18.02.2014 - 01:00
30 de juny [de 1951]
Ja fa anys que a casa meva abunden les dificultats materials. No voldria exagerar la situació, però la veritat em porta a veure que la nostra vida és estreta. L’escola de Mollerussa que hem obert ens dóna el justet per a viure. I res més. I, encara, aquests mesos de maig i juny que acaben de passar no hem pogut cobrir totes les despeses que s’han abocat al damunt de nosaltres. Quants anys d’estretor! Quant temps de privacions! Avui he pagat el lloguer del pis i un paquet de material escolar, i se me n’han anat tots els diners, els pocs diners que hi havia a casa. No ens queden pas cinc pessetes. Aquesta tarda li he dit a l’esposa: «Ja podem deixar aquesta nit la porta de casa oberta. No cal que tinguem por que ens vinguin a robar.»
Molts dels meus amics han pogut refer llur vida. Jo, en canvi, acabo d’arribar als quaranta-tres anys i no tinc cap situació. El nostre balanç de dotze anys cap aquí és el següent: dos germans perduts en la guerra, el meu pis de Barcelona i el treball a l’Ajuntament d’aquesta ciutat, també perduts. La casa de la meva mare a Térmens, buidada completament i ruïnosa. El pis del meu germà Pere, a Lleida, ocupat i perdut. I aquests anys passats damunt meu, que ja comencen a pesar una mica. En canvi, dos fillets ens acompanyen, amb l’esposa.
Fa tres anys que no escric res. Heus ací més de mitja vida vençuda i sense esperances de millorar. Però em resisteixo a desesperar-me. Seria ben absurda i massa trist, certament.
13 d’agost [de 1951]
Acabo de veure passar per la carretera un automòbil amb aquesta inscripció: «Al servicio de los pobres.» Mai els pobres no havien estat tan rics!
20 d’agost [de 1951]
Confessió: sento el meu pare a dins de mi. Jo ara tinc, poc més, poc menys, l’edat
que ell tenia quan jo era infant. I en les meves paraules, el meu riure, les meves còleres i reaccions diverses, hi veig a ell, és a dir, en sentir-me penso en ell perquè hi sento el mateix soroll i hi veig el mateix gest.
La perpetuació de la sang.
17 d’octubre [de 1951]
Tinc un alumne, a la meva classe de comerç, que té quinze anys. Avui l’he sentit que parlava amb un company de taula, de Chispita. Jo li he preguntat: «Qui és aquest personatge?» I tot seriós ha dit: «Chispita! No el coneix?» «No.» «És el fill d’El Jinete Fantasma.» Aleshores, jo he dit: «I tu llegeixes això?» «I el meu pare també.»
Aquest fet pot il·lustrar el nivell de cultura de la nostra joventut.
29 d’octubre [de 1951]
A les vuit del matí em poso a traduir el Rodin. A les deu arriba el primer alumne. A les onze comença la classe de les nenes fins a la una. Tot seguit demano les lliçons a Blanxú i li preparo el tercer any de Batxillerat. A un o dos quarts de tres anem a dinar, i a les tres de la tarda comença la classe dels nens dels pobles, que dura fins a les cinc. Aleshores torno a ocupar-me de les lliçons i exercicis de Blanxú. A quarts de set arriben els primers alumnes de taquigrafia i de francès i treballo amb ells fins a les vuit, que comencen les dues classes de comerç i de repassos fins a dos quarts d’onze. Vaig a sopar i a les onze arriba un xicot per a la preparació de ferrocarrils fins a un quart d’una. Els dies de festa corregeixo els exercicis de mecanografia i tradueixo matí, tarda i nit… I només podem menjar…
14 de desembre [de 1951]
Els dies em passen de pressa. El treball de la meva Acadèmia m’absorbeix totes les hores. Dia i nit les dedico a les classes, fora del temps indispensable que em pren el menjar i el repòs. I els dies se succeeixen amb rapidesa. Sense adonar-me’n, arribo al vespre. Cap satisfacció d’ordre espiritual. Els dies passen de pressa. Es diria que la vida és com un llibre obert que jo fullejo. Cada dia és una pàgina. I ara, pensant-hi, em fa l’efecte que jo giro els fulls amb rapidesa, sense llegir-los tan sols, i cada vegada més de pressa, com si una força secreta, com una petita fúria, em fes anar furient cap al final del llibre, del qual encara sembla que en resten força pàgines per a fullejar però que, tanmateix, jo les passo nombroses amb un involuntari i inexplicable frenesí.
6 de febrer [de 1952]
Ahir se suïcidà un home posant el cap a sota d’una roda del darrer vagó del tren lleuger de Barcelona, que arriba a Mollerussa abans de tres quarts de deu del vespre. Sembla que era fill del poble de Miralcamp i estava casat a Torregrossa. Tenia més de quaranta anys però no arribava als cinquanta. Naturalment, tot el dia d’avui aquest fet ha servit com a tema obligat en les converses. Es deia que havia sortit de casa seva deixant la seva esposa per anar a córrer darrere d’una altra dona. I que ara, en trobar-se de nou sense diners, tornava cap a casa… Però s’afegia que la seva intenció era potser la d’arribar a Mollerussa i llevar-se la vida, a jutjar per una lletra que portava escrita a la butxaca. S’assegura que la seva esposa no n’ha volgut saber res. I sembla que, sense cap signe d’enterrament, el seu cos ha estat conduït, a dins d’una caixa ordinària i damunt d’un carro de trabuc, de l’Ajuntament a un recinte tancat situat a fora del cementiri. Algú ha dit que allí hi enterren els infants que moren abans d’ésser batejats, i que no hi ha porta, i que per a entrar-hi cal plantar una escala i saltar a dins.
31 de març [de 1952]
Aquest matí m’he aixecat amb el cap ple d’idees. Aconsegueixo escriure’n algunes. El camí de Catalunya (2a part): Catalunya necessita per a la seva vida la col·laboració de tots els seus fills, sense distinció d’ideologies particulars. Tant se val que siguin d’un estament social com d’un altre, d’una confessió política o religiosa diferent: artistes, obrers, economistes, sacerdots, militars, camperols, navegants, homes de ciència, industrials, etc. Catalunya necessita l’aplegament de tots els seus fills, un aplegament sense recels ni desconfiança.
Intervenció en els afers peninsulars. Els catalans han de considerar la resta d’Espanya com a terres pròpies. Els catalans s’han sentit a dir sovint que eren espanyols, amb un to que feia pensar en la censura o el càstig: «Els catalans són espanyols», «Catalunya és Espanya», i aquest llenguatge irat, feridor i recelós semblava el que parlaven els primers colonitzadors d’Amèrica. A tot això cal respondre: «Sí, som espanyols, igual com ho són tots els altres pobles de la Península.» Espanya és una unitat geogràfica i política de la qual Catalunya forma part. Dos pobles són hereus del passat: Castella i Catalunya, el pastor i el pagès de terra endins i el navegant de la costa. Aquesta unitat van imposar-la els romans i la van coronar els visigots, els musulmans i la fatalitat històrica. Cal dir: «Sí, som espanyols com els castellans mateixos, i els aragonesos, els asturians, els bascos, els gallecs i els portuguesos. Som espanyols i no ens desinteressem pas dels afers de la Península, ni de les seves glòries ni dels seus problemes; no ens desinteressem d’Espanya, ni de cap qüestió general, ja sigui de caràcter econòmic, militar, social, religiós o polític.»
Això equival, naturalment, parlar la llengua castellana, acceptant-ne el seu ús com a mitjà d’expressió entre els pobles peninsulars. Cap inconvenient en aquest punt. Seguirem parlant el català a Catalunya i el castellà a la resta d’Espanya. I la llengua catalana no morirà pas per això. Les llengües no viuen ni moren a voluntat d’un decret. El poble l’ha guardada fins avui i la seguirà guardant en endavant. Intervenció, doncs, en els afers peninsulars, i intervenció generosa i oberta. Ingressar en el Magisteri, Universitats, Ministeris, Serveis de l’Estat, Acadèmies Militars, Duanes, Marina, etc. Cap reserva; els catalans seran arreu igual que els altres i col·laboraran amb tota la lleialtat i el talent de què siguin capaços. I participaran en les càrregues del país i les seves satisfaccions, servint els interessos generals i obeint segons llurs càrrecs, administrant o dirigint si està a llurs mans.
Fora discòrdies. Catalunya és massa petita perquè els seus fills es barallin. La desunió és la raó més forta de la feblesa del poble català. Cadascú pot pensar com millor li plagui, però tothom hauria de considerar uns certs principis de convivència, de treball i de continuïtat històrica, com a propis, com una consciència nacional. Cercar sempre què és allò que els uneix i no pas allò que els separa. Dues o tres ideologies en el terreny polític i social. Deixar enrere la teoria dels partits polítics creats a imatge d’un home i adaptant-se, millor, els homes a les necessitats del poble. I, sobretot, perdre la malfiança innata i tradicional d’aquest poble en acceptar uns principis generals com una base sòlida de l’existència i la glòria del país. I, també, abandonar la gratuïtat, la demagògia i el bandolerisme, mals sempiterns d’aquest poble. Això no serà possible si els catalans, que fan amb tanta consciència coses petites, no saben obrar també amb consciència en les coses grans. L’home de carrer no és el governant. I cal saber ésser governant. No n’hi ha prou amb saber treballar i cridar amb raó. Cal saber, també, meditar, i obrar amb moderació i responsabilitat. Perquè existeixi una consciència en el poble, cal que la tinguin, abans, els seus dirigents. No deixar progressar aquestes plantes nefastes que són el gratuitisme i l’exotisme, la grama i l’heura del poble. Tres punts, doncs: aplegament, intervenció i fora discòrdies.
Joan Baptista Xuriguera, Diari, Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs, 2009, p. 24-35 (fragment).
Foto: Marta Benavides
Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d’Urgell.
