Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  16.01.2014  09:42

Autor/s: Óscar Navarro, Sandra Pérez

Joves amb pròtesis

Álex Arias i Carlota Sanahuja: dos casos que mostren la convivència diària amb una amputació

Men?ame
 

Quan una persona s’enfronta a l’amputació d’un dels seus membres ha de passar per diferents fases abans d’assimilar i acceptar la seva nova forma de viure, que mai tornarà a ser la mateixa que era abans de patir l’accident que el portà a aquesta pèrdua. El model de Kubbler-Ross aporta una explicació completa de com les persones s’enfronten a una pèrdua humana, material o personal, a partir de cinc fases: Negació, ira, negociació, depressió o tristesa i acceptació.

Una amputació pot ser conseqüència d’un accident de trànsit, d’una diabetis o d’una malaltia agressiva com el càncer i ha de ser estudiada personalment, cas per cas. Cristian Marín, neuropsicòleg especialista en persones amb diversitat funcional, explica que tot depèn del tipus que s’hagi produït, del motiu pel qual s’ha arribat a aquesta situació i de les diferents conseqüències i reaccions que pot originar aquesta condició en cada persona.

És per això que cada cas s’ha d’estudiar minuciosament i per separat i establir un patró individualitzat de tractament. Marín considera que “no hi ha un tractament empíricament vàlid per a totes les persones amputades, però si que existeixen formes de tractar els diferents símptomes que pugui experimentar una persona davant una situació concreta”.

També cal distingir una amputació traumàtica d’una malformació congènita on els efectes a nivell psicològic de la persona afectada també varien. Des de la unitat de neuropsicologia especialitzada en persones amb diversitat funcional distingeixen aquests dos tipus: “una persona amb una amputació traumàtica pot trobar-se ancorada o buscant allò que ja no té, o per contra pot haver-hi casos en que es surti enfortit”. 

En els casos no congènits influeix directament i de manera molt definitòria el moment de la vida en el qual succeeix l’afectació. Si l’accident esdevé en l’etapa de l’adolescència pot originar un “sobreesforç per acceptar aquesta situació, ja que és una etapa vital de major fragilitat de la personalitat.” El neuropsicòleg Cristian Marín afegeix que “alguns joves saben encaixar bé l’arribada de l’estrès que suposa aquesta situació i es sobreposen fàcilment; altres es senten incapaços de superar-lo, manifestant una sèrie de conductes desproporcionades que porten a diferents problemes d’ adaptació, depressió i estrés”.

 En el cas d’observar en el jove algun tipus de comportament inadequat que interfereixi en la rutina habitual, en l’àmbit laboral o acadèmic i/o en les seves relacions socials, “el tractament ha de ser portat i estudiat per psicòlegs de l’àmbit infantil i juvenil, que determinaran la línea terapèutica a seguir, amb les sessions de teràpia familiar corresponents i la psicoteràpia individual amb l’afectat”.

Aquests desajustos poden estar molt relacionats amb la difícil etapa d’acceptació i coneixement personal de l’adolescència, per la forma d’ésser de l’afectat, o pels cànons estètics que regeixen les societats actuals on la imatge esdevé dominant a l’hora d’establir algun tipus de relació social i laboral. Per a Cristian Marín “és important com es sent aquesta persona cada vegada que el miren o li toquen la pròtesi, o com dirigeix  tot allò que estigui relacionat amb l’aparença física”.

A més també influeix la pròpia personalitat de la persona afectada o si aquesta persona ho porta millor o pitjor, si ho té integrat en la seva personalitat, si forma part de la seva identitat (“jo sóc amputat”), si té els sistemes d’afrontament adequats o si la xarxa de “recolzament social” té la mateixa coneixença respecte a aquesta idea.

Protesis title=

Men?ame