Ernest Maragall: ‘Ja hem patit prou: ara cal construir’

  • Entrevista en anglès amb un dels fundadors del PSC, i ara de Nova Esquerra Catalana

VilaWeb
Liz Castro
02.02.2014 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ernest Maragall (Barcelona, 1943) va ser un dels fundadors del Partit dels Socialistes de Catalunya i ha ocupat diversos càrrecs dins del govern. El seu germà, Pasqual Maragall, va ser batlle de Barcelona entre 1982 i 1997, incloent l’era dels Jocs Olímpics de Barcelona de 1992. També fou el president del govern català entre 2003 i 2006.

L’octubre de 2012, Ernest Maragall va decidir deixar el PSC per formar Nova Esquerra Catalana. Parlem amb ell sobre el que espera aconseguir amb Nova Esquerra, sobre el que ha passat amb el PSC, sobre el punt en què es troba PSC ara, i quin és el paper del socialisme català en el procés de Catalunya cap a un referèndum sobre la independència.

Heus aquí una transcripció d’una part de l’entrevista, que es va fer en anglès per a l’edició global de VilaWeb en anglès (vegeu-la en anglès):

—Què espera aconseguir amb el seu nou partit, Nova Esquerra Catalana?
—Crec que la meta, l’objectiu real, és la construcció d’un partit democràtic.
I calen probablement tres, quatre o cinc anys més. Aleshores podrem construir una base comuna, les parts comunes dels problemes…

—Quan comença la divisió al PSC?
—Podem dir que és al 2005, quan el parlament català aprova la proposta de l’estatut d’autonomia.
El partit socialista, el partit socialista català, el PSC, no estava content amb aquesta proposta. Mentre s’aprovava ja pensava la manera de reduir, retallar o modifcar el text. Crec que el punt d’inflexió va ser al setembre de 2005, quan el text va ser enviat al congrés espanyol i el PSC no defensar el text, sinó que més aviat va ser una de les forces que va mirar de destruir el text.

—Com ha afectat la ‘disciplina de partit’ en l’estancament del PSC?
—Són aquesta mena de lleis electorals les que donen com a resultat aquest tipus d’organització, d’organització política.
És un fet. Com que és el partit qui selecciona la gent, és el partit qui, d’alguna manera, elegeix les persones. Els ciutadans no ho fan, amb aquest sistema electoral, i tu no saps qui és el teu diputat. No existeix, de fet. I com a resultat tenim una organització tancada en si mateixa, que s’autogestona i s’autoreferencia.

—Què passa amb els socialistes catalans que s’han quedat al PSC?
—He de respectar la seva posició.
Però no la comparteixo. Crec que seria millor si actuessin en nom dels ciutadans que esperen una referència catalanista socialista més que no pas que concentrin en assumptes interiors, com la manera de reprendre’s en un futur congrés. Crec que no serveix de res en aquest moment. Tracto de defensar la posició de ‘prou patiment, ja n’hi ha prou de lluitar contra el món’. Només cal sortir, respirar, gaudir i construir. I construir alguna cosa. Perquè hi ha un altre fet: el procés català en el seu conjunt no té un factor, un vector, que sigui catalanisme socialista democràtic. És un partit que en aquest moment no hi és present, i que hi hauria de ser.

—Com explicaríeu el socialisme català amb un americà, on el “socialisme” és una mala paraula?
—Jo diria ‘Nosaltres, el poble’.
En termes de la llibertat, en termes de ser nosaltres mateixos. Crec que els nord-americans entenen aquesta mena de coses a la perfecció. No és fàcil lluitar contra els estereotips. La paraula ‘socialisme’ que ve de l’època de la Unió Soviètica, lde a guerra freda, així que potser hem de ser capaços de tornar a omplir de contingut la paraula ‘socialisme’ o canviar la paraula ‘socialisme’ per una altra que expliqui el mateix. Però com puc explicar-ho? Per a nosaltres, Obama és socialista en un cert sentit. Ell representa el mateix tipus de valors, el mateix tipus d’objectius, la mateixa maner d’avançar cap a una societat més equitativa, més justa. No parlem de coses diferents. La realitat és diferent, la història, les condicions econòmiques són diferents, però l’Europa socialista té coses per ensenyar al poble nord-americà. Les reformes de salut que Obama prova d’aconseguir, sense assolir els objectius originals, és una cosa que Europa ja ha tingut, gràcies al socialisme, gràcies al socialisme democràtic, durant cinquanta anys. Has de trobar un punt d’equilibri, probablement. El socialisme és el següent: una certa voluntat de trobar l’equilibri entre la llibertat i la responsabilitat.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any