25.01.2014 - 06:00
Esquerra i CiU no concorreran plegades a les eleccions europees del 25 de maig. Finalment l’acord per una candidatura conjunta amb independents a la llista no ha reeixit. El cap de llista dels republicans, Josep Maria Terricabras no n’era pas favorable de bon començament, perquè, segons diu en aquesta entrevista, la impossibilitat d’afegir-hi ICV ni la CUP, i amb Unió renuent, hauria restat més que no sumat pensant en la ‘transversalitat del procés. Terricabras ens parla de com encara aquests comicis.
—S’ha perdut una oportunitat de sumar forces des del sobiranisme?
—No, no s’ha perdut. Es perd el tren si no l’has agafat, però resulta que aquest tren no ha passat. El cas ideal era que totes les quatre forces (CiU, ERC, ICV i CUP) que van decidir data i pregunta haguessin continuat juntes. Si no, la cosa es complicava. Ara, jo no ho he negociat pas, això. Ho negociaven els partits, i per part d’ERC han estat l’Oriol Junqueras i la Marta Rovira.
—Però la vostra opinió també es deuria tenir en compte, i era contrària a la candidatura conjunta entre CiU i ERC.
—Suposo, perquè n’hem parlat. Sí que n’hem parlat. El cas ideal era que tots anéssim junts. Si no hi érem tots, semblaria que uns quants fessin campanya junts i uns altres no. La unitat queda més ben preservada si justament ningú no es posa contra els altres, si tots van pel seu compte. El problema era que no s’interpretés que una cosa catalanista, de país, era representada només per uns quants en contra dels altres. Perquè el que convé és que la unitat del 12 de desembre es mantingui almenys fins al 9 de novembre. Això no s’ha pogut preservar, però no és pas tan dolent, si ens posem d’acord en algun tipus de declaració de mínims entre tots. Convé que Europa vegi que nosaltres tenim molt d’interès que ens estimin, que sentin que a nosaltres ens interessa Europa. Com a conseqüència d’això, Europa ens estimarà. I això ho pot fer cada grup, en harmonia amb els altres. La coalició més important serà la de l’acció en el parlament europeu.
—Però bé que fins ara mateix havíeu negociat una candidatura conjunta amb CiU, i amb independents a la llista.
—Sé que es buscaven independents per fer aquesta coalició. Eren noms que havien de ser acordats i que havien de ser agradables i acceptats per part d’aquells que no estaven d’acord amb la coalició. Han arribat a córrer noms, però no s’havia arribat a cap acord d’una llista consensuada. Al final, era extraordinàriament difícil d’arribar a una llista d’aquest tipus en què més o menys tothom estigués d’acord. Ara esforcem-nos tots a fer que el nostre espai natural creixi. Crec que el d’ERC pot créixer una mica cap a l’esquerra, perquè hi ha molts socialistes desencantats que poden trobar que la nostra candidatura és satisfactòria per ells. Convergència segurament pot fer una obertura a uns altres àmbits…
—Potser era a Convergència a qui podia interessar més una llista conjunta, i no a ERC, que té el vent a favor en les enquestes.
—No ho sé. Sempre se m’havia plantejat la coalició des del punt de vista no pas de l’ambició partidista, sinó de l’ambició nacional.
—No veieu les eleccions del 25 de maig com un assaig del 9 de novembre?
—No, cada elecció és diferent. I comparar un referèndum amb unes eleccions a Europa em sembla que no es pot fer, no és ni sa ni bo. Potser algunes persones consideraran que assagen el seu vot; molt bé, mentre el donin a una força sobiranista em semblarà esplèndid, per més que els partits no ho plantegin com un assaig general. A ERC no ho plantejarem així, sinó amb ganes d’anar a Europa, una Europa que a mi no m’agrada però que em sembla imprescindible. L’actual Europa no em sembla que vagi prou ben encaminada.
—En una Europa antipàtica amb la qüestió catalana, amb quines ganes anirà a votar l’elector sobiranista?
—Com que uns mesos abans del nostre referèndum hi haurà les eleccions, hi haurà un parlament europeu nou, i no sabem quin to tindrà. Hem de guanyar-nos-el, no només els eurodiputats, sinó tothom. Totes les gestions que es fan des del Diplocat, el govern, l’esquerra, tant el que fa ERC com ICV o el que pugui fer la CUP. Hem de fer esforços importants perquè vegin que a nosaltres ens interessa Europa, que serem socis lleials. Pensar que som tan guapos que tothom ens ha d’estimar… això només a mitges. I és natural que les forces que no són catalanes estiguin a l’expectativa. Perquè la representació oficial en el parlament i la Comissió és espanyola, i fan pressió. I justament em sorprèn que callin tant; els silencis dels europeus en aquests moments em semblen espectacularment positius. Si veiessin que el referèndum de Catalunya és una bestiesa ja haurien posat el crit al cel. Si callen, vol dir que esperen que nosaltres parlem.
—Quants més eurodiputats independentistes, millor per fer aquesta tasca, no?
—Sí, millor.
—No seria doncs més fàcil amb una candidatura conjunta?
—No és ben clar que sigui així. S’han fet estudis sobre això. En política dos més dos no fan mai cinc però sovint no fan ni quatre. Perquè qui et votaria a tu, no ho farà perquè hi vaig jo; i el qui em votaria a mi no ho farà perquè hi vas tu. No és ben clar, doncs. Si realment signifiqués un gran sumant hauria estat pels negociadors un bon argument, aquest. Si ERC i CiU n’haguessin tret l’aigua clara, d’això, haurien anat molt més a cercar solucions. Més aviat l’argument és veure si gratem cadascú tant com podem per animar els nostres electors potencials, els que s’han apartat.
—Esteu disposats a pactar amb Bildu una coalició?
—Em sembla que n’hem de parlar aviat. No sé si està gaire obert, però sé que s’han de fer unes trobades. Però no puc opinar, no sóc pas negociador.
—Quina condició hi poseu? No cedir el primer lloc deu ser una línia roja.
—No en faig un problema personal, però seria una raresa. ERC apunta a treure molts més vots que no Bildu. Perquè tots sabem els electorats que tenim. En una coalició tothom sap qui és el peix gros i qui és el peix petit.
—Quan creieu que s’acabarà implicant, com a mitjancera, la Unió Europea en el procés català?
—Si anem a votar, tan si ens donen permís com si no, el 9 de novembre estic gairebé segur que el dia 10 s’hauran de pronunciar. Una altra cosa seria que les pressions i les maneres de fer espabyoles fessin les coses impossibles. Si nosaltres trobem solucions pròpies des de Catalunya, la UE encara s’esperarà. Si nosaltres invoquem a la UE perquè intervingui, el conflicte serà internacional. I serà internacional si hi ha una declaració unilateral. La UE diu ara que és un afer intern espanyol. Però passarà a ser un afer internacional. Quan? Al voltant del 9 de novembre, n’estic gairebé segur.
