L’ametller en flor

En el llibre ‘Les hores’ de Josep Pla (Selecta, 1953), el prosista escriu ‘Temps de febrer: els ametllers’, a partir d’uns versos de Joan Maragall del llibre ‘Enllà’:

Tots els ametllers ja són florits
davant del mar brillant, fins a Mallorca.

I d’aquí neix una prosa de la qual n’hem seleccionat uns fragments, ara que els ametllers ja són en flor:

«Ens trobem, doncs, en aquell moment de l’any tan delicat que, en obrir una finestra i mirar a fora, apareix la subtilesa d’un ametller rosat, extasiat, com un vaporós enlluernament. (…) »

«És en aquests instants que hom pot diferenciar els matisos. Hi ha flors d’ametller de color de rosa; flors de color blanca, flors amb una vaga resplendor esgrogueïda de mantega fosa. Hi ha moltes classes d’ametllers. Les flors d’ametller més donades al carmí no es poden confondre ni amb les flors de les pomeres —les flors de les pomeres, que converteixen Normandia en un prodigiós jardí— ni amb la flor del presseguer. La flor del presseguer és realment fascinadora: al moment en què aquest arbre floreix, que és a la primavera, es cobreix d’unes minúscules flors d’un raig evaporat, pàl·lid, exsangüe, flors que segueixen les branques nues de l’arbre com petits cucs de cristall transparent, d’una puresa de transparència realment fascinadora. Així i tot, cap flor no pot igualar la vaporositat aèria de la flor de l’ametller. En aquest moment totes les riberes del Mediterrani estan irisades pels ametllers en flor. Tots els ametllers són ja florits davant del mar brillant, fins a Mallorca… En l’arbre, aquesta flor, tant si tendeix al blanc com al color de rosa, té uns pistils minúsculs, com petites banyes de cargol, que, vistos de quatre metres estant, semblen microscòpiques taques negres, brillants com caps d’agulla. La qualitat dels pètals, suau i carnosa al tacte, forma un teixit tan delicat, d’un tacte tan lleuger, que la seva fugacitat, de tan visible, té una cosa de tristesa. L’ombra que projecta la flor en el sol hivernal és tenuíssima, és l’ombra d’una ombra. La branca de l’ametller sobre la soca arrugada i vella, per no dir decrèpita, agafa un aire alat i sembla com suspesa en la llum extàtica del sol. El baf acarminat que nimba el ram toca l’aire d’una matisació rosada inconsútil, que es desfà en l’espai. És com un esponjament d’una porositat medul·lar que s’evapora en la llum tendra. És el miracle dels ametllers, el teixit vegetal convertit en plaer per una audàcia de la vida primigènia. Sobre les velles pedres del país, moreres, torrades, degotejant la mel del sol dels segles; sobre els gorets trencats per l’arada paterna, que enquadren la gravetat de les velles masies; sobre els sembrats que ara neixen tocats per les gelades matutines; sobre els camps de faves d’orella dreta; sobre verd acerat de les atzavares fibroses, els ametllers són, en aquest temps, com una transfiguració de la llum de la vida, com un desig amable de la sorda naturalesa.»

La festa de l’ametller florit

Cada segon diumenge del mes de febrer, cap a les dotze del migdia, poetes, escriptors i familiars del poeta Joan Maragall es troben davant la seva tomba del cementiri de Sant Gervasi a Barcelona, per recitar o llegir alguns dels seus poemes. Aquest esdeveniment ja és tradició: es va començar a fer el 1924, quan van plantar un ametller al costat de la tomba fent referència al poema ‘L’ametller florit’.

L’ametller florit

A mig aire de la serra

veig un ametller florit

Déu te guard, bandera blanca,

dies ha que t’he delit!

Ets la pau que s’anuncia

entre el sol, núvols i vents…

No ets encara el millor temps

pro en tens tota l’alegria.

Enguany, el poeta Enric Casasses n’ha fet una glossa d’aquest poema de Maragall, que llegirà al cementiri. I diu:

Glosses d’Enric Casasses a l’Ametller de Maragall

1

Fràgil i dura, la gerra,
i àgil i ferm el trepig
que troba de cel i terra
el punt dolç de l’entremig
a mig aire de la serra.

2

I a mig aire de l’escrit
sento el parlar com encerta
la música del sentit
i per la parla així oberta
veig un ametller florit.

3

Ametller, fas branca a branca
manifestos de bondat,
com aquella rosa franca
ets un crit de llibertat,
déu te guard, bandera blanca.

4

No hi ha manera d’oblit,
l’hivern du la primavera,
el dia ve de la nit,
i a tu flor que véns primera
dies ha que t’he delit!     

5

Fas brillar la germania
d’esperit, atzar i amor
i el mal temps no t’angunia
perquè enmig del seu rigor
ets la pau que s’anuncia.

6

I amb els homes, tan ardents,
i amb el fred i amb els cels núvols
tu no hi lluites, tu t’encens
entre fums, sorolls i núvols,
entre el sol, núvols i vents.

7

El poema tot ensems
és en present, present ara,
i al futur, que ve a destemps,
l’espera amb el mot encara:
no ets encara el millor temps.

8

Tu ens ets, arbre, florint, guia
i ens ets far i ens fas a més
pensar, creure i dir així sia,
que el bon temps no saps com és
pro en tens tota l’alegria.