Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Dilluns  13.01.2014  20:42

Autor/s: Josep Moll

Com dir adéu

Recomanació de la Biblioteca d'Albaida

Men?ame
 

Sí que és veritat que la majoria d’éssers humans tenim port de la mort i que ens espanta molt. La vida és com una espiral i hem de cremar etapes i, per tant, saber conviure amb la mort sense tindre por i intentar ser conscients que no és del tot negativa. Hi ha coses que han de morir perquè en puguen nàixer de noves. Ens pensem que la vida és eterna i anem deixant coses per fer; però quan la mort és propera ens fa pensar en veu alta 'ostres, això em podria passar a mi'. La persona que s’està morint, sovint rep un tracte compassiu, i sempre la desanimen a l’hora d’emprendre accions. Però cadascú té el dret d’ocupar-se de la seua mort igual com s’ha ocupat de la seua vida, i de resistir-se a desaparèixer silenciosament i ningú no hauria d’assumir que és massa vell o massa malalt per a donar òrgans; fins i tot, els que saben que s’estan morint poden ser bons candidats perquè, per estrany que semble, sí, es pot donar sang. Aleshores, un consell, traguem les manies, encara que siga cuinant-les a foc lent, com? sincerant-se, compartint, contant què es sent, amb valentia i sense por.
 
El llibre que vos recomanem des de la Biblioteca d’Albaida reconec que m’ha costat de llegir, no sols per la temàtica, sinó també per l’estil narratiu, expressions i vocabulari emprat per la seua autora. Debra Adelaide és escriptora, editora i acadèmica australiana (doctora en literatura femenina per la Universitat de Sydney). Té més de deu llibres publicats sobre la literatura australiana. És una novel·la commovedora i plena d’humor negre que narra els intents de la protagonista (Délia), malalta terminal (encara no ha fet els 40 anys i en feia dos que li havien diagnosticat càncer de mama bilateral i de fetge), per preparar la seua família amb vista al dia que ella no hi siga. Délia és casada, és mare de dues filles i escriu una columna periodística mordaç i plena d’ironia de guies domèstiques en un setmanari. La seua malaltia fa, entre altres coses, que s’obsessione a escriure un manual per a les filles (una mena de guia per a quan siguen adultes). Eixes altres coses són, per exemple: anar a triar-se el taüt (o fèretre com diuen els de les funeràries), decorar-lo i fer-se fotos dins d’ell amb un Martini a la mà; veure amb els propis ulls realitzar una autòpsia; fer salsitxes i 'tortillas' de dacsa amb sang seua com feien els asteques (d'acord, vos avance la lectura dient-vos que finalment les va tirar sense tastar); pintar la seua habitació (cambra mortuòria) d’un color verd pàl·lid anomenat aigua del Nil perquè per als antics egipcis era el color apropiat en el viatge de la vida a la mort i a l’altra vida (color serè, càlid, fresc i reposat al mateix temps); estudiar les gallines o com diu la protagonista... 'tastar els àtoms més petits de la vida ordinària...', és a dir, centrar-se en les coses petites però significatives. Però, mentre escriu, s’enfronta amb fantasmes del passat: uns fets ocorreguts catorze anys enrere: mare fadrina (pare esvaït com una ombra) d’un fill atropellat (mort cerebral i la donació del cor per a salvar una xiqueta).

Malgrat tot, és una novel·la original, vitalista i que ens ensenya una nova cara de l’amor, la pèrdua, la família i la llar. Com a mostra, un trosset de la novel·la quan parla sobre testaments i últimes voluntats: '...es poden resoldre algunes altres qüestions abans de morir, i algunes resulten divertides a més de pràctiques... celebrar una festa i... escollir alguna de les teues pertinences... clausurar els comptes corrents personalment i... en metàl·lic... informar hisenda amb antelació i... una devolució més ràpida... regalar les claus del cotxe a un amic o parent...'.

Quasi ho oblide, el títol és 'Com dir adéu : guia domèstica per morir', publicat per l’editorial Empúries.
 
Posdata: un parell de reflexions abans de tancar les parpelles en busca de l’eternitat. Primera reflexió, malgrat que l’oïda és l’últim sentit que es tanca, ara estic pensant en el sexe i en el clímax i ja entenc per què és malanomenat com 'la petita mort'; i, la segona reflexió és: la mort de l’autor/a és una cosa, però algú pot explicar-me les conseqüències de la mort dels lectors? On queda el llibre?
Ara, silenci, shshsh, llegiu, si voleu i si vos ve de gust i a l’exterior de la tapa del taüt o en la làpida poseu l’expressió: PREFERIA LLEGIR.