22.12.2013 - 19:16
Fins al mes de setembre de 2010, jo tenia posades les esperances en el 112 i en els bons reflexos dels responsables polítics i tècnics dels dispositius antiincendis. Pensava que 1994 va ser l’any en què vam tocar sostre i que catàstrofes com la de l’estiu d’aquell any ja no es tornarien a reproduir. Des d’aleshores ençà la humanitat ha aconseguit fites increïbles com enviar un robot a Mart i avanços portentosos en el camp de la ciència i la tecnologia, però en canvi encara no hem sigut capaços de conjurar l’amenaça que el foc representa per a la conservació d’un bé tan inestimable com el bosc mediterrani. Ens racionen els hidroavions però anem més que sobrats d’Eurofighters i F16; són ronyosos en la dotació de mitjans terrestres, però generosos en la compra de míssils Taurus (el govern central n’ha comprat quaranta-cinc, a raó de la mòdica suma de nou-cents mil euros la unitat). Bé, intentava dir que aquest miratge es va acabar de diluir amb l’espatarrant tongada d’incendis de l’estiu passat, que va fer que em quedara amb la sensació d’haver avançat ben poc des d’aquell fatídic any, i que per consegüent la inseguretat enfront dels incendis forestals i la fragilitat del bosc són ara, com a mínim, tan grans com fa vint anys.
No cal dir que aquestes són les servituds d’obstinar-se a combatre el foc amb mitjans d’extinció i oblidar-se de les mesures preventives. Per tant, els fets (i el recent incendi de Barx n’és un més) demostren sobradament que cal un canvi d’estratègia en la lluita contra el foc que si bé, lamentablement, no podem esperar de la Generalitat Valenciana, estic convençut que des de l’àmbit local, involucrant-hi les administracions locals i comarcals i les fundacions i obres socials de les entitats financeres, es pot fer alguna cosa positiva i efectiva per tal de dificultar l’avanç de les flames i pal·liar-ne els efectes. Però com?, diran alguns. Bé, pense que la recepta no és nova: els nostres avantpassats ja la feien servir i no és diferent de la que assenyalen les principals organitzacions ecologistes de l’estat espanyol (Greenpeace, WWF, etc.), és a dir, l’aprofitament de la fusta del bosc, la recuperació de la ramaderia extensiva i canviar la forma de gestionar la massa forestal dels darrers cinquanta anys, la qual cosa demana un canvi de model que harmonitze la conservació dels valors mediambientals de les nostres serres amb el benefici social i la rendibilitat econòmica (els terrenys agroforestals com a font de riquesa i ocupació); en definitiva, una nova política forestal.
Sóc conscient que la intervenció humana sobre terrenys forestals sempre és motiu de polèmica, però, tal com estan les coses (la serra del Sant Crist de Bocairent se’ns ha cremat tres voltes ja en només trenta anys), no ens queda una altra alternativa que optar per l’opció menys roïna. A partir d’aquesta premissa, crec que sustentada en la necessitat peremptòria de capgirar aquesta espiral diabòlica, només cal posar-se d’acord en la manera com s’ha d’actuar. I entre el ventall d’accions preventives, l’estadística confirma que una de les mesures més efectives per a barrar l’avanç del foc és la ‘fragmentació’ de les masses boscoses, trencar aquesta homogeneïtat que les fa tan vulnerables. No propose, òbviament, que es tire pel dret i que es faça servir maquinària pesant, sinó que s’actue sobre la base de la xarxa de camins i carreteres que travessen àrees de muntanya o terrenys forestals ja existent, ampliant-ne l’amplària amb mitjans mecànics (desbrossadores) o artesanals (ramats). En aquest sentit, cal dir que és significativa la dada que una humil senda servira per a detindre una línia de foc (la que va del Sant Crist a la cova de la Monja). O que l’incendi del 94 travessara la carretera del barranc d’Ontinyent per qualsevol punt dels seus nou quilòmetres de llargària i que, en canvi, després de la reforma de la carrretera, en el darrer incendi només la saltara en una tercera part del seu trajecte, la qual cosa va permetre salvar la solana de Viverets i tota l’àrea del Torrater d’Ontinyent. I de casuística, n’hi ha molta més: una banda desbrossada que discorre paral·lela a un camí privat feta per un particular va facilitar l’extinció de l’incendi de la Torre de les Maçanes de l’estiu passat o, més recentment, que una modesta carretera d’accés a un repetidor detinguera un front de flames en l’incendi de Barx del mes de març passat. Per descomptat que en condicions meteorològiques extremes, el foc és capaç de sortejar els obstacles més difícils que es puga imaginar, però també és veritat que no sempre es donen aquestes condicions i que, en qualsevol cas, sempre serà un punt de suport important per a poder lluitar amb garanties d’èxit contra un incendi descontrolat.
No he perdut de vista en cap moment que en l’actual context de crisi econòmica severa, en què les administracions públiques van escasses de recursos, plantejar alguna d’aquestes propostes a algú puga semblar-li un disbarat havent-hi altres necessitats que demanen una atenció preferent. D’una banda, pense que, en un context de crisi ecològica planetària, sempre serà una irresponsabilitat considerar menors els problemes que afecten el medi ambient. I de l’altra, que no demane que el finançament de les actuacions agroforestals que propose supose detraure diners de cap altra partida pressupostària destinada a atendre serveis socials considerats bàsics, simplement plantege derivar recursos econòmics de despeses innecessàries de serveis municipals totalment sobredimensionats com ara els sistemes d’enllumenat públic municipals. En aquest sentit, cal dir que hi ha zones periurbanes, com ara el tram de carretera comprés entre la rotonda del pont de Sant Blai i la rotonda del Regadiu, a Bocairent, per posar només un exemple clamorós (per no parlar de la disbauxa balafiadora d’energia que sol imperar als polígons industrials), que estan demanant a crits una revisió a la baixa del seu potencial lumínic per tal que, si més no, la il·luminació de l’espai públic urbà i periurbà no supose un escarni permanent a la racionalitat. Aquesta revisió podria representar un estalvi de molts milers d’euros cada any que es podrien dedicar a la contractació de persones sense feina per a la realització de tasques preventives en terrenys forestals dels nostres termes. Tal volta la conservació de la natura i els serveis ambientals que aquesta ens dóna podran no ser un objectiu prioritari per a molta gent, però l’aprofitament dels recursos que aquesta ens brinda i les oportunitats de creació d’ocupació que aquesta ofereix es troben més enllà de qualsevol dubte o prevenció. I crec que l’actual conjuntura econòmica pot ser un revulsiu en aquest sentit.
La integritat de les nostres serres, uns espais que el progrés ha convertit en una falla gegantina, no pot estar sotmesa a variables com ara una retallada pressupostària, la descoordinació administrativa o la simultaneïtat de diversos incendis. En una comarca tan antropitzada com la nostra, on viu i trafega tanta gent, hem d’assumir que, per una o altra causa, de tant en tant es desfermarà la fúria del foc. Per tant, des del nostre àmbit immediat (el local i comarcal) hem d’aportar les nostres idees i dedicar el nostre esforç a crear les condicions per tal que aquest foc faça el menor dany possible.
Enllaços
Array
