La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Déu nos en guard d’assegurar que tots els pobles que s’inclouen en aquesta relació pertanyin al Pla d’Urgell, i que no pogués encabir-se-n’hi algun altre que en restarà fora.1

Geològicament, hi ha qui assegura que el Pla d’Urgell comença a Coll de Nargó i acaba a la Granja d’Escarp, i que com a amplària potser s’hi trobaria parentiu amb ben endins de terres aragoneses, per ésser els estrats del subsòl de formacions guixoses, d’una mateixa alienació els que van de Ponts, per Cubells, a Balaguer i Tamarite de Llitera. Mes fins que es posin d’acord els especialistes, per a determinar ço que deu haver d’ésser la comarca natural, considerarem com a Pla d’Urgell la clotada que rega el canal, i alguna que altra població com Tàrrega, la qual si algú digués que no pertany a l’Urgell, li diríem que d’Urgell viu, econòmicament parlant, que de les aigües del canal d’Urgell beu i treu les aigües potables que abasteixen la població, i que, a diferència de Balaguer que és la capital de la Noguera, Tàrrega es pot dir que està tan estratègicament situada, que per ferrocarril o per carretera, a Tàrrega es té d’anar a proveir i a vendre molts dels fruits de la terra que produeix la comarca d’Urgell.
El nostre Pla d’Urgell, d’avui, ric i fèrtil com no n’hi ha un altre, els nostres avis i àdhuc els pares d’alguns llegidors d’aquesta publicació, l’havien vist un paratge trist i basardós, pobre i sense vida. El seu terrer no és frescal com el de la Segarra, on hi vegeten molt bé arbres i plantes, malgrat no hi plogui, sinó com a Urgell. D’aigua, n’hi havia als pous dels horts i a les basses, que la recollien de la pluja, però com de l’un i altre lloc s’arribava a estroncar, en anys de sequera, certs pobles, moltes vegades, tenien de fer tres hores de camí per anar-ne a cercar al riu Segre.
Mancant l’aigua per a les terres, ja no cal dir que la vegetació era molt migrada. Res d’abres fruiters, res de vinya, ni oliveres.
No es veien, segons he sentit a dir, més que sembrats, l’any que la saó es presentava i les pluges no mancaven a la primavera. Quan a l’abril no plovia, aleshores tot eren angoixes. Cada poble de per si feia pregàries al sant de la seva devoció, però especialment en feia unes de col·lectives a la Mare de Déu de les Sogues, durant vuit dies seguits, durant els quals li retien homenatge tots els pobles d’Urgell, convocats prèviament per colles. D’aquestes pregàries, se’n deien festes de la Treta, per tal com la sagrada imatge era treta del seu cambril, del convent de pares trinitaris que hi havia prop de Bellvís, i es col·locava al claustre del mateix convent, a fi de poder-hi encabir els devots dels 54 pobles de la comarca, que hi feien cap durant el vuitavari.
Era trist i desolador el viure d’Urgell, com es dedueix d’unes cançons populars:

Mare, si marit me dau,
no me’l doneu de Linyola,
que em farà anar a fer salats,
que es feina d’anar al defora.

La qual cosa indica que, per proveir-se de llenya, implicava que les dones tenien d’anar constantment a collir mates de salades i altres plantes que vegeten només en terres salitroses. I amb aquesta pobra llenya feien bullir l’olla, quan encenien foc per a menjar, i amb salats tenien de calentar el forn per a coure el pa, aquells panets que no es podien fer grossos a causa de tenir d’escalfar el forn amb salats.
Qui diu de Linyola, es podria dir de tots els pobles a tocar, tocar, com podrà atribuir-se’ls també aquesta cançó, que devien cantar les noies d’aquell temps:

Mare, si marit me dau,
no me’l doneu de Golmés,
que em farà anar defora
i a plegar fem pels carrers.

A defora, ço és a treballar el camp s’hi va i s’hi anirà sempre a l’Urgell; el plegar fems ara s’ha pogut deixar córrer, però abans eren tan pocs els productes, que, ben aprofitat, el fem de camins i carrers, era un guany que rendia una pesseteta per sarriada venut al mercat de Tàrrega o de Balaguer.
Una singular mostra de la riquesa natural i espontània que tenia el poble d’Alamús, ens el diu també una cançó:

Al poble dels Alamús
tenen gran campaneria;
l’han guanyada fent timons
al tossal d’Almeradilla.

Terra de timons, terra de canta-perdius, àrida i pobra.
Vaig sentir a contar a un botànic, que tenia fotografies del paisatge d’Urgell tretes de fa algun temps, el qual deia que es confonia, per la seva pobresa de vegetació, amb d’altres del desert del Sàhara. Ja no cal dir res més per a ponderar ço que era l’Urgell abans que el fecundessin les aigües del Canal, que surt prop de Ponts i va a desembocar al mateix Segre, un xic més avall de Lleida.
La idea de desviar les aigües del riu, i amb elles regar les terres planes d’Urgell, ja ve del segle xiii, però més seriosament se’n tractà durant el regnat de Carles I, i després al de Felilp II. Del 1616 ens en resta també un document, escrit en català o llemosí, redactat per Pere Ripoll, veí d’Anglesola. Aquesta memòria la reimprimí, dos-cents anys més tard, la Real Junta de Comercio de Cataluña, però el canal, que havia de convertir les terres secaneres d’Urgell en terres d’horta fecundes, no s’havia de veure construït fins a mitjan del segle passat. D’allí li ve al país d’Urgell, tota la riquesa, tota la prosperitat de què avui gaudeix, cada dia major perquè la contrada, a l’ensems, es veu solcada per bones i abundoses vies de comunicació, com són: el ferrocarril que va de Lleida a Reus i Tarragona; el que de la mateixa ciutat va a Balaguer i continuarà província de Lleida amunt, seguint el curs del Noguera Pallaresa fins a França; el que, passant per la capital, va fins a Barcelona; i el que uneix Mollerussa amb Balaguer.
No cal parlar de les moltes carreteres que surten o passen per Lleida, puix s’ha de dir que la capital està ben unida amb les comarques que l’enronden, entre les quals hi ha, com és sabut, la d’Urgell. Els pobles entre si també es poden comunicar per bones carreteres que surten a Mollerussa, Bellpuig, Tàrrega, etcètera.
Tota aquesta prosperitat, de la qual parlem, és deguda al canal d’Urgell, que ha transformat la manera d’ésser del país i l’han convertit en una horta fecundíssima, de tal manera que, ja fa temps, els prohoms que han cuidat de la direcció de les aigües i de llur distribució per la zona regable, veient que el caudal que en duia el canal no era prou per a satisfer les necessitats de les terres urgellenques, idearen la construcció d’un canal inferior, desviant les aigües del mateix Segre a vora Camarasa. A hores d’ara ja s’està construint, gràcies a la tenacitat amb què ha vingut treballant el director del Sindicat General de Recs del canal, don Ramon Felip i Galícia. Aquesta construcció permetrà que els pobles situats en un pla inferior puguin regar d’aqueixa doll, i, fent-ho així, l’aigua que condueix el vell, servirà pels regadius de les terres situades en la part més alta.
D’aquella escassetat de cultius d’abans del canal, s’ha passat ara a tenir l’Urgell ampla i total producció de tota mena de cereals i llegums, d’oli i de vi. Dessecades les terres, moltes de les quals eren aiguamolls eixorcs, s’han convertit en les terres més apropiades per a produir alfals en grans quantitats, de manera que de l’Urgell surt tot l’alfals que es gasta a Catalunya, en la proporció d’alguns milers de vagons. Els tractadistes de ramaderia es lamenten que molt d’aquest alfals no es consumeixi a l’Urgell mateix, i per això proposen que els pagesos es dediquin a la cria i recria de bestiar; així, en lloc de remetre a Barcelona i el seu pla vagons i més vagons d’alfals i de palla, podrien remetre vagons de llet i de carn.
L’oli d’Urgell es cotitza com un dels bons olis que s’elaboren a Espanya, el país productor dels millors olis del món.
Si volem parlar dels vins, una marca de vins urgellesos té anomenada també mundial; són els que s’elaboren al Castell del Remei, escola on han pogut aprendre exemple tots els que han volgut seguir les lliçons d’aquell gran agricultor que és digué Ignasi Girona i Vilanova.
Amb les remolatxes que conrea l’Urgell, rep un gran reforç la Sucrera del Segre, establerta a Menàrguens; per a aconseguir el seu transport, l’industrial barceloní don Manuel Bertrand, construí un ferrocarril de via estreta, que ja hem esmentat.

***

La urbanització d’Urgell va transformant-se, al compàs del que van guanyant les terres i l’aspecte del país. Podríem assenyalar, però no ho farem, algunes cases fortes que compten segles d’existència, sostenint amb vigoria i dignitat el seu esplendor secular. Podríem dir d’algunes que han desaparegut, podríem indicar la creixença insospitada de moltes; es veu a cada pas, que els jornalers passen a propietaris; que els que ja ho eren engrandeixen i milloren la seva hisenda i que totes aquelles casetes que es feien de tàpia s’eixamplen, i deixen d’ésser quelcom més que una barraca, per a convertir-se en cases confortables.
Aquesta creixença de les cases i el consegüent augment d’habitants, ha portat l’eixamplament de les poblacions, amb la qual cosa es pot destriar, de major manera, tot allò que porta el segell dels anys, que és ço que s’inventaria en una publicació d’aquesta mena.
Dóna bo de constatar i de ponderar tot l’engrandiment de l’Urgell, material i espiritual, perquè, gràcies a Déu, hi ha bones escoles a tots els pobles, però, al seu costat, hi dóna un to de noblesa tot el que ens parla del temps antic.
Donant per suposat que li plaurà al lector de tenir una idea cabal d’allò que de més albirador tenen els pobles d’Urgell, en l’ordre religiós, civil i arquitectònic, i suposant també, que als de casa no se’ls pot dir res de nou, tant se val que es visiti l’Urgell des de Barcelona com des del camp de Tarragona: un encreuament de carreteres el posarà dins de Tàrrega, punt obligat per a començar a conèixer l’Urgell. […]
Barbens (950 habitants): De Bellpuig mateix, surt una carretera que passa per Barbens, a 6 quilòmetres, famosa en la història per haver-hi estat instal·lada la comanda dels Templers. L’església té mostres de ben llunyana època de construcció, així com la rectoria. Dins del terme d’Anglesola, però conegut al país amb el nom de «Cases de Barbens», hi ha una magnífica propietat en la vivenda de la qual, restaurada recentment amb esplendidesa, s’hi ha conservat escuts de l’edificació vella. Sembla que era el punt on es reunia el blat que recaptava el monestir de Poblet, dels termes que li eren tributaris. Els seus actuals posseïdors, don Juli Galve i donya Júlia Sittler, han tingut cura de conservar aqueixos històrics vestigis.
Ivars d’Urgell (1.000 habitants): Deixant la carretera reial per què surt de Bellpuig, i va al «Rellevo» (Castellserà), Ivars a 7 quilòmetres, t’oferirà l’ermitatge de la Mare de l’Horta, secularment venerada des que un pastor la trobà en un «olm frondós», i l’estany, on si vols podràs dinar-hi, i que és a una horeta de la població. Aquest poble acaba d’honorar la memòria de dos dels seus fills il·lustres que són el pare Armengol Coll, C. M. F., i bisbe d’una diòcesi africana, i el doctor don Pere Jaume Segarra, vicari capitular que fou del bisbat de Solsona, quan no tenia bisbe propi. Aquella diòcesi, li deu moltes i molt profitoses obres. […]
Linyola (2.100 habitants): Es veu d’una hora lluny que és una població que ha crescut com els carabassers: dels seus primers temps conserva restes de monuments que fan de bon mirar, com és ara el pany de cases que va de casa la Vila a lo que era cal comte de Granyena, avui propietat de don Joan Baptista Formiguera. Del castell només en resta el nom. L’església mereix una visita per la seva airosa nau. El terme és ric de debò. Linyola és a 12 quilòmetres de Balaguer.
Mollerussa (3.500 habitants): Fent 8 quilòmetres de carretera, ens trobem a Mollerussa. Aquesta població, amb tres que l’envolten, dóna idea de lo petites que eren alguns anys enrere, pel que diu una corranda:

Si voleu que us les diga
les quatre ciutats del món:
Mollerussa, Fondarella,
Miralcamp i Sidamon.

Totes quatre s’han deixondit al compàs de la creixença que l’Urgell ha fet, però al davant de totes i de totes les de l’Urgell s’hi ha de posar Mollerussa, punt de reunió de molts pobles de la comarca que hi van als mercats setmanals i a les fires que celebra cada mes, i als molts afers que porta en si l’administració d’aigües del canal, puix que, a Mollerussa hi ha posat les oficines la Junta Constructora del Canal i el Sindicat General de Recs. Hi ha l’empalme per a prendre el tren que va a Balaguer, i diverses fàbriques i bons establiments a l’altura del dia: sens oblidar d’esmentar L’Amistat, entre les seves vàries societats. Recordem la capella de sant Isidori, que es troba en una plaça i que cal veure.
Abans de deixar Mollerussa, podreu veure Golmés (1.200 habitants), Vilanova de Bellpuig (1.000 habitants), Castellnou de Seana (1.200 habitants), Utxafava, envoltats de rics camps, arbres i vinyes. Si sou devots, detureu-vos a Utxafava on podeu visitar la Mare de Déu de la Cabeza, venerada especialment per guarir els dolors de cap, a la «casa Forta», propietat de don Josep Maria de Dalmases i de Bocadella. Vos en contaran la tradició que la fa venir d’Andújar.
Bellvís (2.985 habitants): Seguint sempre la carretera i passant per Bell-lloc, arribarem a Bellvís, que és a uns 15 quilòmetres. Podríem veure Alamús, albirar Alcoletge (1.000 habitants), la Ràpita, Pedrís, Tarroges, Vilanova de la Barca (800 habitants), Vallfogona de Balaguer (600 habitants), Arcs, Poal, però cal anar a Bellvís, una de les primeres poblacions de l’Urgell i, tot anant-hi, es pot resseguir amb la mirada el seu terme, com pocs d’Urgell el tenen més florit. Ja a Bellvís, l’entrada de la qual presenta un bell cop de vista per la ufanosa arbreda de la seva plaça major, ens arribarem a la seva parroquial, que guarda la Mare de Déu de les Sogues, íntimament lligada amb la història local i del país, com abans indicàvem. La seva aparició a un homenet de Sidamon, que anava a moldre blat a Balaguer, vos la contarà tothom. […]
Torregrossa: A 4 quilòmetres escassos de Juneda es troba la població de Torregrossa, la qual, per altra banda, és distanciada de Lleida uns 16. El terme, que comprèn varis agregats, compta amb 2.500 habitants i dóna bon rendiment en oli, vi, gra i fruites ensems que pasturatges. El seu nom és degut a una grossa torre que destacava del castell, torre que fou enderrocada. En alguns dels seus edificis, s’hi nota el segell de la vellúria; al darrere de l’església hi ha encara algun finestral amb escut i distintius d’època. Com a població agrícola, presenta un agradable aspecte. […]

Valeri Serra i Boldú, «El Pla d’Urgell», dins Àlbum meravella. Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya, vol. 2, dirigit per Pere Pujol i Casademont, Barcelona, Llibreria Catalònia, 1929, p. 272-276 (fragment).

Foto: Marta Benavides

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d’Urgell.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any