Vicenç Altaió, últim acte?

  • L'acte de l'Ateneu Barcelonès, més que incendiari, va ser inquietant · Us oferim en vídeo tot l'esdeveniment

VilaWeb
Montserrat Serra
15.01.2014 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

La florida de creadors que es van concentrar a l’Ateneu Barcelonès feia goig de veure. Hi havia expectativa, amb tota la raó. Tanmateix, l’acte va ser molt formal i els creadors no van sortir del guió, tret de comptades ocasions, les millors del vespre. La presentació del llibre ‘Un traficant d’idees a les fronteres de l’art’ va servir per a donar suport a Vicenç Altaió, destituït a l’estiu de l’Arts Santa Mònica, un centre que fou desballestat i substituït per encara no se sap ben bé què. Les dues frases més punyents foren, l’una, de Minguet Batllori: ‘Tenint en compte els últims temps de banalització de la cultura, som en un acte que potser serà dels últims que viurem.’ L’altra, de Bernat Dedéu: ‘Sovint somnio no pas que el govern espanyol ens suspengui l’autonomia, sinó que ens suspengui momentàniament la conselleria de Cultura.’ L’acte més que combatiu, va deixar un regust inquietant.

L’editorial Comanegra, encarregada de publicar de ‘Un traficant d’idees a les fronteres de l’art’ , també havia editat una ‘plaquette’ que recollia les contribucions d’un centenar de creadors citats en el llibre. Altaió els va demanar set línies (a la pràctica, cadascú en va fer tantes com va voler) sobre les paraules que es desprenien del títol del llibre: ‘tràfic’, ‘idees’, ‘fronteres’ i ‘art’. L’aforament de l’auditori, de 250 persones, es va cobrir completament. Hi havia expectació. I més quan Lluís Reales, periodista científic i vici-president de l’Ateneu, que va conduir l’acte, anunciava que hi hauria alguna sorpresa.

La sorpresa va arribar al tram final, abans que l’Altaió intervingués per cloure l’acte: Mariaelena Roquer, acompanyada de cinc músics i cantants, va fer una acció  a l’estil Carles Santos, formant i deformant a cops de veu la paraula ‘idea’, adjectivant-la fins al deliri: idees avortades, afusellades, silenciades, aplacades, engolides… Va ser un dels moments més estètics i de denúncia de la trobada.

Foix en clau de futur

Asseguts en cadires, dalt de l’escenari, es van col·locar els col·laboradors del llibre: el prologuista Xavier Pla; l’autora de l’epíleg, Rosa Maria Malet; el dissenyador gràfic, Claret Serrahima; l’editor de Comanegra, Joan Sala; i el responsable de tancar l’acte, Bernat Dedéu, membre de la junta de l’Ateneu.

Claret Serrahima va explicar que a l’hora de confeccionar el llibre, Altaió s’havia assegut al divan i havia començat a explicar-se. ‘Jo vaig anar llegint entre línies tot allò que volia. Em va sorprendre, quan el vaig veure acabat, que el llibre hagués quedat tan tou. Ho atribueixo al fet que la sessió també va ser molt tova.’

El crític literari Xavier Pla va citar dues frases. La primera: ‘Fora de la tradició, cap veritable originalitat. Tot lo que no és tradició és plagi’ (Eugeni d’Ors, Xènius, ‘Glossari’, La Veu de Catalunya, 1911). I l’altra: ‘Al nostre entendre, un diari, com un poema, s’ha de redactar, compaginar, imprimir pensant en els nostres successors d’ací a dos segles. […] D’ací a cent anys, d’ací a dos-cents anys, serem judicats pels nostres diaris! Cada número nou del diari hauria d’ésser considerat com un llegat que fem a l’eternitat.’ (J.V. Foix, Focius, La Publicitat, 1932). Xavier Pla va dir que, en vista d’aquest llibre que és un recull de col·laboracions al Temps i a l’Avui a càrrec d’en Tílius, els noms de Xènius i Fòcius vénen tot seguit a l’esperit.

Rosa M. Malet, agafant-se a la frase de Foix, va dir que pensava sobretot en el futur que esperava al llibre: ‘Qui vulgui saber què és i què ha estat la postmodernitat, què ens ha ocupat i preocupat, quins fonaments ens han permès d’arribar al punt on som, només caldrà que acudeixi a “Un traficant d’idees a les fronteres de l’art”.’

L’últim acte?

A Altaió li van començar a caure elogis a la segona part de l’acte, amb la intervenció de creadors de molts àmbits de la cultura: Benet Rossell, Francesca Llopis, Albert Forns, Tom Carr, Manel Esclusa, Joaquim Pibernat… El traficant d’idees somreia per sota el nas: una efusiva Eugènia Balcells se li va tirar als braços. Un excessiu Daniel Giralt-Miracle va dir que no s’entenia Barcelona ni Catalunya sense aquest provocador anomenat Vicenç Altaió. Pilar Parcerisas, jugant amb les paraules, el va anomenar extraperlista de les idees a les fronteres de l’art. I el cineasta Albert Serra va confessar que tenia certes reserves sobre Altaió a l’hora de rodar el film on fa de Casanova: com quan Brossa va anar a passar uns dies a la casa de Foix de Port de la Selva i, quan en va marxar, va expressar la seva sorpresa: com podia ser que un home d’aquella categoria no estigués per sobre de certes coses. Serra va explicar que Altaió no l’havia decebut.

Se succeïen les frases i els poemes sense que hi hagués cap estirabot, fins que un Ferran Garcia Sevilla provocador, amb vestit de camuflatge, va deixar anar: ‘Diuen els escrits que ets un traficant d’idees. Espero que acabis amb els teus ossos a la presó o, més ben dit, damunt del cadafal sota la guillotina, amb el teu cap rodant entre la plebs cridanera, i tacant-la. Això voldria dir que les idees amb què trafiques són grosses i perilloses. Perquè les idees escassegen i les opinions i els comentaris ens inunden’, etcètera. I va acabar dient que el 9 de novembre votaria sí-sí.

Poc després, l’escenari va tornar a retrunyir amb el text potser més punyent del vespre, el del poeta Carles Hac Mor: ‘No pas l’art contra l’estètica, sinó l’art contra l’art, que així es va expandint i diluint. La tan funesta i cruel crisi econòmica va deixant obsoletes totes les escales de valors mentre els criteris fan figa, les anàlisis esdevenen autòpsies i el desconcert ens impulsa al caos. I això darrer és bo per a l’art, amb el benentès que la bondat sempre acaba essent perversa. Tot coneixent el pensament i la trajectòria de Vicenç Altaió, ens és llegut de creure que aquest nou llibre seu ens ho qüestionarà tot i ens esperonarà a fer.’

La pregunta més inquietant, i de suspens, la que va fer més fortuna també, la va expressar Joan M. Minguet Batllori, president de l’Associació Catalana de Crítics d’Art quan, sortint del guió va dir: ‘Tenint en compte els últims temps en què la banalització de la cultura és a flor de pell, diria que som en un acte que potser serà dels últims que viurem. No és d’estranyar que sigui l’Altaió qui ens hagi convocat.’

A la frase apocalíptica de Minguet s’hi va agafar el cineasta Pere Portabella, un dels últims a parlar: ‘Advertint que això és un joc entre en Vicenç Altaió i nosaltres […], algú ens ha advertit que podria ser l’últim acte, i tenia tota la raó. Per això per mi agafa més sentit, perquè és un acte de manifestació intimista, no tot és perdut. Per mi’. També s’hi va agafar Bernat Dedéu, quan va dir que aquest acte només era una petita mort, que no era pas l’últim acte.

Dedéu va ser el més punyent amb diferència, sobretot en el moment que va etzibar: ‘Sovint, us he de confessar, somnio no pas que el govern espanyol ens suspengui l’autonomia, sinó que ens suspengui momentàniament la conselleria de Cultura.’ Es va sentir algun aplaudiment, moltes rialles i rum-rums. I va acabar la seva intervenció amb d’Ors: ‘La revolució en aquest país consisteix bàsicament a tenir bon gust. I, afegeixo jo, a no vendre’ns les llàgrimes, ni les que et fan riure ni les que et fan plorar.’

El final-final va correspondre a Vicenç Altaió, que es va mantenir en el to discret, gens vidriòlic, amb alguna espurna de bon humor. Faltaven deu minuts per a les nou. Va reconèixer que havia estat un acte amb molta lírica i poca ciència. Va assenyalar entre el públic l’arquitecte Oriol Bohigas i l’editor Eliseu Climent, ‘ministre sense cultura’, va definir-lo. Va dir que aquesta època li recordava la fi del franquisme tardà. I va afegir encara que faltaven joves: ‘Estem obligats a fer de pont, de pas, als joves, que hi són.’ (Tot i que a l’acte n’hi van assistir molt pocs).

I enllaçant amb la frase més inquietant del vespre, Altaió va dir que ‘aquest acte no és ni el funeral de la cultura ni el meu funeral. És un acte d’intel·ligència col·lectiva, en combat i a favor de la cultura. I per acabar: vivim un moment una mica complicat. Tenim tots prioritats, i segurament hi ha una gran prioritat que és la política. Però si la política es prioritza a ella mateixa correm el risc que la política afebleixi la cultura, ens afebleixi. De manera que aquest és senzillament un acte  que reivindica la cultura com un fet de cultura, de política pràctica, vaja, d’idees. Gràcies.’

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any