La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Linyola és un d’aquells pobles rics de què em parlaven a Castelló de Farfanya. I ho ha de ser per força, perquè la seva Festa Major és la més important que hem vist per aquestes terres lleidatanes. Des de l’ofici a l’envelat. Però anem a pams. Linyola, encara que els llibres diuen que és de la comarca de la Noguera, té les terres regades per la xarxa d’aigües que neix del canal d’Urgell. L’aigua és aquí la vida, i l’aigua duu el nom de l’Urgell, de manera que molta gent del país, que no es planteja les decisions a nivell científic, sinó a nivell vital, es considera filialment urgellenca. (Jo he estat en una masia, a un quilòmetre només de Linyola, que administrativament pertany a un poble molt més allunyat, Ivars d’Urgell. La gent d’aquesta masia es considera de Linyola, com és natural; i fixeu-vos que unes terres a tocar de Linyola, poble qualificat com de la Noguera, s’inclouen en el terme d’Ivars, que duu el cognom d’Urgell. No vull pas discutir la classificació comarcal, però sí assenyalar que sobre l’accentuada fragmentació comarcal que caracteritza el nostre país pot produir-se un fet vitalíssim, decisiu —el canal d’Urgell, per exemple, amb el subcanal i les sèquies— que popularment arribi a crear una consciència de supercomarca.)

Gràcies a l’aigua de l’Urgell, Linyola és un poble ric. En té fama i en té fets, tot i que no passa gaire dels dos mil habitants. Els dies de la Festa Major, però, sembla que en tingui més, perquè s’hi arriba gent dels pobles del voltant.

L’ofici no, l’ofici és per als de Linyola, i per als linyolencs emigrats que passen aquests dies al poble. L’església és plena, i pel color hi destaquen les colles de noies. De cop, sona l’orgue i comença el Kyrie solemne, encarrilat per aquelles veus infantils que obren i arrosseguen les esKyri-i-e-e-e-e-e-e-e…— amb una lenta petulància. S’hi afegeixen altres veus, moltes veus, i ara els violins. El kyrie dura cap a deu minuts.

L’ofici avança cada vegada més solemnement, és a dir, cada vegada més imperceptiblement. No s’entén el que canten, però fa tan bonic… I hi ha tanta gent… Miro els fidels, i alguns fan aquella expressió embadalida i una mica absent que de sempre han provocat els oficis cantats, i que ara també podem descobrir en la gent que en un cafè mira la televisió.

El sol entra pels vidres de colors, i duu una mica de la llum i la calor de fora. Les dones es venten. La gent dreta, prop de l’entrada, busca un discret descans en la paret.

L’ofici passa una fase d’una certa atonia, fins que canvia el ritme de la música: Cum Sancto Spirito in Gloria Dei Patris… Tot puja altra vegada: el to de les veus, l’orgue, els violins, i els fidels redrecen una mica el cap. I l’apoteosi dels «amens», dels «amens» multiplicats i encadenats, que allarguen el Credo fins als onze minuts.

El vicari s’adreça a la gentada, i quan jo esperava la peça retòrica, el sermó de festa major, aquest sacerdot ens dóna la segona prova de la seva intel·ligència (la primera havia estat obrir les portes principals perquè passés més aire). Amb una senzillesa admirable, aquest sant baró saluda els veïns de Linyola, saluda també els forasters, i demana que les autoritats ofereixin a la Mare de Déu portar-se com cal, que els pares de família ofereixin els seus treballs, etc. I prega a les noies d’Acció Catòlica «que tinguin bona voluntat» que en acabar l’ofici vagin a la sagristia, que té un encàrrec per donar-los.

A la plaça

A la plaça asolellada, prop de la porta de l’església, hi ha tres grups de nois. Es veu que les notícies corren de pressa, o potser han sortit, com jo, després de les paraules del capellà. Perquè pesco aquest diàleg:

—Què els deu voler dir, el vicari?

—Que vigilin amb els forasters, que no se les enduguin cap allà baix…

Són uns xicotets de setze a divuit anys, amb vestits nous, coll de camisa a l’última moda, i, a la butxaca alta de l’americana, un mocador plegat amb tres puntes.

—L’altre dia, aquella francesa…

—Ahir en van arribar tres més, tu.

Se sent més forta, ara, la música de l’ofici. Dos nois que deuen ser un any més joves, i que encara no han estrenat un «vestit complet», escolten atentament el galifardeu que s’explica:

—Les que semblen que tot, res… i les que no ho diries mai, les que es dediquen a aquí dins —mou el cap, indicant l’església— a vegades tot, comprens?

Una dona grossa surt a l’atri del temple, s’estintola contra la paret i es venta enèrgicament.

Segurament estudia o treballa a Barcelona, el xicot que diu:

—En un poble no es pot fer res… Si veiéssiu les noies de les famílies d’aquí, què fan allà… Aquí res, tu. Ahir vaig xerrar una estona amb la… no et pensis, tranquil, eh?, i avui ja m’ho ha dit tothom.

Quan m’ha tocat prou sol al cap, me’n vaig sota un porxo de la plaça i sec en un pedrís. Al cap d’un moment em fan companyia dos homes, i parlem de futbol. De seguida estem d’acord.

—El futbol s’ha acabat, sí senyor. I miri que aquí teníem un equipet que Déu n’hi do. Vostè ha sentit parlar d’en Fuster, el del Barça…

—Sí, home, «el noi de Linyola», que li diuen.

—Justa. Veu? —l’home assenyala el seu company, més jove—, aquest era un bon porter, com hi ha món. Ara em penso que aquest poble ja és massa ric, per a jugar a futbol. Tot regadiu, tot. Miri, tenim quasi tres-cents tractors, és el poble d’Europa que té més tractors per habitants.

(A la tarda, un pagès em donarà una informació una mica més cenyida: uns dos-cents tractors, i diuen que és el poble que en té més de la província.)

—Ara, també ens agrada gastar-los. A l’època del futbol, un dia va venir l’equip de l’Osasuna, i tot i que era un dia feiner, tothom va fer festa, es va fer el partit, després ball, el que vulgui. L’any passat, sense anar més lluny, vam ser els primers que van contractar en Raphael venint de l’Eurovisió, més de vint mil duros, i el mateix dia la Mary Santpere. Ja ho veu.

—Ja ho veig, ja.

De sota els porxos observo que la gent comença a sortir d’ofici.

—Ja ha sentit el Coro Internacional? —em pregunta l’home, amb una mitja rialleta per dissimular la seva autèntica admiració.

La veritat és que el Cor Parroquial de Linyola canta molt bé.

Al davant de l’església, les autoritats s’eixuguen discretament la suor, es redrecen les corbates i s’estiren els punys. Quan ja estan tots ordenats segons la jerarquia establerta, la cobla que s’havia transformat en orquestra ara es transforma en banda. Sona el primer «xim-xim» i comença la desfilada. És un trajecte molt curt, l’Ajuntament és a prop, i la cerimònia es desfà sota el sol com un bolado.

A les dotze han anunciat sardanes, però a la una encara el més calent és a l’aigüera. Diuen que les faran a l’envelat, hi entro i no hi ha ningú. És un forn indescriptible. Els músics s’estan al cafè, i em penso que no els podran treure d’allí. Al cap d’una estona entra a l’envelat una colla, que es porta un càntir d’aigua fresca.

Per matar el temps dono un tomb de plaça i a la Tómbola Benèfica em toca un paperet que em convida a col·leccionar la paraula «pollo» i quan la tingui feta me’n donaran un.

Una mica cansats —sembla que a última hora tocaran les sardanes a l’Ateneu— decidim d’anar a dinar a Arbeca, i ja tornarem a l’hora del concert.

Concert al cafè

Seiem en una taula del cafè de l’Ateneu, per sentir el concert. Entra un ressol descarat, i al primer glop de refresc hom comença a suar. Dos xicots juguen una partida de billar, i en una taula de prop quatre jovenets, contemplats per quatre més, fan una partida de cartes i fumen amb excessiva eficàcia. Tota la resta són homes ja madurs. Ni una noia.

Un veí s’alça de la cadira, i tocant a l’orella se’ns posa a cantar «Marina» a tota veu. Tot el cafè es gira. Aplaudiments.

—Vol que li canti la «Traviata», «l’Aïda», o el «Piccolo Marat», que només la cantava l’Hipòlit Lázaro i un servidor de vostès?

Ho fa, i ho fa com si es trobés en un escenari i tingués el públic a vint metres —però ens té una mà posada a l’espatlla!

Segurament perquè ens veu amb la màquina de retratar, seu a la nostra taula un senyor que resulta ser l’organitzador de l’envelat.

L’any passat hi havia dues mil persones en aquest envelat, per veure el Raphael i la Mary Santpere. 345.000 peles de pressupost, els balls i l’espectacle. Ja ho sap que la Mary Santpere a les tres de la tarda ja era aquí, i se’n va anar a dormir sota un pi? —Ell va donant notícies sense deixar de mirar amunt i avall, pendent dels mil indicis misteriosos que nosaltres no sabem quins són—. Aquella nit els curiosos van entretenir-se a comptar els cotxes aparcats. Diu que n’hi havia més de quatre-cents setanta.

La cridòria, al cafè, va creixent. Entra en Fuster, el futbolista i dues taules se’l disputen. Dels músics, ni rastre.

L’organitzador parla també de la riquesa del poble, del blat i de l’alfals, i del bestiar. I, com tothom, ens parla dels tractors. Més de dos-cents tractors per a 2.500 habitants. Un tractor per a cada dotze habitants és, efectivament, un índex altíssim.

Finalment, els músics compareixen i deixen els instruments sobre la verda taula de billar. Són dos quarts de sis, portem una hora i mitja de retard. Els músics es distribueixen al voltant de la taula, i el director deslliga la gruixuda carpeta on es guarden les partitures. Sona el primer refilet del clarinet.

Costa bastant de fer silenci.

—Distingida concurrència: la cobla-orquestra Melodia comença el concert amb una selecció de l’òpera del compositor francès Bizet, L’Arlésienne.

La música comença a rodar. Al cap de pocs minuts veig que moltes fàries s’han apagat. Els homes miren com hipnotitzats els moviments dels dits sobre les claus del clarinet, la trompeta, el fiscorn.

Hi ha gent que ho escolta des de la porta, sense gosar entrar. A fora, sobre l’envelat, s’ennuvola una mica. L’organitzador es descuida d’aplaudir mirant el cel; deu pensar en l’espectacle de la nit, el pressupost, etc. Quan l’orquestra acaba, l’espetec d’aplaudiments és instantani, massiu, com si rebentés tot el cafè. També, un cop acabats els aplaudiments, la cridòria és automàtica i general. Costa molt de fer-los callar altra vegada.

—I com a final d’aquest concert, podran escoltar del mestre Chapí una sarsuela que es diu La Revoltosa.

Mentre descabdellen el «potpourri», jo penso que el concert és un dels actes més curiosos de la festa major. Em sembla que és un dels pocs números tradicionals de la Festa que no té competència en la vida de cada dia, durant l’any. Per ballar, avui dia, ja no cal esperar la festa major; la televisió dóna teatre i varietats a dojo; la típica carrera ciclista o el partit de futbol, que abans eren plats forts, ara fan riure al costat de la Volta a França o dels partits que la gent veu des de casa seva cada diumenge. En canvi, la gent dels pobles no sap què és anar a un concert durant tot l’any, i ara ho veu «fer» de molt a prop. Dins d’aquest cafè, el concert sembla un fenomen gairebé màgic. «Toquen de debò», són gent normal que sua i duu sabates empolsinades, l’un és una mica calb i l’altre s’assembla al Peret de cal Manduca. I aquesta gent tan normal saben fer això tan extraordinari, i tots a l’hora.

Després del «pa-ta-pam» final, jo aplaudeixo, com tothom, frenèticament.

Ball de tarda

Enguany, l’envelat de Linyola és set metres més ample que l’any passat, però també s’omple. En aquests moments el ball de tarda es troba en el seu punt dolç.

El ball de tarda és un ball que sempre m’entendreix una mica. És, diríem, el ball de l’aprenentatge, de l’aprenentatge a l’adolescència. No és que aquí i ara aprenguin a ballar, perquè els nois i les noies ja es duen els balls apresos de casa, però sí que aprenen el «ball en públic», és a dir, a ballar ell i ella donant la cara a tothom, i el primer any que ell o ella poden entrar a l’envelat a ballar el ball de tarda és, innegablement, un «primer any», com una estrena. La vida canvia d’argument. Com tornarà a canviar quan entrin en el primer ball de nit.

Per això, en el ball de tarda hi ha molts noiets i moltes noietes, i també bastants vellets, que s’estan ara una estona a l’envelat perquè de nit no sortiran.

La gran orquestra —abans cobla, abans banda— ha canviat les americanes fosques de carrer per uns llampants vestits de color de maduixa. Ara cinc violins a primer rengle —el vals—, ara quatre trompetes a peu dret, al fons —el «cha-cha-cha»—, la clàssica coreografia de les «grans orquestres internacionals» no ha passat de moda en aquestes festes majors.

Recordant els meus temps, el que em sorprèn més dels envelats d’avui és el triomf irresistible de la democràcia. Hi ha qui balla vestit com un maniquí, i qui balla amb mànegues de camisa. És una gentada multicolor, i ara que sona un vals aquesta gentada es mou com una pasta, i l’envelat sembla un «túrmix» a marxa lenta.

Ara és l’hora de les famílies tafaneres, que treuen el cap una estona per veure si aquest any l’envelat és més bonic que el de l’any passat, o més gran que el d’un altre poble, i si hi ha més gent o menys, i si l’orquestra és bona o és una pífia.

Entre ball i ball, una veu diu pel micro:

—Atenció, atenció! La Comissió fa saber que qui vulgui entrades per a l’espectacle d’aquesta nit, que les retiri a les taquilles de l’Ateneu.

Vora meu hi ha tres dones, i una d’elles comenta :

—Que diguin el preu, que si mos agrada hi anirem.

Del «Carroussel» a la pau

El preu són vint duros, i el programa duu un títol: «Carroussel de Figuras». I val a dir que la gent de Linyola no s’està de res: avui actuaran, l’un darrere l’altre, en Joan Manuel Serrat, les germanes Benítez, Mikaela i el trio del Paraguai «Digno García y sus Carios», a més d’uns altres artistes menys coneguts. No hi ha hagut cap programa de televisió tan complet com aquest.

Els artistes assagen a l’Ateneu abans de sopar, amb un mestre que ho ha d’improvisar tot. És un músic que casualment conec, i que em confessa, desolat:

—El mestre que estava encarregat de dirigir l’espectacle m’ha telefonat aquesta tarda, demanant-me per favor que pugés, que la dona se li havia posat malalta. I ja em teniu aquí, pràcticament sense poder fer res, i amb aquest piano que no va a l’hora!

Però és igual, tot anirà bé. El «Carroussel» que havia de començar a les onze començarà gairebé a dos quarts d’una, perquè el ball de tarda que havia d’acabar a les nou ha acabat a les onze… perquè el concert que havia d’acabar a les cinc ha acabat a quarts de set… perquè les sardanes que havien d’acabar a les dues han acabat a les tres… i la banda-cobla-orquestra Melodia bé havia de menjar una mica per resistir.

Això és el que també farem nosaltres: sopar. I la providència italianocatalana vetlla per nosaltres. Un xicot d’origen italià que parla català i fa de pagès ens duu a la seva Masia dels Sants, als afores. Ens ha conegut pel carrer, perquè està casat amb una amiga meva. Parem la fresca i ens acollim abusivament a l’hospitalitat de l’Aldo i la Maria. Per sopar ens mengem mig hort, i lliguem la xerrada, mentre veiem passar pel camí veïnal les motos i les bicicletes que van a Linyola a festa major.

El dia ha estat fatigós, però la nit ens envolta com una companyia agradable, i la tranquil·la conversa té un contrapunt: de les sèquies ens arriba la remor de l’aigua de l’Urgell.

La petita aigua de cada dia que, al cap de l’any, fa possible una gran festa major.

Josep Maria Espinàs, Festa Major, Barcelona, Destino, 1969, p. 163-177 (fragment).

Foto: Marta Benavides

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d’Urgell.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any