcelona, 1621- VIII).

El Pare Gil dóna una visió optimista i un xic bucòlica del Principat, però fa constar que a l’extrem occidental el paisatge del triangle català esdevenia «tan aspriu i desolat que semblava com si part del veí Aragó s’hagués escampat part deçà de la frontera» (Elliott, La revolta catalana, 23).

En el viatge que terres endins de la Conca de l’Orinoc, fins a arribar a la Gran Sabana, feren el 1772 dos caputxins catalans, fra Benet de la Garriga i fra Marià de Mataró, segons llurs declaracions posteriors, aquella extensió desèrtica americana no contenia «ni tan sols una gota d’aigua, ni un arbre per ombrejar-nos, semblant tot al Pla d’Urgell…».

La gent, doncs, havia après de distingir la Catalunya de costum, Catalunya comtal, Catalunya Vella, de la semiàrida de l’oest, on, certament, calia reconèixer unes possibilitats cerealístiques excel·lents si l’any era bo; però gairebé no hi havia anys bons. Si mai, es deien els estadistes des del temps de Carles I, si mai aquesta terra es podia regar… Car, segons deia el lleidatà Francesc de Gelabert, als seus Discursos sobre la calidad del Principado de Cataluña (Lérida, 1616, discurso 2), una collita abundant al Pla d’Urgell podia mantenir Catalunya tres anys! Exageració, sens dubte, però consciència d’unes condicions excepcionals per al cereal que aquesta terra occidental, plana i dura, conserva encara.

Lorenzo Magalotti, un lletraferit italià, acompanyà Cosme de Medici en el seu viatge a Espanya i Portugal el 1668-1669 (alguns diuen que el gran Medici féu el viatge per distreure’s de la malaventurada separació de la seva dona Margarida Lluïsa d’Orleans). Fos com fos, el Medici, acompanyat, com feren ja els seus avantpassats, de gent de lletres i arts, es va endur amb ell un bon escriptor, el Magalotti esmentat, i un aquarel·lista i arquitecte, no menys que Pier Maria Baldí. Anant de Barcelona a Madrid per la ruta clàssica, Magalotti ens conta la desolació de la terra, tan bon punt foren eixits de Barcelona: «Di Barcelona fin qui, salvo una giornatta, il paese e per se e per la guerra, è tutto deserto… I campanelli delle chiese sono attacciatti a certe ruote, e si cammina giorni interi senza vedere alberi».

Altra vegada l’absència de vegetació, la sensació de desert que devia sobtar el toscà Magalotti en sortir de l’Anoia i entrar als plans de la Segarra Baixa.

Si bé això concorda amb la descripció dels caputxins, també concorda Magalotti amb les paraules de Francesc de Gelabert, dites cinquanta anys enrere concernent la riquesa del pla, si les pluges ajudaven:

«Dicono esser in questo distretto il paese fertilissimo, raccogliendovisi undici volte più grano che non vi si semina, benchè vi piova rarissime volte, ed allora ci dissero essere stati 14 mesi senz’acqua, che quell sera stessa vi venne in grand’abbondanza».

En una cosa, a part la sequera, coincidien tots els tractadistes: a ponderar l’extensió dels plans occidentals. Vist objectivament, aquests flatlands s’estenen fins ultrapassat el Segre. Quant a l’Urgell, constitueix la plana més extensa a Catalunya, i, si bé comparada amb regions provençals, alemanyes, neerlandeses o del centre d’Espanya aquests dos-cents quilòmetres quadrats de pla estrictament urgellenc semblen migrats, en comparació amb la Catalunya de llevant, és una extensió respectable. Com sembla immens un aeroport ficat entre muntanyes, o un bancal ample en un vessant del tossal!

Si bé ho mirem, aquest concepte de Catalunya occidental, plana, és encara admès a la Catalunya Vella, com a definidor, fins al punt que per a gent discreta o, simplement, l’home del carrer, si no hi ha viatjat assíduament, les terres urgellenques tipifiquen tot el paisatge de la Catalunya de l’oest. Aquesta condició de plana es posa més en relleu als ulls del passavolant pel fet que les principals vies de comunicació —fèrria i automobilística— entre la Catalunya de l’est i la de l’oest passen precisament per l’Urgell. En realitat, altres terres, com és ara les Garrigues o la Noguera, situades respectivament més al sud i més al nord de l’Urgell, i que no tenen condició de planúria constant, són tan occidentals com la comarca que ara ens ocupa. Però, per als orientals, les terres urgellenques —que ells estenen fins als ravals de Lleida— són per antonomàsia el que en diuen terres de Lleida, Urgell, el regadiu i l’exclusivitat agrícola.

La vacil·lació en la fixació comarcal és encara patent en les publicacions anteriors a 1931. Fou aquell any que s’editava El problema comarcal de Catalunya (edicions de la Casa del Vallès), on destacats tractadistes —Pau Vila, Maspons i Anglasell, Rovira i Virgili— especificaven que, davant l’etapa administrativa autònoma que s’adverava imminent, calia anar a una classificació comarcal definitiva, delimitant, d’una forma oficial, les comarques catalanes, per bé que allò no complagués tothom i encara que desvetllés algun recel o semblés en alguns punts anar a contracorrent dels opinables fitons tradicionals. A partir d’aquest treball que és a l’origen de la Ponència de la Divisió Territorial, els tractadistes han respectat ja unes comarques que, avui com avui, se’ns imposen en uns límits que ens cal acatar. Repetim, però, un cop més, que les «zones frontereres» romandran sempre subjectes a discussió particular i que, essent tants els factors que intervenen en la consolidació d’un criteri definitiu —habitatge, evolució social, impacte mercadà, geologia, conreus, etcètera—, cal deixar un marge de confiança als tractadistes encarregats dels límits.

Una empresa important que posà de relleu la realitat comarcal fou l’Àlbum Meravella, intel·ligent presentació del país per comarques, on, a causa de la data de la seva redacció, hom prenia per comarques entitats que avui són només zones subcomarcals —el Montsant, la Ribera de Sió— o eren agrupats en una sola denominació sectors que avui constitueixen comarques separades —el Camp de Tarragona—, alhora que eren denominades amb noms molt tradicionals comarques que avui dia han pres, per necessitats diverses, un altre nom: Urgellet, contra Alt Urgell.

A l’Àlbum Meravella, que fou una obra de molt públic i, en el terreny de treball enciclopèdic de divulgació, una fita importantíssima, per tal com desvetllava una «consciència comarcal moderna», l’Urgell tenia uns límits diferents dels que tindria després dels treballs de la Ponència. L’Urgell era molt estès vers Lleida, vers el Segre, i cap al sud, comprenent fins i tot les Borges Blanques, atenent potser a la denominació fins a cert punt tradicional de les Borges d’Urgell. Les Garrigues, doncs, a l’Àlbum Meravella, no començaven fins al terme de Cervià. Un cop més la presència del canal condicionava una divisió i uns termes. Mollerussa i Golmés eren inclosos dins l’Urgell —anomenat Pla d’Urgell— (la insistència en la idea de planúria és constant), de faisó que la nostra comarca es desplaçava lleugerament cap a l’oest i el sud, mentre que pel nord acabava a les envistes del riu Sió, deixant-ne, però, la conca fora, amb la denominació de Ribera de Sió i amb capital a Agramunt.

En la divisió actual, Mollerussa i les Borges en queden fora, i Agramunt dins. La comarca, doncs, s’ha replegat per ponent i pel sud i ha guanyat terreny pel nord.

Fins que el Segrià va allargar-se en les classificacions comarcals menjant-li terreny, molta gent que hi habitava creia honestament que pertanyia a l’Urgell. Endemés, zones que de sempre s’havien cregut segarrenques eren adscrites a l’Urgell; mentre, per altra banda, passaven o s’afirmaven com de les Garrigues contrades molt endinsades també a la comarca de l’Urgell.

El culpable de tots aquests destrets és el canal. El canal ha representat per a la meitat de l’Urgell passar de mort a vida. I els urgellencs n’estan orgullosos. De tal forma que no solament gaudeixen beneficiant-se de fet de les aigües del canal, sinó que voldrien de dret ésser inclosos en el que ells en diuen Urgell i que no és sinó la part plana i regada d’aquesta comarca. Per això, els pobles limítrofs discuteixen acaloradament per uns metres més ençà o enllà: tots voldrien que els llibres de geografia els encloguessin a l’Urgell. No en tenen prou amb el canal. Ha nascut la llegenda de la terra de l’Urgell pla. De la terra rica. Del Texas de Catalunya. D’aquest orgull de nou ric, en podríem parlar una estona, però ara ho deixarem.

El primer conflicte o punt de fricció, el tenim en les terres més occidentals, que són incloses al Segrià, i els habitants de les quals es consideren de l’Urgell. Això és particularment agut en el cas de Mollerussa, grassa i rutilant, que nega rodonament que sigui del Segrià. La cosa és comprensible: la rega el subcanal, és terra plana, i —ara ve la subtilesa— li han dit que és la capital del Pla d’Urgell. Una capital de fet, fins a cert punt: ara, doncs, voldria ésser capital de dret. Però, de capital, no ho pot ser, perquè la capital de tot l’Urgell és Tàrrega; per altra banda, si és dins el Segrià, adéu somnis de capitalitat, perquè contra Lleida no hi pot res… El veieu, el dilema? És una vila activíssima, espavilada, en vies d’industrialització, i sense esperances, com una pubilla rica a la qual no volguessin concedir un títol nobiliari demanat. Lacerant situació! Drama perpetu!

Diran els serens lectors: no és una vila important? Contestarem: oh, i tant! Importantíssima, dins el complex camperol de l’Urgell. Afegiran els lúcids i lògics lectors: que no es preocupi, doncs, si és o no és capital. Responem: no és tan fàcil, això. A la gent, els agraden els títols; no n’hi ha prou amb ésser un honrat comerciant i un benefactor particular: cal que ens encomanin el penó de la processó de Corpus. A Mollerussa estan rabiüts contra la Geografia de Catalunya del professor Solé Sabarís i col·laboradors. A Mollerussa no perdonen a aquest servidor de vostès que hagi escrit que cal ésser disciplinat i, mentre no disposem d’una altra classificació, donar per bona la que féu la Ponència de la Divisió Territorial i que ha seguit la Geografia de Catalunya.

Segon embolic: els targarins, davant l’empenta aconseguida per Mollerussa i la freqüència amb què el Pla d’Urgell s’assimilava a tot l’Urgell, han agafat un xic d’aprensió, i, després d’haver-se fet un canalet pels volts de Tàrrega, han començat a treure pels diaris la denominació d’Alt Urgell per a la zona irrigada per l’esmentat canalet.

Algunes vegades un servidor els ha dit que era improcedent de donar aquest nom, que en realitat pertany «oficialment» a la zona que té per capital la Seu d’Urgell, i dita abans Urgellet. Tampoc no hi estan conformes: per a ells hi ha dos Urgells: el Pla d’Urgell i l’Alt Urgell o Urgell Alt —de totes dues maneres ho qualifiquen. En això, caldria veure-hi, potser, un inici de plegament de veles davant Mollerussa, com si els de Tàrrega temessin que a la llarga el Pla regat pel canal serà una comarca independent. Quan hom els diu que precisament a Catalunya pequem per massa comarques, posen el crit al cel. A aquest pas, dic jo, em faré una comarca del meu jardí. Ningú no m’ho podrà discutir: mentre els corresponsals de premsa situats als pobles i a les viles passin fredament per damunt de les classificacions que caldria respectar, es pot esperar tot. L’orgull local és pugnaciós.

Per què, en comptes d’inventar-se una comarqueta, els targarins no han proclamat ben alt que ells habiten l’única capital de tot l’Urgell regat i no regat? Vegeu, per no haver-ho fet, què ha passat amb una altra subcomarca. És el tercer conflicte.

Sí, el tercer: antigament —i dins una llarga tradició molt respectable i respectada— el riu Sió formava una subcomarca ben coneguda, amb el nom de Ribera de Sió. Agramunt n’és la capital. Els agramuntins asseguren que allò continua essent una comarca. Porteu-los la contrària amb els textos «oficials» de què disposem, o sigui amb una divisió —estudi provisional fet per la Generalitat. No hi haurà res a fer. Les geografies actuals —les que segueixen els més conspicus tractadistes— donen la Ribera de Sió com inclosa dins l’Urgell, i s’ha acabat. No hi ha res més. Ara: amb l’exemple de Tàrrega els d’Agamunt continuaran dient que tenen una comarca particular.

I, ja ficats dins aquest embull de xafarderies, deixeu-m’hi dir la meva: ara estem entre amics. Jo trobo que hi ha massa comarques al país. Les he hagudes de recórrer totes per raons de semiprofessionalització. I veig que en tot això hi ha matèria de discussió per anys, matèria opinable i fins i tot relliscades majúscules. Què cal tenir en compte a l’hora de definir una comarca? L’element fisiogràfic, l’element humà? És el que ens passa amb l’Urgell més oriental, de fet l’Urgell sud-oriental, que, remuntant molt el curs del riu Corb, pren uns perfils absolutament segarrencs. Ningú no es creurà que allò és Urgell, i no pas pel fet de l’atossalament, sinó per la vegetació, l’habitatge, els conreus, els vents, la geologia… Per què, doncs, a l’Urgell?

Havent escrit un xic sobre aquestes comarques occidentals, jo voldria donar a cadascú la part de raó que tingués, però amb desapassionament, per tal d’encomanar als venturosament orgullosos habitants d’aquestes zones un mínim d’equanimitat i un màxim de disciplina. He posat l’exemple de l’Urgell, però estic convençut que en altres indrets de la nostra geografia les protestes per raons de límits comarcals o inclusió de subcomarques dins les comarques que oficialment tenim assenyalades serien també abundoses: no fa gaire, visitant el Lluçanès, sentia que tothom afirmava, per aquells rodals, que el Lluçanès constituïa una comarca amb plena entitat. Això no obstant, avui dia el Lluçanès està inclòs dins l’Osona, en qualitat de subcomarca. Més enllà, la classificació de què disposem no hi arriba. Té gaire importància ésser comarca? Políticament, cap. En alguns indrets la noció mateixa de comarca està molt desdibuixada, com ocorre amb el Matarranya o l’Alt Camp; en altres, precisament a les «subcomarques», és vivíssima, roent, guspirejant constantment i xiuladissa com una serp acabada de llançar a les brases —la Ribera de Sió, el Lluçanès o la Conca de Tremp. En d’altres indrets, la solució a les baralles pot venir amb una partició, un moviment de minifundi: és el cas de la Cerdanya oriental contra l’occidental, o la possible migpartició de l’Urgell.

Aleshores, quin és l’orgull comarcal? És un orgull fet de realitats immediates i palpables que tenen relació amb l’excel·lència dels productes produïts a la zona, o relació amb la importància històrica d’una població que n’és capital, o amb la prosperitat general del país: això pel que fa als factors positius. Quant als negatius, molts cops la insistència i obstinació a determinar-se (autodeterminar-se) comarca prové de les antigues enemistats amb altres poblacions, el ròssec deixat per actituds antagòniques en qüestió de guerres, o per una tradició d’excel·lència pròpia nodrida alhora de menyspreu pels veïns. Tal com sona. Tothom duu un rei al cos i a tothom fa goig que li diguin que figura. Per això anteriorment he parlat de fer-me una comarca al meu propi jardí.

Per bé que en alguns casos les comarques estan perfectament delimitades per l’orografia (la Conca de Barberà, el Priorat, l’Alt Urgell), en altres tindrem sempre conflictes fronterers. I ara arribo a dir-vos que, puix que hom parla cada dia més de regions i no de comarques, potser fóra arribat el moment de determinar, a l’empara de zones econòmiques i de desenvolupament previsible, unes regions de més abast que les estrictament reduïdes i tradicionals de la comarca i dividir el país en set o deu d’aquestes regions, i feina feta no té destorb. Acontentaríem tothom? Si bé ho mirem, ho dubto: a part els interessos creats que hi pugui haver, les apreciacions subjectives fan un paper important en aquests casos: hom podria començar, en tot cas, per les comarques de més afeblida consciència, agrupant-les en aquestes entitats superiors, per a acabar amb les més nuclearment conscients i definides. Què hi fa, per exemple, el Solsonès, tot i tenir una unitat ben definida, què hi fa, repeteixo, com un illot adormit al mig de Catalunya? Cal lligar-lo amb quelcom més, no sé si amb l’actual Segarra o amb el Berguedà o amb l’Anoia, però cal fer quelcom. Són les economies complementàries, que no sempre coincideixen amb zones juxtaposades, ja ho sé: però entre els economistes, els etnògrafs i altres tècnics i, sobretot, comptant amb una recreació de la nostra xarxa vial, aquesta transformació del país podria arribar a ésser realitat. Mentrestant, les comarques anirien esborrant-se; i quedarien, a efectes folklòrics i de gastronomia més o menys localitzada, i fins i tot com un record històric relacionat amb devocions populars i alguna gesta concreta, les subcomarques, tantes com volguéssiu; la subcomarca pot arribar a delimitacions molt subtils, a limitacions de superfície enginyoses i diminutes, sense deixar de tenir un sentit.

En síntesi, el que volia dir en aquesta mena d’epíleg és que la divisió del país que més ens pot interessar a l’hora de construir-lo és la que fa referència al futur, al desenvolupament i aprofitament racional dels recursos, integrats en un afany de presència aglutinant. A l’hora de les evocacions de caire conservador i caracteritzadores del tarannà humà, poca diferència presenten comarques o subcomarques; serien igualment vàlides a efectes de record històric i com a fitó ideal en un temps en què la dinàmica vital col·lectiva era molt diferent i tot semblava més aturat. No deixem de percebre, en la divisió comarcal, malgrat el seny general que la informava i la fidelitat tinguda a l’hora del seu planteig a les realitats geogràfiques, de productivitat i humanes, no deixem de percebre-hi un cert narcissisme, adelitament en el fet de traçar una divisió, desig també de complaure tothom, de conservar quelcom que arrencava de l’Edat Mitjana, etcètera. Per això, en part, la realitat comarcal s’ha de conservar.

Josep Vallverdú, Proses de Ponent, Barcelona, Destino, 1970, p. 31-46 (fragment).

Foto: Marta Benavides

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d’Urgell.