Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Divendres  07.02.2014  06:00

Autor/s: Contrastant

Joan Tapia: 'Siempre negativo'

Men?ame
 

El 21 de gener Joan Tapia va publicar 'Les fractures possibles' a El Periódico de Catalunya. El títol de l’article d’opinió és un resum magnífic d'allò que el lector hi llegirà.

L'origen de l'article és la votació al parlament per dur al congrés espanyol la petició de cessió de la convocatòria del referèndum mitjançant l'article 150.2. Aquesta votació tindrà 'conseqüències preocupants' segons el periodista:

a. Un xoc de trens.

b. La divisió de Catalunya.

c. La divisió del PSC.

d. La divisió d'alguns partits que poden suport a la petició (CiU i ICV-EUiA).

e. La divisió de CiU.

f. La divisió de CDC.

A Catalunya no hi quedarà res més per dividir que ja no s'hagi dividit.

1. Cap al xoc de trens sense tenir prou suport parlamentari ni cohesió política

Després del seguit de conseqüències negatives, Joan Tapia escriu això:

En primer lloc, perquè obrir un procés que porta a un xoc amb l'Estat –que ara és impensable que doni via lliure a la consulta– sense el suport de dos terços del Parlament –necessaris per reformar l'Estatut o per a una simple llei electoral– no reforça la posició de Catalunya davant del que serà una greu crisi constitucional. I, a més a més, a Catalunya hi ha molta divisió, no tan sols entre els 87 diputats que van votar sí i els 43 que van dir no.

En el bloc del sí també hi ha una fissura seriosa entre els independentistes (CDC i ERC) i els consultistes (Unió i ICV), patent en la necessitat de dues preguntes (sense acord sobre la seva comptabilització).

Aquest fragment és un exemple clar d'alguns dels mecanismes que fa servir l'ex-director de La Vanguardia en la construcció discursiva de les seves anàlisis: la presentació d'una situació gairebé apocalíptica, la utilització favorable de les dades i la manca de precisió.

Respecte a la situació gairebé apocalíptica, Tapia afirma que 'hi ha molta divisió' entre els partidaris i els detractors de la independència i que 'hi ha una fissura seriosa' entre els partidaris de la consulta.

Quant a les dades favorables, l'articulista afirma que la petició no té els dos terços del parlament. Des d'un punt de vista literal, és cert. Per aconseguir els dos terços del parlament s'han d'obtenir 90 vots. I la petició només la van votar favorablement 87. Tapia deixa de banda, però, un detall gens menyspreable: els tres vots de la CUP, que no es va negar a sol·licitar la petició, sinó que va argumentar que no s'havia d'anar al parlament espanyol. Per això es va abstenir en lloc de votar-hi en contra. És important de tenir en compte aquest matís.

Si es tenen en compte els tres vots de la CUP, la versió menys favorable per a Tapia, a l'articulista se li desmunta el discurs de la manca de dos terços que no permetrien reformar l'Estatut. Encara que a Joan Tapia potser no li agradi, els dos terços favorables a la consulta hi són.

Respecte de la manca de precisió de l'anàlisi, s'ha de remarcar que Tapia oblida la CUP quan parla dels partidaris de la independència. És clar que també se l'havia deixada en parlar dels dos terços.

2. La divisió en el PSC

En tractar del tema, Tapia comença dient: 'Però avui la divisió sacseja el PSC.' Després d'una llarga disquisició sobre la raó per la qual el PSC va votar contra la consulta i els moviments dels diputats que hi van votar favorablement, acaba afirmant:

De moment, el PSC viu una crisi que alguns magnificaran.

Així doncs, Tapia considera que alguns analistes (i polítics) exageraran això que passa al PSC. No deixa de ser curiós que aquell que insisteix d'una manera exagerada en la divisió política i social a Catalunya, acusi alguns altres de magnificar la crisi del PSC. Potser hauria de predicar amb l'exemple.

Després de deixar constància de la responsabilitat del PP en tot això que passa, de la dificultat de la reforma federal de la constitució espanyola que proposa el PSC i de les conseqüències traumàtiques de la independència, Tapia acaba el paràgraf de la manera següent:

Tinguem en compte els avisos molt recents tant dels presidents de les dues institucions financeres catalanes com de l'agència Moody's.

D'una banda, no deixa de sorprendre que un articulista que es considera pel cap baix progressista faci tant de cas dels bancs i que posi els interessos de la banca per davant de la decisió de la voluntat popular. D'una altra banda, sorprèn el recurs a Moody's, una agència de la qual hem vist tots plegats la trajectòria, no sempre immaculada en els pronòstics i decisions. A més, Moody's no assenyala dificultats només per a Catalunya. Sobretot en destaca per a Espanya.

3. La divisió d'alguns partits que poden suport a la petició (CiU i ICV-EUiA)

El paràgraf que dedica a la divisió en els partits que defensen la consulta comença així:

Però la socialista és tan sols la primera divisió interna que es materialitza. Veurem què passa a ICV-EUiA a l'hora de la veritat. I a CiU, que és la força amb més diputats.

A la primera oració trobem 'tan sols la primera divisió interna'. L'ús de 'tan sols' i de 'primera' pressuposa que no n'hi haurà només una. Sense aquest implícit, l'autor no faria servir aquestes paraules, que, de fet, desvirtuen el títol de l'article 'Les fractures possibles', perquè considera cosa feta que n'hi haurà més. El verb 'materialitza' també ajuda a interpretar que n'hi haurà més. En conseqüència, Tapia no les considera possibles, sinó ja consumades.

Això que acabem de dir ho intenta arreglar amb 'Veurem què passa'. Però Tapia ja té clar què passarà: la inevitable divisió de CiU i d'ICV-EUiA.

4. La projecció de la seva visió del món a la realitat

Aquesta és una de les característiques bàsiques del discurs de Joan Tapia. Molt sovint, Tapia analitza la realitat des d'una postura purament ideològica i no des de l'estudi com més fred millor de les dades disponibles. Hi ha molts exemples d'això que diem. En posem un que ho palesa clarament. El dia que es van fer les darreres eleccions municipals a l'estat espanyol, Tapia va publicar a EPC un reportatge (realment, un panegíric) sobre la figura d'Odón Elorza en què demostrava que tenia coll avall que seria reelegit alcalde de Sant Sebastià. A la matinada va tenir un gran disgust perquè Bildu va guanyar les eleccions.

Hi ha una altra mostra de l'adaptació de la realitat a la seva visió del món és aquesta:

I una llista d'Unió implicaria la ruptura de la coalició amb CDC i segurament problemes interns a Unió que també es podrien estendre a CDC, fins ara unida formalment perquè ningú vol col·laborar al fracàs d'Artur Mas. Aquesta –i guanyar temps– és també la raó per la qual Duran dóna suport a la doble pregunta, però és probable que davant d'unes eleccions plebiscitàries Unió optés per una llista pròpia no independentista que intentés recollir l'electorat moderat de CiU que no vol la independència (les enquestes diuen que en l'actualitat oscil·la entre el 25% i el 50%).

En primer lloc, s'ha de remarcar el punt de vista des del qual observa el trencament de CiU. El presenta com una decisió unilateral d'Unió: 'Unió optés per una llista pròpia no independentista'. Pel cap baix, hi ha dues possibilitats més: CDC decideix de donar per acabada la relació amb Unió de manera unilateral i els dos partits decideixen que la coalició ja no té sentit perquè el projecte nacional els separa.

Un cop plantejada la hipòtesi que Unió es presenti tota sola, Tapia assumeix que els vots que arreplegaria de CiU oscil·larien entre el 25% i el 50%. El marge d'error que ofereix no és petit: fins a un 25%. Si tenim en compte els resultats de CiU del 2012, 1.112.341 vots, això vol dir que Unió obtindria entre 278.085 i 556.170 vots. No són pas pocs. Només hi ha una diferència màxima de 278.085 (i una mínima d'un). I si els càlculs tan optimistes de Tapia tinguessin alguna plausibilitat, de segur que faria un cert temps que s'haurien sentit veus dins Unió de presentar-se sola. Si no n'han transcendit, deu ser perquè les xifres de Tapia són pura especulació.

I per acabar l'anàlisi d'aquesta citació, Tapia fa referència a 'l'electorat moderat de CiU'. Tapia és un altre referent que s'apunta a la moderació. Una vegada més, veiem que s'associa voler continuar dins l'estat espanyol amb moderació i ser independentista amb radicalitat.

L'article acaba amb una interrogació retòrica que Joan Tapia contesta implícitament:

Si al final el procés acaba comportant la implosió del PSC i de CiU, les dues grans forces de govern –tant a la Generalitat com als ajuntaments–, ¿Catalunya haurà fet un pas endavant o un pas enrere?

Tapia veu com un fet negatiu una hipotètica implosió de CiU i del PSC. Ho considera un pas enrere, una raó suficient per a qüestionar el procés en conjunt. És la visió conservadora que percep necessàriament el conflicte com una cosa negativa, una cosa a evitar. En el supòsit d'una Catalunya independent, és evident que hi hauria un sistema de partits diferent de l'actual i, en conseqüència, podrien aparèixer nous partits o redefinir-se alguns altres, cosa que, contràriament a allò que pensa l'articulista, podria ser positiu. D'una altra banda, en el supòsit d'una Catalunya que continués a l'estat espanyol, és obvi que també hi hauria canvis en els partits. Si la història ensenya res és que és dinàmica.

5. Conclusió

Aquest article és una mostra més de la manera com construeix el discurs Tapia. Hi apareixen força dels seus llocs comuns i prejudicis i evidencia novament la manera com analitza la realitat.

Men?ame