22.12.2013 - 00:00
M’ha vingut al cap la frase que una professora ens va etzibar un dia: ‘els polítics són advocats fracassats’. M’ha vingut així, sense res ni més, sense telefonar-me abans ni tocar a la porta. Ni un correu, ni un missatge. De sobte, plam! la memòria, me l’ha enviada des de ben endins, perquè ja deu fer anys d’aquella afirmació. Evidentment, l’expressió, a més de sentenciosa, cau en el perill de la generalització errònia. No tots els polítics són advocats fracassats; n’hi ha que no són advocats… Com també n’hi ha que exclamen el motiu que els ha portat a la política: fer diners. Cosa lloable, aquesta sinceritat. Van de cara, tot i que uns quants -i aquests ‘quants’ són majoria- no vulguen traure’s la bena que els tapa els ulls.
Però tornem-hi: ‘els polítics són advocats fracassats’. La definició, com veuen, està carregada de crítica i queixa vers un sector de la política que, fins ara, ha manat. Siguem seriosos: és clar que els polítics no són els residus d’altres professions on no han tingut sort. Almenys, no tots. I, més que fracassats, podríem modificar la frase perquè quedara de la manera següent: ‘la immensa majoria dels polítics que ens governen són infeliços o se senten buits’. Els psicòlegs que s’encarreguen de buscar-ne les causes, que nosaltres ja observem les conseqüències diàriament. No faré literatura de què és la felicitat perquè cauria en els tòpics -existeix la ‘felicitat’?-, però, com a mínim, afegiré que no se senten contents, realitzats, plens. Altrament, no elegirien representar el Partit Popular ni el Partit Socialista Obrer Espanyol -que ja ni dissimula amb caretes d’esquerrania la tendència a la dreta- ni els excitarien tant les paraules ‘prohibir’, ‘il·legal’, ‘amoral’, i etcètera. Tampoc buidarien de significat mots tan bells com ‘dret’ o ‘democràcia’.
Això, a una persona que es sent feliç amb la vida que li ha tocat de viure, que accepta el seu rol, que és independent i que sap forjar-se el seu propi camí, no li passa pel cap. Per què hi ha envejosos? Perquè no tenen prou amb el que tenen. Per què hi ha prejudicis? Perquè no han arribat a conéixer l’afectat. Per què…? I la història és la de sempre. Facen la prova: vagen a una escola, presencien una picabaralla i, a un dels protagonistes, donen-li el poder per a crear un joc. És pràcticament segur que imposarà normes que perjudiquen l’altre. La diferència és que, als menuts, al cap de poc temps se’ls sol oblidar, i aquestes regles només són un entreteniment. Els polítics… ai!
I així és com mostren la seua contrarietat al dret de decidir o al dret que la dona puga avortar quan, com i amb el motiu que li done la gana. ‘És pel seu bé’, diuen. Una actitud molt paternalista que acostumen a practicar amb les mullers, mentre els anul·len la personalitat. ‘Tots tenen dret a la vida’, criden i proclamen, sobretot, des del sector més beat. A quina vida? A la que volen imposar ‘ells’? Però el problema, si ja és greu, creix quan és una dona qui també està en contra del dret de decidir sobre el propi cos. Imaginen-nos un africà a favor de l’apartheid. O un jueu a favor del nazisme. O una dona violada a favor de la llibertat dels violadors i afirmant que la culpa ha estat d’ella. O un valencià o català a favor de les mesures centralistes de l’Estat espanyol… Síndrome d’Estocolm, crec que es diu això, no?
Jo els demanaria ajuda als psicòlegs o psiquiatres desficiosos: que facen consulta -una altra paraula que detesten- a tots aquells, sobretot al ministre Gallardón, que estiguen en contra de l’avortament. Tot i que no servisca per a res, veuran com, en un moment determinat de la seues vides, els individus en qüestió van tindre una tragèdia, més gran o més xicoteta, que els va marcar per sempre. O això, o que tenen la tendència a pensar que, com més éssers humans hi haja, més en podran adoctrinar i manipular.
Miren, deixem-ho córrer; obliden tot el que acaben de llegir. Mentre redactava aquestes línies, he trobat una de les direccions en la nostra investigació empírica. Potser, només potser, i jo ho apunte i prou, per a prohibir l’avortament lliure es basen en l’estadística: si entre les persones que arriben al món, hi ha imbècils com el senyor ministre i tota la seua fauna, qui ens diu que no estiguen esperant més imbècils per a sentir-se realitzats, completats i complementats? I alguna veu dirà que per què necessitem més imbècils, si ja n’hi ha de sobra! ‘Similis similem sibi quaerit’; ho van deixar escrit els llatins.
