Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dimarts  07.01.2014  20:00

'Els contes són un retrat de nosaltres mateixos i de la nostra història'

Entrevista al rondallaire Albert Estengre, que enguany explica un conte cada dia a VilaWeb

Men?ame
 

Ja fa un grapat d'anys que l'Albert Estengre es dedica a explicar contes. Sovint va a escoles, biblioteques o festivals. Però des de la setmana passada, coincidint amb l'arrencada de l'any, n'explica cada dia un, en vídeo, i per a tots els públics. 'El conte és cultura i ens ho hem de creure', diu. I afegeix que els contes, sobretot si són presentats, com en aquest cas, en grup, ens expliquen i ens defineixen com a poble: 'Són un retrat de nosaltres mateixos i de la nostra història.' En aquesta entrevista ens introdueix en el món del conte, explica d'on va sorgir la idea d'explicar-ne un cada dia durant un any, quines característiques tenen, què els diferencia dels contes tradicionals d'unes altres cultures, etc. 

Un conte cada dia durant un any… D'on sorgeix la idea?
—La primera idea ve de la voluntat d'explicar el 1714 a la canalla. Ja hi ha algun llibre per a nens que explica la Diada, però vaig pensar que explicar el tricentenari a través de contes tradicionals seria interessant. Els contes, i encara més si són encadenats, un conjunt --tres-cents, en aquest cas--, ens porten a explicar-nos com a poble. Són un retrat de nosaltres mateixos i de la nostra història.

Ja n'hi ha prou, de contes, per a explicar-ne un de diferent cada dia?
—N'hi ha més encara! Un conte és una història que viatja. N'hi ha molts, de contes que expliquen històries semblants a llocs diferents del món. Alguns són universals, però cada poble els adapta i els resol d'acord amb la seva manera de fer i de ser. Amb el pas dels anys, passant de generació en generació, esdevenen propis i formen part de la nostra cultura. Són cultura. Per tant, de contes, sí, n'hi ha de sobres!

Com n'heu fet la tria?
—Són contes tradicionals, coneguts, que ja han estat escrits, que provenen de mites i que han circulat per la Mediterrània. Jo els explico a la manera d'aquí, amb l'humor d'aquí, com s'ha fet durant segles. La cultura oral els ha mantinguts durant generacions.

El conte és una manera de salvaguardar la cultura oral?
—Sí, segur, però el conte no es perdrà mai. Com és que no tenen presència en el món mediàtic? Potser perquè no s'han assimilat com una cosa lúdica o perquè no tenen prestigi. Hi ha qui diu que per al gran públic d'avui el conte oral és massa simple, que no té secret. Però els contes són segurament la manera més antiga d'explicar una història. El conte tradicional és sempre un conflicte, no és mai una descripció; s'hi expliquen coses que passen i que ens defineixen. Potser no tindran mai prestigi però hi seran sempre, perquè tenen públic, ni que sigui esporàdic.

Hi ha qui diu que en aquest temps que vivim als nens només els agraden els ordinadors…
—Els nens són els qui escolten més perquè són els més tafaners i curiosos. De seguida s'enganxen a la història. Passa que els contes no són moda i les modes, entre els més joves, compten. Però quan explico un conte en una classe amb nens o en una biblioteca, es deixen endur per la història de seguida, hi entren de ple, com si fos un film.

Si els contes ens expliquen i ens defineixen com a poble, com són aquests contes? Quines característiques pròpies tenen?
—Són contes senzills, que no vol dir simples. Al nostre país tenim un humor especial, que a vegades pot ser més escatològic o més fi, però sobretot crec que és un humor seriós i elegant. Quan explico contes fora de Catalunya agraden igualment, però noto la diferència i fins i tot a vegades em puc sentir una mica incòmode. No és pas una qüestió política, senzillament riuen d'unes altres coses. A Espanya, per exemple, solen tenir un aire més dramàtic i formal, per explicar la mateixa història. A mi, sovint, em diuen que tinc un humor 'caprià'. I no és pas que jo fos un seguidor de Capri ni que ell inventés res de nou. Ni tan sols ell, no era caprià. Ell era. Però sí que és cert que l'humor ha de menester complicitat. T'hi has de reconèixer. I ell tenia una manera pròpia de fer-ho. I nosaltres, els catalans, també.

Com són els contes d'aquesta sèrie?
—Són contes per a tots els públics. Amb un punt còmic. N'hi ha que són per a adults, però que la canalla pot sentir perfectament, perquè la història l'entén igual, encara que potser els més petits no n'entenguin els detalls més sucosos. Jo explico i vull explicar contes que siguin per a tothom.

Feu servir una llengua especial, en els contes?
—M'hi miro molt, amb la llengua. Per exemple, m'agraden els pronoms febles, que sovint escassegen. I m'agrada recuperar paraules que havia sentit a la mare, a l'àvia, etcètera. I si són paraules que realment avui se senten ben poc i que per als més joves poden costar d'entendre, tot seguit hi afegeixo algun sinònim, però ja l'he dita. Ho trobo molt important. La globalització ha servit per a aprendre moltes coses, però també hem perdut, per exemple, alguns localismes que ens feien diferents. M'agrada recuperar-los.

Normalment, en quins espais els expliqueu, els contes?
—Explico contes a biblioteques i a escoles, sobretot. A vegades en algun teatre, però un conte, així que es teatralitza, deixa de ser conte. Es fa una distància amb el conte. Al conte jo sóc jo, en primera persona. Al teatre, passo a ser un personatge. Canvia el món. No és igual. Darrerament també he explicat contes al Born Centre Cultural. Hi he explicat una història del caganer, intrínsecament catalana, i contes sobre les batalles i invasions de què han estat objecte els catalans.

Ara els expliqueu davant una càmera…
—Sempre he estat molt vergonyós, però la càmera ha deixat de fer-me por. N'he après i m'agrada. És una altra manera d'encarar-se amb el públic, que és dins la càmera, però continua essent un conte, fet amb la paraula nua, de manera sintètica i sense elements que puguin distreure.

Com va ser que us vau dedicar a ser rondallaire?
—Casualment. Jo feia titelles amb en Biel Porcel. I dels titelles em van proposar d'explicar contes. Al principi em pensava que seria avorrit, que era una bajanada, però després vaig descobrir que no. Vaig descobrir la potència de la paraula sola. I, a més, oral. I això és el conte.

Hi ha festivals de contes al nostre país?
—Fa dos o tres anys que es fa un festival de contes a Barcelona, el Món de Mots. També hi ha la marató de contes de l'Hospitalet. I, per exemple, hi ha el festival de contes d'Arenys, que porto jo mateix, i en què expliquem contes a la biblioplatja o a la golondrina. Però potser sí que estaria bé que tinguéssim algun cosa més grossa. El conte és cultura i ens ho hem de creure.