‘Deu de desembre’ de George Saunders, millor llibre del 2013 segons The New York Times

  • Edicions de 1984 publica 'Deu de desembre', un recull de relats de l'escriptor nord-americà George Saunders que va ser seleccionat per The New York Times diumenge com un dels deu millors llibres del 2013

VilaWeb
Redacció
19.12.2013 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

A Núvol piquem l’ullet als relats de Saunders i us convidem a llegir-lo, amb articles de Yannick Garcia –que explica què l’atreu de la prosa saunderiana i com va encarar la tasca de traducció–. També el lector, admirador de Saunders i editor Miquel Adam aprofundeix la biografia de l’autor i dels inicis difícils que va viure com a escriptor. Laura Basagaña ens parla de les seves impressions després de llegir ‘Deu de desembre’. I, per acabar, Vicenç Pagès Jordà escriu sobre els relats de George Saunders a la revista l’Avenç.  

‘Els mateixos motius que em van fer enamorar de Saunders com a lector m’han fet suar la cansalada com a traductor. Ja ho tenen, això, les virtuts artístiques: fan igual de goig que de ràbia. Als Estats Units tots, adeptes i crítics, convenen que la característica primera de qualsevol text de Saunders és l’originalitat formal. El món que ens retrata en els seus contes (el de la perifèria obrera nord-americana, el proletariat enganyat, cansat, putejat, explotat, defraudat, corromput, però amb unes ganes inacabables de redempció i convençuts que encara poden conèixer la felicitat) no és mai pla ni innocent. L’atreuen uns universos que explora i elabora en cada recull: el de l’ofec empresarial, el del parc temàtic psicodèlic, el del pati de jocs dels científics bojos, el dels suburbis amb aspiracions (els que miren la “Teletienda” i somien ser la Belén Esteban). Però per sòrdides que siguin les situacions, estranyament properes, en què situa els seus (re)coneguts personatges, sempre sempre sempre els tracta amb amor i amb humor’, diu l’escriptor Yannick Garcia, traductor de Saunders al català.

‘L’estil de George Saunders és vigorós, llampant, d’una ductilitat magnètica. Un brollador estètic que Yannick Garcia ha sabut copsar en una traducció d’orfebreria al català. Saunders ressegueix l’orografia dels sentiments i explora a través del llenguatge la manera de pensar d’individus diferents, representants del món neoliberal on vivim: nord-americans que tenen molt interioritzada la idea de “guanyadors” i “perdedors”,  i també les aparences i representacions socials. A través del llenguatge captem com pensen totes aquestes bèsties humanes: els seus tics en la seva forma d’expressar-se, la manera com dosifiquen les paraules i esquematitzen el seu discurs, el seu neguit permanent. Llegir Saunders és acarar la incomoditat, posar a prova els sentits i la percepció, envoltar-se de l’estètica del llenguatge –de la bellesa i del dolor– i fer-ho amb humilitat, paciència i un punt de salvatgia’, subratlla Laura Basagaña. 

‘Saunders posa la tristesa sota el vestit de peluix de cinc quilos de Mickey Mouse. També li agrada parlar d’un futur que és a punt de venir, distòpic només aparentment. Parla amb la llengua de la gent que no sap que viu en un infern, de gent que en nom de l’amor i per ignorància i bona fe comet aberracions intolerables. Parla la llengua de la gent senzilla, es fot en la pensa de la gent senzilla com no ho havia fet mai ningú’, explica l’admirador de Saunders i editor Miquel Adam.

‘Si mirem enrere, veurem el llibre com una serralada, irregular dins unes altures considerables, amb dos cims que destaquen del territori circumdant. La sensació que predomina no difereix gaire de la que sentim després de veure un recull de fotografies de Diane Arbus: personatges anòmals, de vegades monstruosos, però alhora més humans –potser més feliços– que els que ens topem pel carrer. George Saunders sap trobar bellesa en el fracàs. Seria injust titllar-lo d’irònic, ja que els retrats són fets amb respecte: en sentim més proclius a compadir els seus personatges que no pas a riure-nos-en. El tractament de les zones fosques recorda l’anomenat “realisme brut” dels anys setanta i vuitanta, però Saunders escriu més bé, té més pietat i més imaginació, que potser són una mica el mateix. Més que fer-nos riure o fer pensar, ens situa davant un mirall que deforma la nostra imatge’, apunta Vicenç Pagès Jordà.

Llegiu l’article complet ací.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any