04.02.2014 - 06:00
Com s’entén que el ministre d’Afers Estrangers espanyol digui que acceptarà una Escòcia independent dins la Unió Europea i continuï negant de manera contundent que els catalans votin sobre la independència? Això remarcaven els periodistes Tobias Buck i Mure Dickie, del Financial Times, que signaven ahir aquest article amb declaracions de José Manuel García-Margallo. Les seves paraules, dient que Espanya consideraria l’entrada d’una Escòcia independent a la UE, de seguida van causar nerviosisme en el PP i entre l’unionisme; Alícia Sánchez-Camacho va haver de desmentir les declaracions, explicant que Margallo no havia dit allò que semblava que havia dit.
La presidenta del PP de Catalunya va comentar que allò que havia dit el ministre d’Estrangers espanyol, José Manuel García-Margallo, era que els països membres de la UE analitzaven les peticions d’ingrés, com és el cas de Turquía, que encara restava pendent: ‘Únicament ha dit que tots i cadascun dels països de la Unió Europea han de valorar les sol·licituds.’ Citant el cas d’una hipotètica Catalunya, Escòcia i també Flandes o Còrsega independents, Sánchez-Camacho es mostrà convençuda que no entrarien a la UE ‘perquè els altres països ho vetarien’.
Però, per més que Camacho faci aquestes puntualitzacions, Margallo va dir això, al Financial Times: ‘Espanya no té cap intenció d’interferir en la determinació d’Escòcia cap a la independència i està disposada a considerar una eventual petició escocesa per entrar a la UE com a estat independent.’ I encara més: ‘Si Escòcia esdevé independent d’acord amb els procediments legals i institucionals, demanarà l’admissió. Si aquest procés s’ha fet legalment, la petició es pot considerar. Si no, no.’
L’article del rotatiu avisa que els comentaris de Margallo ‘enfortiran la campanya nacionalista’ a Escòcia perquè Madrid ‘ha estat dels principals opositors als moviments separatistes a Europa’ i intenta ‘frenar les pressions secessionistes a la regió de Catalunya’.
Potser per això els partits nacionalistes espanyols es van exclamar de les paraules de Margallo. El secretari general del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba, va demanar-li que aclarís la seva posició respecte d’una possible independència d’Escòcia. ‘Estic segur que ho farà’, va dir en conferència de premsa a la seu del PSOE. I afegí que, segons el seu criteri, el ministre havia parlat ‘a cavall entre el respecte institucional a la política interna d’un altre país i la política europea’.
Més alarmada estava la portaveu d’UPyD, Rosa Díez, que va acusar Margallo de ‘frívol i incontinent verbal per les seves impresentables declaracions’ sobre la possible independència d’Escòcia.
La resposta des de Catalunya
A Catalunya, tant CiU com ERC van criticar Margallo, justament perquè negava a Catalunya els arguments pels quals consideraria la independència d’Escòcia.
El secretari d’Organització de CDC, Josep Rull, va dir que les declaracions de Margallo sobre Escòcia eren aplicables al procés català: ‘El sistema legal britànic dóna marge per fer-ho; l’espanyol també, és un problema de voluntat política.’ Rull creu que és ‘un discurs fal·laç perquè defensa a l’exterior allò que es pot defensar a l’interior’. Ahir va recordar a Margallo que els casos eren equiparables sempre que hi hagués ‘radicalitat democràtica i voluntat política’.
Alfred Bosch, diputat d’ERC al congrés espanyol, va dir que si a Catalunya no s’acabava seguint la llei vigent espanyola per convocar el referèndum seria perquè el govern espanyol no ho hauria volgut. ‘El PP té la majoria dels legisladors’, va recordar. Un fet suficient perquè, amb voluntat política, ‘adaptessin la legalitat a la realitat’.
Bosch va recordar, a més, que la referència a la ‘indissoluble unitat d’Espanya’ que inclou la constitució espanyola no és gaire diferent de la de l’Acta de la Unió del 1707, per la qual Escòcia passava a formar part del Regne Unit: ‘Aquest tractat diu literalment que Escòcia es mantindrà indissolublement lligada al Regne Unit i que en formarà part per sempre més.’ La diferència, segons Bosch, és que els britànics ho interpreten com una referència històrica i adapten la legalitat a la realitat del moment en què viuen; en canvi, els espanyols ho fan servir com una paret legal a la voluntat del poble.
