19.02.2014 - 01:00
També fa la seva festa el poble urgellès de Torregrossa. Conta la casuística popular que, si el dia d’avui [Sant Vicenç] fa bon sol, durant tot l’any els pavordes cremen llum a la imatge i li fan grans lluminàries, però que, si està núvol, el castiguen fent-lo estar a les fosques fins a la festa major vinent.
***
En la majoria dels pobles dels plans de Lleida i de l’Urgell, el jovent esperava a les golfes el pas de les banderes [en la diada de Corpus], i en passar, des d’allí disparaven escopetes i trabucs contra el pom i capciró de la bandera i feien tot allò que podien per tocar-lo. […]
La gent vella de l’Urgell, contrada bladera per excel·lència, deia que les processons d’avui [25 d’abril] lligaven el dimoni perquè no anés a fer malifetes de les seves pels bladars. Per tal de simular materialment l’acte del lligament, a cada camp feien un nus a la tija de l’espiga més alta, creguts que així impedien l’acció diabòlica damunt del tot del camp. […]
A Golmés plantaven [el primer diumenge de maig] un arbre ben alt davant de l’església i un altre davant de la casa de cada majoral i majorala. Al cim hi posaven coques i pollastres, tot ben enflocat i adornat, a tall de cucanya, i la jovenalla s’enfilava als arbres per tal d’abastar el que hi havia. […]
Una de les notes més generals de la festa d’avui [el dilluns de Pasqua Granada] era el repartiment de pa beneït. En molts indrets de l’Urgell guarnien el pa amb brotets de moraduix, alfàbrega, clavells i encara d’altres elements vegetals. Solien clavar-los drets damunt de la pasta de manera que semblaven com un jardí o pessebre. Aquests pans eren portats amb certa solemnitat al temple i a voltes a la processó que en alguns indrets s’organitzava. […]
Per les terres planes de Lleida per a lligar les garbes empren vencills d’espart teixit a tall de tronyella o de corda plana. No les lliguen agarrotant-les amb tiges del mateix blat com fan en la majoria de contrades. Vers la darreria d’aquest mes, antigament, venien els vencillaires de l’Aragó, els quals es lliuraven a la venda de llur producte d’espart en mercadatge ambulant, que només durava la temporada anterior a les messes, període en què tota la pagesia proveïa dels efectes i elements convenients per a aquesta feina, entre els quals figuraven els vencills de l’Aragó, que havien gaudit de cert crèdit. […]
La pagesia del pla de Lleida i de l’Urgell avui [dia 5 de maig] sembra l’escarola dita de Santa Creu, perquè sembrada avui no s’espiga.
La llargada del dia, per als pagesos que treballen de sol a sol, comportava un jornal força més llarg durant els mesos freds i, per tant, calia augmentar la soldada:
Per Santa Creu,
nostramo, mudem el preu.
Hom creu que avui el llobató surt del seu cau acompanyat i ensenyat per la seva mare, que el comença a ensinistrar a viure i a campar-se-la per ell mateix. D’ací el refrany:
Per Santa Creu
el llop ja hi veu. […]
Els segadors
Per l’Urgell, segadors i dalladors es lloguen en punts de contractació fixats per la tradició, generalment la plaça. Els qui es volen llogar, abans de sortir el sol es presenten a la plaça amb el volant o la dalla al coll i fan tractes amb els amos dels camps, que també hi acudeixen. Així mateix, lloguen les lligadores i les gents accessòries a la sega. També es lloguen d’aquesta manera les dones que amb falcetes herbegen o tallen les herbes que creixen entre els sembrats. Aquestes van en colles i les capitaneja una d’elles, que és la qui fa la lloga. Solen treballar només al matí. […]
Els [segadors] de Linyola portaven tres remeis que empraven per guarir-se de tot mal: oli de paper, fet amb oli verge i cendra de paper d’estrassa, que portaven dins d’un recipient de banya i servia per a untar talls o ferides; ungüent de paper, fet amb greix dolç i cendra de paper, emprat per untar cops o torçaments; i vinagre dels quatre lladres, fet amb alls, fonoll, ruda i romaní bullit, que servia de beuratge per a tot malestar. El cap de colla solia actuar d’adobador i de curador i era el qui curava de proporcionar-se, fer i portar els remeis.
Els segadors empraven unes alforges especials dites de segador, més petites que les comunes, on duien una mudada, les cots o pedres per a esmolar les falçs i ben poca cosa més. Quan anaven de camí portaven els diners, guanyats afanyosament, dins de «culebres» lligades a la cintura. Eren unes bosses de pell, llargues i estretes, que feien l’ofici de cenyidor, dins de les quals posaven les monedes una al costat de l’altra i que tenien la forma d’una serp. Mentre treballaven, com que anaven mig despullats, solien portar els diners cosits a la vora dels camals de les calces.
L’esmolar i preparar les eines és cosa exclusiva del davanter.
Els vells segadors, sobretot els fadrins, solien enflocar les falçs amb cintes de coloraines i amb llaçades fetes amb espigues i tiges del mateix blat o cereal que segaven. La Cançó dels segadors fa referència al costum:
El més petitet de tots
porta la falç enflocada;
una senyora l’ha vist,
n’ha quedat enamorada.
Com que la feina urgeix i apressa, era costum que els segadors no fessin cap festa. Treballaven els diumenges i tot, amb alçament del precepte. […]
Abans a Linyola pastaven una coca de forma especial ben maurada amb oli i ben ensucrada. Després de donar les primeres falçades i, quan hi havia prou espigues segades per a fer una garba, la colla es deturava, i entre tots els qui havien segat, i ningú més, es menjaven la coca que la mestressa, o en son defecte l’amo, partia en tants trossos com segadors hi havia. El costum de festivar el primer cop de falç o la primera garba havia estat molt estès. […]
A l’Urgell, en acabar de segar, deixaven anar un gall pel rostoll, tots els segadors l’empaitaven i el qui assolia matar-lo era com l’heroi de la festa i l’anomenaven el rei de la sega, que era objecte de distinció per part dels companys, els quals li feien una corona d’espigues que cenyia la resta del temps que convivien, que no era pas gaire, puix que ja es trobaven al final de la feina. Es menjaven el gall pel sopar de les acaballes. Hom creia que, com més l’havien d’empaitar per atrapar-lo, més bona fóra la collita vinent. Pel baix Urgell enterraven el gall viu de manera que només tragués el coll, i tots els segadors l’atacaven amb les falçs fins que el mataven. Aquest procediment de matar un gall ha subsistit fins fa quatre dies entre nois per la festa de Sant Nicolau.
En record del sacrifici d’un gall per celebrar la fi de la sega, en diversos indrets de l’alta muntanya l’acabament de la sega el qualifiquen de matar el gall.
A Linyola també, acabades les messes i àdhuc només la sega, els segadors empaitaven els gossos que trobaven i, si els podien acorralar i atrapar, els mataven amb les falçs.
***
Les fadrines de Bell-lloc i altres indrets del Pla de Lleida cercaven sargantanes de dues cues, a les quals hom atribuïa dons i gràcies meravelloses, i al punt de la mitjanit les feien trescar per damunt d’una taula o d’altra superfície plana ben coberta de cendra, cregudes que amb la cua deixaven escrit el nom i les condicions del galant que no trigaria gaire a declarar-se’ls. Hi ha espècies de sargantanes que tenen la cua lleugerament bifurcada, i per això als ulls populars semblen dues cues. Abans les bruixes en tenien cria i les venien a preus pujats.
***
A Linyola i d’altres llocs de l’Urgell tenien els muriacs per agents del dimoni i els feien objecte de crueltats, creguts que així perjudicaven l’esperit del mal. La presència de ratapinyades durant les messes, i especialment per la batuda, era considerada de mal averany per a la collita de blat de l’any vinent. La mainada i àdhuc la gent es lliuraven a la persecució d’aquests petits mamífers voladors. Els empaitaven a cops de canya. També els feien caure lligant-hi al cim un drap, un paperot o un barret o qualsevulla altra cosa que es bellugués, car així exercia una gran atracció al seu damunt i s’hi tiraven com enjullades o enlluernades. Amb tota crueltat hom les clavava a les portes, però mai a les parets, perquè haurien endimoniat la casa. També els tiraven, des d’una teulada, finestra o altre lloc elevat, un paper gros amb un forat, i les bestioles s’afanyaven per passar-hi el cap i queien a terra atordides. Un cop subjectes, els cremaven la cara, i les bestioles, naturalment, grinyolaven; hom interpretava llurs espeternecs com a renecs i creia que cridaven el diable en llur ajut.
***
Vilanova de Bellpuig celebrava una festa molt lluïda, dedicada a la Mare de Déu del Lliri, la qual antigament havia gaudit de molta veneració i comptava amb una confraria important, propietària de molts cabals, que destinava al millor lluïment de la festa. La confraria, des de fa anys, està en decadència, cosa que ha determinat l’afebliment de la festa.
***
Avui [30 de setembre] es fa la festa de la Mare de Déu de la Cabeça, especialment venerada al santuari d’Utxafava, Vuixafava o Vila-Sana, a l’Urgell. La imatge té una testa de grandària superior a la normal. Segurament que per efecte del nom i de la iconografia, hom la invoca perquè guareixi el mal de cap. Hi ha mides especialment destinades per a la migranya. Els pacients se les lliguen al front, a fi de trobar remei. Els goigs fan al·lusió a aquesta propietat remeiera de la imatge.
***
Les cases més distingides de Miralcamp feien coques de pasta adobada. Quan la pasta era encara tova i abans d’enfornar-les, escrivien al damunt el nom del batlle, d’altres autoritats i de persones notables i distingides de la població. Les mestresses de casa oferien les coques a l’església. Finida la funció, el sagristà parava una taula al costat de l’església i encantava les coques. Presidien la subhasta el predicador, el rector i altres sacerdots, com també les autoritats més principals. Les persones el nom de les quals constava en alguna de les coques, les adquirien i les pagaven a bon preu per no fer el ridícul. La subhasta es feia enmig de molta gresca i bullícia.
Joan Amades, Costumari català. El curs de l’any, Barcelona, Salvat, 1952, vol. I, p. 588; volum III, p. 116, 309, 368, 429, 531, 576-577, 711-712, 716-717, 722 i 746-747; vol. IV, p. 83 i 410, vol. V, p. 146, 248 i 630.
Foto: Marta Benavides
Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d’Urgell.
