Rondalles populars

El sabater de Torregrossa

Una vegada era un sabater del poble de Torregrossa, tan pobre i carregat de mainada, que, per més que treballava de l’un cap de dia a l’altre, no guanyava prou per apanar-la.

Un dia, tan apenat n’estava, d’aqueixa pobresa seva, que veient que no podia alimentar els fillets, sense saber el que deia, exclamà en un moment de desesper:

—Si sabia que donant-me al dimoni hagués de tenir feina per a guanyar-me la vida, ara mateix ho faria!

En aquell mateix instant se li presenta el dimoni en forma de senyor.

El qual li digué resoltament:

—Ja que m’has cridat, aquí em tens!

—Jo? —digué el sabater entre estranyat i esporuguit.

—Sí, home, no has cridat el dimoni? Ja sóc aquí!

—Ah!, tu… però…

—Res, si te’n desdius, me’n torno!

—Ja veuràs, jo…

—Tu m’has invocat! Tu no guanyes prou per a mantenir la família. Doncs, és ben senzill, jo et donaré més feina que no voldràs.

—Si ens entenem —arribà a dir el desgraciat sabater.

—Aviat ens haurem entès; a canvi de la feina en abundància que jo et facilitaré, tu em donaràs l’ànima…

—Renoi!, renoi!…

—No hi ha renoi!, que valgui.

—I si me’n ve tanta de feina que no hi pugui donar l’abast, potser serà pitjor el remei que la malatia.

—No, home, no!, que jo et donaré feina i treballadors per a fer-la.

I el pobre sabater, sense saber què deia ni què feia, respon:

—I quan vos l’hauré de donar, l’ànima?

—Quan no sàpigues quina feina donar als treballadors que et remetré.

—Doncs, no en parlem més, vinguin els treballadors.

—Recorda’t dels tractes! —digué el dimoni desapareixent.

No havia passat un minut, quan es presenten tres fadrins amb un cabasset d’eines.

—És aquí que heu fet un pacte amb el dimoni?

—Ei, no parlem tan alt, que la meva dona us podria sentir i no hi hauria res de tot lo dit.

—Doncs, feina, feina!

—Calleu, que ara us tallaré sabates.

—Feina, feina! —repetien.

Tan fort cridaven, que arribà a oïdes de la sabatera, la qual, presentant-se a la botiga, diu al seu home:

—Què són tants crits?

—Aquests fadrins que he llogat, que estan freturosos de treballar.

—Tres n’has llogat?

—Sí, tinc molta feina.

—Si que t’ho havies portat callat!

—Què t’hi diré jo? —digué l’home per a dir alguna cosa.

El sabater anava enraonant amb la seva dona i vinga tallar i més tallar.

Els altres, asseguts als tamborets, tan bon pic agafaven una sabata, ja la tenien embastada; ja hi clavaven puntes, ja l’arrodonien amb la lesna, és a dir, en un tancar i obrir d’ulls, tenien una sabata feta i un parell sencer, i d’aquell un altre.

A còpia de tenir parells de sabates, posà aquell sabater un aparador que donava bo de mirar. Tothom se tirà a comprar-li sabates i hi acudien del carrer, de tota la població, i àdhuc venia gent dels pobles veïns. El sabater es feia d’or.

Va passar per Torregrossa un regiment de tropa, i com que venien a peu i passaren per davant de cal sabater, tots anaren entrant a comprar sabates i per a tots els soldats n’hi hagué, i encara en sobraren.

Darrere d’aquell regiment en passà un altre, i darrere d’aquell un altre, i el sabater vinga vendre sabates i vinga fer diners.

Però encara que feia els diners a cabassos, mai no havia estat tan cansat. Li feien goig les riqueses, però ja començava d’estar tip de tant sentir a tothora els crits d’aquells fariseus que deien:

—Feina, feina!

Aqueix crit se li figurà que àdhuc reposant i dormint el sentia. Que és cosa d’anar a fer un trago, de fer un cigarret, de sortir un xic al carrer! A tothora un o altre d’aquells galifardeus li cridava:

—Feina, feina!

Un dia no pogué més i es féu fonedís. Se n’anà a les golfes per mor de no sentir aquella veu que li recordava a tothora aquell maleït pacte amb el dimoni.

A les golfes que va ésser, allí es va lliurar a fer un examen cabal de la seva situació. No pogué negar que guanyava més diners del que volia, però resultava ésser un esclau, tal com pintava.

En aquestes, la seva dona hagué d’anar a les golfes, i me’l troba arrupit i capficat.

S’hi acosta, i li diu:

—Aquí ets? Que no et trobes bé?

—Sí, però…

—Però, què?…

—Treballo massa!

—Això rai, no treballis tant.

—Sí, ja ho dius tu, com donaré feina als tres fadrins?

—Despatxa’n algun!

—No puc, que si pogués, ja et dic jo que ho faria de seguida.

—No pots, dius? No ho entenc…

—El sabater es posa a plorar i diu a la seva dona entre una gran pena i sanglotant.

—Ja t’ho diré ben clar. Un dia, de tan pobre com em veia, sense pa per a donar-te a tu i als nostres fills, vaig desesperar-me i em vaig donar al dimoni.

—Jesús, Maria, Josep! Que va de bo això?

—Sí, filla, sí. A canvi de donar-me molta feina i treballadors per fer-la, jo li he de donar la meva ànima el dia que s’acabi la feina.

—Què més?

—Res més! Encara et sembla poc? Per això, et dic que no els puc despatxar als fadrins que tinc.

—Doncs, ja ho arreglaré jo. I si tu haguessis tingut la franquesa de dir-m’ho abans, ja hauríem acabat més aviat. Anem.

Van a la botiga i, així que els fadrins que estaven sense fer res, veuen el sabater, criden com de costum:

—Feina, feina!

—Ja us en donaré jo, de feina; d’aquí en endavant, jo mano a casa —digué la dona.

—La qüestió és feina, feina i feina!

—Vosaltres, tant treballareu de sabater com d’altra cosa, oi?

—Sí, la qüestió és que ens doneu feina!

—Feina voleu, feina haureu. Tu! —diu a un d’ells—, vés allà a la cuina i porta una cistella que hi trobaràs.

Va a cercar la cistella i, en tornant, diu la sabatera:

—Haig de rentar; amb això, vés a l’hort i omple’m la pica de l’aigua del pou amb aquesta cistella.

Quan hagué marxat el fadrí, diu a un altre:

—Ara vaig a cercar feina per a tu.

Marxa a la seva cambra i agafa un nen que dormia al bres.

—Té —li diu—, així que es desperti aquest menut de tres mesos, me l’ensenyes de llegir.

Ja em teniu al fadrí encarregat d’això agafant la criatura.

—Ara n’hi haurà per a tu —digué al tercer fadrí.

Va cap dins de la casa i torna a sortir al cap d’un moment portant a la mà una pell negra.

—Veus aquesta pell negra? —li diu—; doncs l’has de fer tota blanca.

Fa l’ullet al seu home, i surten de l’obrador.

—Què et sembla? —li diu—. Tindran feina o no tindran feina?

—Em sembla que els costarà d’acabar-se-la —digué l’home arrencant un gran sospir.

—Doncs, ja pots estar tranquil, i amb l’ajuda de Déu no tinguis por del dimoni. Ara me’n vaig a veure el de l’hort.

Se’n va a l’hort i veu el fadrí del dimoni que anava pujant galledes d’aigua i les abocava a la cistella. Quan l’hi tirava, tota se n’hi anava i, quan amb la cistella arribava a la pica, ja no n’hi quedava gota.

—Així va bé, noi, així va bé! —li va dir—. Em sembla que tens feina per a una bona estona.

Se’n va a veure el que havia d’ensenyar de lletra a la seva criatureta de tres mesos i, encara que el fadrí tractava d’ensenyar-l’hi, la pobra criatura n’hi feia tant cas com si sentís ploure.

—Mestressa —li digué el fadrí—, em sembla que és molt difícil.

—És difícil, sí, però guaita, l’angelet de Déu, si no ho entén, s’hi fixa.

Marxa a veure el que feia tornar blanca una pell negra i, malgrat l’ensabonada que havia clavat a la pell negra, un cop l’esbandia tornava a quedar negra com era.

—Apa, noi, apa!, vinga fregar i ensabonar, a veure si t’hi llueixes.

Passaren molt dies i la sabatera anava vigilant cada dia els seus treballadors, els quals tots estaven da-li que da-li!, l’un tractant d’omplir d’aigua la pica del pou amb la cistella, l’altre intentant fer aprendre de lletra a una criatura de tres mesos i l’altre provant de fer tornar blanca una pell negra.

Cansat el dimoni d’esperar l’ànima del sabater, se’n va a la terra per a treure el compte en clar del que havia passat.

Entra a la sabateria i no hi veu cap fadrí.

—Doncs, on els tens? —pregunta a l’amo.

—Anem a l’hort que en veurà un —diu el sabater.

I el dimoni pogué veure com un dels seus fadrins s’afanyava en va a omplir amb una cistella una pica amb aigua del pou.

—I l’altre on és? —va demanar.

—Anem, que el veurà.

Van a una cambra i te’l troba anant dient la «a» al menut de tres mesos, que està clar, amb els dies que feia, encara no li havia pogut fer aprendre la «a».

—Ara veiam l’altre fadrí.

Van cap a la cuina i me’l troben fregant amb els dits i sabó una pell negra perquè es tornés blanca.

—Segons veig —va dir el dimoni— has donat feina a aquests nois que no en podran sortir.

—Però treballen —féu el sabater.

—Oh!, treballen!, treballen! —respongué el dimoni—; a mi no em convé tenir tant de temps entretinguts aqueixos xicots. Són dels millors dimonis que tinc, i tu amb el teu treball me’ls hi fas perdre el temps. Mira, més m’estimo proposar-te una cosa.

—Digues, i veurem si és enraonada.

—Jo t’alliberaré de la promesa de donar-me l’ànima, a condició que em deixis emportar aquests dimonis.

—Aneu’s-en, en nom de Déu.

—No et cal dir aqueixa paraula, home, ja marxem!

I corrents, corrents se’n van entornar a l’infern, d’on Déu faci que no surtin perquè no els haguem de sofrir ni cuits ni crus.

(Contada per Mercè Teixidor, de Granja d’Escarp).

Ànimes de pena… de per riure

Hi ha una dita ben estesa per tota la nostra terra, que diu:

De por i de fred

com més se’n té més se n’admet.

I moltes d’altres d’igualment populars que es refereixen a la por, una de les quals fa així:

Sense por vénen hostes.

Així mateix esdevingué al protagonista de la contalla que a continuació es relata.

***

Hi havia a Linyola un subjecte nomenat «Lo Tecu», famós per la seva valentia, pels seus acudits i per la seva fatxenderia.

Una nit al punt de les dotze, com a resultat d’una conversa d’esporuguiment que havia tingut amb uns companys seus a la taverna, li donà l’ocurrència d’embolicar-se amb un llençol i vorejant el fossar entrar-se’n dins per una paret que hi havia esportellada.

La primera nit i algunes d’altres que li seguiren, tal vegada ningú no se’n va adonar que sortís i es fes present embolicat amb el llençol, per més que a les converses amb els seus companys de taverna, prou va temptejar, però cap d’ells li’n féu cas. Ningú no havia vist cap ànima en pena.

Ell que cansat d’esperar l’efecte que feien les seves aparicions, un dia va dir ben clar que en retirar de la taverna havia vist una cosa blanca que feia aquest camí i aquell altre. Ho pintà amb colors tan vius que alguns determinaren d’anar-ho a veure.

L’home, mentre els seus companys deien si hi anirien, què farien i què dirien, s’escapoleix i embolicant-se amb el llençol esperà que els altres estiguessin a l’aguait des del portal de cal Novell estant, i llavors surt pausadament i fa la seva passejada donant una volta al cementiri i col·locant-se cap dins per l’esvoranc de la paret.

Els espectadors s’esglaiaren, alguns es posaren a córrer i els més serens es retiraren fent tota mena de comentaris i al dia següent no es parlava d’altra cosa en tot el poble. «Lo Tecu» pogué assaborir el seu triomf i, com tothom, hi digué la seva.

A l’endemà, al punt de la mitjanit, exactament, féu altra vegada la seva aparició el que la gent qualificava de fantasma o d’ànima en pena. Es coneix que se n’havia parlat tant i tant, que el protagonista no havia pas tingut esment de tots els comentaris, amb la qual cosa esdevingué que a les dotze hi havia una colla de curiosos espiant la sortida.

Toca l’hora de mitjanit, fa el fantasma la seva aparició passejant com qui no té cap pressa, i un de la colla, observant que entre els espectadors no hi havia el «Tecu», digué a un seu company:

—L’ase em toc si no és el «Tecu»; si ho és, ja veuràs com el fem córrer.

I tal dit tal fet, es treu un punyal de la faixa i es posa a seguir el fantasma, el qual, adonant-se que el seguien, estreny el pas, el seguidor es posa a córrer per empaitar-lo, i malgrat que el «Tecu» li portava la davantera, com que l’altre no duia la impedimenta del llençol aviat va encalçar-lo, a temps que l’inconegut deixava anar el llençol i exclamava:

—Misericòrdia, que sóc el «Tecu»!!

(Contat per Anton Ramon Serra de Linyola).

Valeri Serra i Boldú, Rondalles populars, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1984-1985, vol. 2, p. 44-49, i vol. 3, p. 82-84. [Primera edició: 1931-1933]

Foto: Marta Benavides

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d’Urgell.