Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dilluns  06.01.2014  00:00

La Llista de Desembre per Xavi Sarrià (Obrint Pas)

Men?ame
 

Tres deu em demana una llista de cançons coincidint amb el darrer concert elèctric del grup que farem al Festivern. Aquesta no és una llista ni de novetats ni de descobertes. És un història feta de cançons i grups que m'han marcat a l'hora d'escriure cançons i relats. En falten moltes, però la majoria d'aquestes músiques formen part de la BSO d'Obrint Pas i de tants joves de la nostra generació. Cançons que van sonar mil vegades als auriculars dels meu walkman. I que, d'una manera o altra, em continuen acompanyant.


THE CLASH – GUNS OF BRIXTON
Hi ha molts grups clàssic que ens han marcat. Podria citar-ne molts però voldria subratllar els The Clash. Pioners, salvatges, eclèctics van ser els mestres de molts grups que hi ha més avall. Joe Strummer és una icona del nostre temps. Els seus discos són com manuals d’aprenentatges.

KORTATU – EN LA LÍNEA DEL FRENTE
Em passava hores i hores escoltant Kortatu. Sobretot el disc Azken Guda Dantza que tenia gravat en cassette. Em flipava aquell directe. Em sabia totes les cançons. Jo només era un adolescent que tractava de combatre les meues frustracions, i Kortatu m'hi ajudava. La cançó que he triat 'En la línia del frente', té per a mi dues lectures. La primera, més evident, és la política: la música com a eina de combat. La segona, personal: vivim en una guerra constant, en la línia del front. Amb les portes de la victòria quan despunte el sol.

LA POLLA RECORDS – NO SOMOS NADA
Un altre dels grups que sempre m’acompanyaven era La Polla Records. El cassette del 'No somos nada' era imprescindible. Referents ideològics de la ressaca dels anys vuitanta per a encarar l'era global. No som cap tribu urbana. No som res. Però ho volem tot.

NEGU GORRIAK – RADIO RAHEEM
Quan vaig començar a escoltar Kortatu ja s'havien dissolt. Però amb els Negu fou tot el contrari, els vaig seguir des del principi fins al final. Això vol dir des dels meus 14 anys fins als 19, és a dir, el moment en què començava a escriure cançons. De seguida em va impactar la música, la lletra, el grafisme, els directes i el concepte que acompanyava el grup. També, la barreja entre cultura popular i rap que van fer a la cançó 'Bertso Hop'. Aquell va ser un dels impulsos que ens va motivar a usar la dolçaina. No cal dir que tocar amb ells a València l'any 1995 fou una d'aquelles coses que et marquen (abans de tocar estava plorant dels nervis). He triat una cançó del primer disc, 'Radio Raheem', perquè parla d'un personatge de la pel·lícula 'Do the right thing' del qual he extret la cita amb què comença el llibre que ara mateix estic escrivint. La vida són dos punys, amor i odi. Una mà que lluita contra l'altra mà. Si t'estime, t'estime. Però si t'odie…

8476884170_faaf96d5cd_o

AL TALL – LLADRES
Al Tall ha estat per a mi, i per al grup, un altre pilar fonamental. És la música amb què ens vam criar i la que ens arrela amb allò que som. Amb discos com 'Quan el mal ve d'Almansa', Al Tall va elaborar un món referencial imprescindible per a reconèixer-nos com a poble. És l'orgull dels vençuts. I l'esperança dels condemnats a resistir. També van contribuir de manera fonamental a la recuperació i actualització de la nostra música. Ho van fer mesclant elements contraculturals aliens, com el folk nord-americà i la subcultura hippie, amb melodies i ritmes d'arrel. Aquest és l'aprenentatge que ens han llegat, i l'altra raó per la qual vam decidir incorporar la dolçaina. 'Lladres' és una mostra d'aquesta unió entre sentiments, memòria i tradició que trobem a la seua música.

MANO NEGRA – MACHINE GUN
Una altra influència elemental ha estat Mano Negra. La seua era una música sense complexos. Una barreja de ritmes frenètics acolorits amb samplers i influències sonores d'arreu del món. Amb Mano Negra es popularitzà el concepte mestissatge, que al cap i a la fi és que el feren grups com Negu Gorriak o els propis Al Tall. Mano Negra també va protagonitzar mil aventures que ens flipaven. La ronda amb un vaixell pels ports sudamericans o la ruta en tren per la selva colombiana eren bestials. Una aspiració impossible per a nosaltres. Però inspiradora. 'Machine Gun' és un d’aquells reggae bastards que m'emocionava escoltar. Un collage en tota regla.

BAD RELIGION – I WANT TO CONQUER THE WORLD
El hardcore melòdic nasqué a finals dels vuitanta als soterranis dels barris residencials ianquis. Era la música de la White Trash, de la porqueria blanca. De fet, s'anomenà hardcore perquè era tan visceral com la pronografia en l'època de moral putrefacta Reagan. A mi em flipava. Era com una ràfega d'impulsos que et fan sentir viu. 'Bad Religion' a més, incloïa un logo 'canyero' i una bona dosi de compromís.

NOFX – LORI MEYERS
Amb NOFX vam aprendre que es podia fer qualsevol cosa amb la música. Com ara mesclar hardcore amb reggae i ska. Les seues cançons eren pura adrenalina. 'Punk in drublic' era el meu disc preferit. I d'entre tots els talls d'aquell àlbum, 'Lori Meyers' m'ha inspirat a escriure relats i cançons.

Bad Religion Concert

MANIÁTICA – LO QUE NOS QUEDA
El punk rock que escoltàvem no només venia de fora. A Villena teníem una banda que consideràvem quasi de culte: Maniàtica. Ens sabíem totes les lletres. No vam arribar a tocar amb ells però els vam veure actuar algunes vegades al Kasal Popular del carrer Flora, al costat del nostre institut. Aquell espai era una cau de llibertat, un espai on sentir-nos responsables de nosaltres mateixos. I Maniàtica era una de les seues bandes sonores.

EXTREMODURO – SO PAYASO
Entre el rock radical basc, el rock estatal, el mestissatge, el punk rock i la música d'arrel hi havia un grup que era la bomba: Extremoduro. No sabíem definir el seu estil. Simplement ens absorbia aquella mescla de lletres decadents amb guitarres esmolades. Sonava a tota hòstia als radiocassette dels col·legues que tenien cotxe. Era com una mena de subversió poètica amb què ens identificàvem.

ELS PETS – S'HA ACABAT
A principis dels anys noranta, cantar en català qualsevol dels derivats del rock, no era una cosa massa habitual. De fet, estava mal vist. Fins i tot al Principat. Per això quan va sorgir la primera escena d'allò que la premsa va anomenar rock català fou com una alenada d'aire fresc per al jovent dels anys noranta. Quan vivia a Barcelona ho vaig viure de prop. Ja a València, amb només catorze anys vaig començar a fer un programa a Ràdio Klara de música feta en català, coincidint amb els primers Tirants de Rock. El prorama era un desastre, el feia sol, però em va servir per a aprofundir en una escena que ens va demostrar que es podia cantar en català i arribar a molta gent. Els Pets, Sopa de Cabra, Sau, Sangtraït però també Brams, Tots Sants, Gra Fort o Pixamandúrries.

FELIU VENTURA – HISTÒRIA D’UN SOFÀ
Feliu Ventura ha format part de la meua biografia. El vaig conèixer el primer dia de la facultat de Filologia on vam coincidir amb Josep Nadal de la Gossa Sorda i molts altres amics. Érem les primeres generacions de l’ensenyament en valencià que arribàvem a la Universitat . D'alguna manera sentíem que teníem tot un món per guanyar. Vam militar a l’AEN i junts vam descobrir el nostre país de poble en poble, de concert en concert. Feliu va publicar primer amb el segell que vam crear, 45 Revolucions. Amb els anys, sempre he recorregut a ell per a inspirar-me, o perquè revisara les meues lletres. També perquè m'aconsellara. Fou Feliu qui em va suggerir els versos d'Estellés que obren 'La Flama': no podran res d’avant d’un poble unit i combatiu. 'Història d’un sofà' és una cançó per a posar-nos nostàlgics.

LA GOSSA SORDA – L'ÚLTIMA VOLTA
Per a parlar de la Gossa afegiria el que he dit abans. Amb Josep Nadal i companyia vam viure les primeres batalles polítiques i musicals. Jo mateix li feia classe al Jordi, el primer guitarrista de la Gossa, quan érem estudiants. Nadal m'ajudava a promocionar el grup a la Marina i entre els seus col·legues ens van organitzar el primer concert a l’institut de Pego. Eren els anys noranta. Els anys en què el PP assolia el govern després de l'estafa de la Transició. I nosaltres estàvem disposats a trencar amb tot. La Gossa Sorda no va tardar a esclatar amb la força d'un volcà. Ells i altres com els mítics Gramoxone Ska Band, Skaparràpid, Sant Gatxo, Ki Sap i després Orxata i Aspencat i tants altres grups que són com la nostra família. 'L'Última Volta' reflecteix aquells anys d'estudiants.

INADAPTATS – PERQUÈ VULL
Inadaptats és una altra de les bandes amb qui hem crescut als Països Catalans. Ells eren més majors que nosaltres i d'alguna manera els veiem com els germans grans, sobretot als concerts. En aquest apartat hi podríem posar molts grups del Principat com Kop, Brams, Opció K 95, Pirat’s Sund System, Dr Calypso o At Versaris. Companys de viatge amb els que hem compartit la vida als escenaris. He triat la versió d'Ovidi Montllor perquè crec que resumeix la recuperació dels nostre referents, silenciats durant els anys vuitanta, que vam viure tota aquella generació de grups.

Scott Weiland @ The Independent 07.18.12

BERRI TXARRAK – IZENA , IZANA, EZINA
També hem tingut la sort de créixer als escenaris amb grups de fora. Skalariak, Banda Bassotti i sobretot Betagarri són exemples de bandes amb les que hem conviscut molt de temps. També Berri Txarrak. Musicalment, des del principi em van impactar. Eren melòdics i crus, emotius i evocadors. Les seues lletres són una passada. Amb els anys hem teixint moltes complicitats. I continua sent una de les meues bandes preferides.

FEMI KUTI – DEM BOBO
Per a acabar la llista he triat un cantant que, personalment, m'ha marcat. Es el nigerià Femi Kuti, fill del gran Fela Kuti. La seua música m'hipnotitza. Una dels relats d'Històries del paradís' està basat en un concert seu a l'Shrine Theatre que va fundar son pare en un ghetto de Lagos. Hi ha un vídeo en què pots captar la màgia d'un concert en aquell espai. Un ambient salvatge. Uns música en què l'energia es mescla amb jazz i els ritmes tradicionals africans. Femi Kuti representa l'orgull dels no-ningú, la revolta dels invisibles del planeta.