Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dimecres  05.02.2014  06:00

Autor/s: Bel Zaballa

'Se'm fa impossible de pensar en una Catalunya independent parlant en castellà'

Entrevista al dramaturg Ferran Utzet, que dirigeix 'Traduccions', a la Biblioteca de Catalunya

Men?ame
 

Som al 1833, en un poblet del comtat irlandès de Donegal. Un destacament militar britànic hi aterra amb la missió de canviar els topònims a l'anglès i construir-hi una escola nacional on no s'ensenyarà pas l'irlandès. D'aquí parteix 'Traduccions - Translations', l'obra de Brian Friel dirigida per Ferran Utzet que es representa a la Biblioteca de Catalunya fins el 9 de març. Evitant judicis de valors i sentències absolutes, l'obra convida a reflexionar sobre la relació de la llengua amb la identitat i el paisatge i les conseqüències de la substitució lingüística. 'Si perdem les paraules, en perdem els conceptes', sintetitza Utzet en aquesta entrevista de VilaWeb.

Què us va fer decidir a adaptar 'Translations' al català?
—Va ser una invitació de Miquel Berga, professor de literatura anglesa de la UPF. En una conferència ens va explicar que feia deu anys que empaitava tothom demanant que es fes 'Translations' a Barcelona, perquè trobava que era una peça molt pertinent. L'obra es va quedar a l'agenda de la Perla 29 i ara la realitat encara la fa més necessària. Descriu la mort del gaèlic i també l'esfondrament d'una forma de vida que funcionava, que era ancestral i atàvica però també rica i unida amb la terra. Explica com tot això s'acaba arran de les operacions d'assimilació i colonització de l'imperi britànic. I ara justament veiem una ofensiva molt concreta a la nostra llengua. La portada del diari el dia de l'estrena semblava el titular d'un dia qualsevol de l'obra!

És inevitable de fer paral·lelismes amb la situació del català als Països Catalans. 'Traduccions' es pot considerar un avís d'allò que pot passar?
—En tot cas, l'avís és per la possibilitat de la violència, que és una de les coses inquietants que tenim damunt la taula. L'autor de 'Translations', Brian Friel, descriu amb molta suavitat com en una situació de molta tensió la violència acaba emergint de manera gairebé casual. Explica que la violència del colonitzador era latent i que quan s'enfada, de seguida apareix. També en l'obra hom pot percebre les diferències entre els mecanismes de l'imperi britànic i l'espanyol, que ara mateix s'escarrassa molt a demostrar-nos que té la raó. L'imperi britànic no basava la seva estratègia de conquesta i assimilació en una superioritat moral, com sí que ha fet sempre el govern espanyol, sinó sobretot pensant en el comerç. Això és més eficaç com a estratègia colonitzadora i també més sibil·lí, perquè dificulta molt la resistència: no desperta l'emprenyament frontal com, per exemple, les decisions del ministre Wert.

En una de les notes que heu escrit sobre l'obra dieu que respon a la pregunta de com pot ser que un poble amb una identitat tan forta sacrifiqués el seu idioma en la lluita per la independència. Per què s'ho van deixar fer?
—És la pregunta. Nosaltres fins i tot vam anar a Donegal, on s'ambienta l'obra, un indret on tradicionalment era més forta la presència del gaèlic. La gent no el parla. Actualment només un 3% el fa servir en el dia a dia. Hi ha diverses respostes, però cap de clara. I cap que nosaltres, que hem basat la nostra identitat en la llengua, puguem comprendre. D'una banda, hi va haver la plaga de la patata i la mortalitat, que en pocs anys va fer que la població es reduís a la meitat. Molta gent hi va morir i molta altra va emigrar als Estats Units. També cal tenir en compte que en aquell moment l'imperi anglès era sinònim de progrés. Qualsevol oportunitat de sortir de la misèria en què vivien els irlandesos implicava aprendre l'anglès i anar-se'n, bé a Anglaterra, bé als EUA. Val a dir que els irlandesos no van anul·lar la seva identitat. De fet, són un poble que tots tenim molt present, ja sigui des del cinema, la literatura, el teatre o la música. Van decidir d'utilitzar l'anglès. Com diu el traductor de l'obra, Joan Sellent, van convèncer els anglesos en la seva llengua. En certa manera, van sacrificar l'idioma, cosa que per nosaltres és incomprensible, però es van fer forts amb el nou idioma. I ho van fer molt ràpidament, en només cent anys. 

Creieu que hi ha perill que aquí pugui passar una cosa similar? 
—No. Se'm fa impossible de pensar en una Catalunya independent parlant en castellà. Impossible. A banda que no em ve gens de gust perdre la llengua! No són processos fàcils. Nosaltres hem basat molt la identitat en la llengua, i si ens la prenguessin ens quedaríem molt despullats. En aquest sentit, l'obra més aviat convida a la reflexió, perquè és sorprenent que en només cent anys passés tot això que hem dit. Que perdessin l'idioma però que s'independitzessin. De fet, una companyia irlandesa que va venir a fer l'obra el 2001 va dir durant la conferència de premsa: 'Nosaltres som independents però hem perdut la llengua, i vosaltres no sou independents però manteniu la llengua. No sé què és millor.' Millor totes dues coses, penso jo. Però serveix per a valorar la tasca que s'ha fet aquests anys --no únicament des de la transició, sinó durant aquests últims tres-cents anys-- de mantenir viu el català. Aquesta obra demostra que no era una cosa fàcil, i tots aquests atacs i intents de torpedinar la llengua que veiem aquí responen a una estratègia d'aniquilar el nostre punt d'identitat fort.  

Ho veiem al Principat amb l'intent de liquidar la immersió; a les Illes amb la llei de la funció pública o el decret de llengües; al País Valencià amb la supressió de mitjans de comunicació o la manca d'oferta d'ensenyament en català; a la Franja amb la llei sobre això que en diuen LAPAO, etcètera. El centralisme espanyol sembla que sap ben bé on ha de combatre. 
—Els irlandesos, tot i no parlar la llengua, van poder independitzar-se, amb perseverança i resistència, i també amb una guerra civil. Però sí, el govern espanyol sap molt bé que els Països Catalans basen la identitat en la llengua i per això fa el que fa. Això també es veu en l'obra. Són petites decisions, amb un punt d'arbitrari i casual, com ara canviar els noms dels llocs, que fa anys que es van prenent i van forjant la història. Si perds les paraules, en perds els conceptes. 

L'obra tracta de molts temes. Hi ha una història d'amor impossible, parla de la destrucció del món rural i també tracta sobre el model d'escola… 
—Els irlandesos tenien molt interès per la cultura i el contacte amb la tradició clàssica. En l'obra es veu com els anglesos els van anul·lar les escoles rurals autogestionades: en comptes de prohibir-les, en van construir de noves amb més recursos, on tot es feia en anglès. Era un sistema de destrucció sibil·lí. A casa nostra, l'atac al català també és un atac a l'escola. Ho visc de prop perquè la meva mare és professora d'un institut públic de Barcelona. Això que ha passat ara és molt ferotge, i és una agressió no tan solament al model lingüístic sinó al model d'escola. 

Què us agradaria que sentís la gent quan sortís de veure l'obra?
—M'agradaria que sortís amb una sensació que cada vegada costa més d'obtenir: que li han explicat una gran història per mitjà de la vida d'un grapat de personatges. L'obra intenta recuperar el gust pel teatre de tota la vida. Això enllaça la tradició amb la modernitat, si es fa ben fet. I en el nostre cas, l'obra la interpreten actors molt bons. Cadascú té un personatge i això permet l'empatia amb les seves petites històries. I alhora, amb la història sobre la destrucció d'una manera de viure i la pèrdua d'un idioma. M'agradaria que la gent sortís amb la sensació d'haver passat una tarda de teatre que potser l'ha fet reflexionar --o potser no i potser no cal--, però que els hagi fet volar una estona i entrar en unes altres vides. Tant de bo fos així.

Men?ame