Esquerra es reivindica

El logotip d’Esquerra no era enlloc. Amb prou feines es va pronunciar el nom del partit des de l’escenari. I tampoc no hi hagué atacs a altres formacions, amb l’excepció quasi inevitable de PP i PSOE. Potser el partit considera que no és el moment, o potser també perquè l’acte no era només per als militants del partit ni estrictament per guanyar eleccions, sinó una reivindicació de maduresa i de força dirigida a tota la societat catalana, a més de ser el primer acte autènticament de campanya pel ‘sí’ al referèndum.

Esquerra es va reivindicar ahir com a partit que vol fer-se gran, que vol prendre el relleu de les manifestacions del carrer i que fins i tot té voluntat i aspiracions de liderar, de ser el pal de paller del procés cap a la independència. Hi hagué crides constants a la unitat, al ‘sí/sí’, al ‘no tingueu por’ i a ser ferms i perseverants. I apel·lacions a no defallir tant a la societat com als partits, volent remarcar que la batalla partidista entre catalanistes quedava, almenys de moment, a un segon o tercer terme. ‘Els partits que vam signar l’acord no som rivals: som camarades i companys’, va dir amb to solemne en dos moments del seu discurs Oriol Junqueras, caminant entre el públic, barrejant-s’hi, i cercant sempre la distància curta.

Junqueras: ‘Hem arribat fins aquí gràcies a la feina de tots’

I un detall que no passà desaparcebut: quan Junqueras es va situar just davant de Marta Rovira, asseguda a primera fila, i amb Joan Puigcercós, Ernest Benach, Joan Manuel Tresserras, Josep Huguet, Ernest Maragall, i el socialista Toni Comín, asseguts, tots ells, de manera significativa junts i a segona fila, entorn a la cúpula del partit, va dir, mirant-los: ‘hem arribat fins aquí gràcies a la feina de tots’. Aplaudiments, concòrdia i mirades còmplices. Junqueras fins i tot va dir: ‘M’atreveixo a dir que la pregunta acordada és molt millor que no la que proposàvem nosaltres’. Això sí, cap representant de CiU, ni d’Iniciativa ni de la CUP. Ni tampoc cap referència a les eleccions europees i al possible front comú de partits favorables a la consulta, a banda del parlament del candidat Josep Maria Terricabras, que va evitar de donar cap pista en aquest sentit.

Prèviament, just abans de començar l’acte, Junqueras s’havia deixat retratar per totes les càmeres abraçant-se efusivament amb quasi tothom, de manera especialment emotiva amb Puigcercós i Maragall, mentre darrere seu Anna Simó deixava escapar alguna llàgrima d’emoció. No va ser l’única. De llàgrimes, n’hi hagué moltes, d’emoció i també de riure, perquè si una cosa va voler tenir l’acte d’ahir va ser el bon humor, l’eufòria col·lectiva, amb una intenció clara de deixar de banda, en aquesta ocasió, la mala bava i les males puces que tan sovint regnen en els mítings dels partits polítics.

De fet, Màrius Serra, jovial i sorneguer com sempre, esporàdicament acompanyat d’un irreverent Peyu, va ser el conductor de l’acte. No es va poder estar de fer anagrames, només començar, amb la paraula ‘via’, que formava part d’un dels lemes de l’acte: ‘Votar és la via’. Des de l’’avi’ Macià, fins a l’’iva’ que volem deixar de pagar a l’agència tributària espanyola, passant pel ‘vai’, que fonèticament en èuscar significa ’sí’ (bai). Mentrestant, i cada vegada que venia a tomb, es desplegaven les estelades amb crits d’indepedència’ i el públic d’empeus, amb un sostre, el de la sala, fet de miralls multidireccionals, cosa que, prevista o no, inevitablement augmentava encara més la sensació de grandesa. ‘Una mena d’efecte Encants molt ben trobat’, va dir algú de les primeres files.

Mainat es confessa simpatitzant socialista

Un dels moments àlgids va arribar amb la intervenció conjunta de Juanjo Puigcorbé, Empar Moliner i Josep Maria Mainat. Puigcorbé va llegir un discurs escrit, amb un ‘visca Catalunya lliure’ final que va encendre el públic. Moliner no va llegir, però va perdre literalment els papers, i va entusiasmar tothom amb un discurs corrosiu en què assegurava que durant anys havia cregut que la caputxteta vermella era espanyola perquè no volia ser mestressa del seu destí. I Mainat va protagonitzar un dels discursos més significatius, quan es va declarar simpatitzant socialista des de sempre. ‘Em va saber molt greu, molt, que a la fotografia de l’acord per la pregunta no hi hagués el socialisme, i que en canvi aparegués pocs dies abans a l’altra fotografia, brindant per la constitució’. I va fer una petició explícita als ‘companys socialistes catalanalistes’ que no abandonessin el procés. A les primeres files l’escoltaven Toni Comín, ex-diputat de Ciutadans pel Canvi, i Fabián Mohedano, de l’executiva del PSC, a més d’Ernest Maragall, ex-conseller socialista.

El realitzador de l’acte va tenir l’encert de punxar la càmera que els enfocava i ells, que es van veure a la pantalla gegant que presidia l’escenari, van respondre alçant els punys i el polze, en senyal d’aprovació. Comín, per ben poc, no va deixar escapar alguna llàgrima també. Minuts abans, al començament de l’acte, Maragall i Comín havien estat ovacionats pel públic. ‘Han parlat traient-se la màscara’, va dir Màrius Serra, després d’agrair la intervenció de Puigcorbé, Moliner i Mainat, reiterant que després de tants anys ‘ja ens hem fet grans’ i que no cal fingir.

Santiago Vidal esvaeix pors

Poc abans el jutge Santiago Vidal va fer un discurs dedicat a esvair totes les pors jurídiques. ‘Podrem votar perquè no hi ha cap llei al món que ens ho pugui impedir’, va dir, i va afegir: ‘Si les lleis es converteixen en cadenes, caldrà que el poble trenqui les cadenes. De manera pacífica i serena.’ I va acabar parafrejant Espriu, canviant l’última paraula del poema i arrecant crits d’indepedència: ‘caldrà construir la casa nova, i ho farem en una terra on poder viure. I per nom li posarem Catalunya lliure’.

L’acte va acabar amb el ‘Boig per tu’ de Sau, que Pep Sala va presentar com un ‘Boig per Catalunya’ i amb tot el públic cantant. Això sí, amb algunes excepcions a les primeres files, per causa dels mòbils i d’un Twitter que bullia: Benach, Tresserras, Maragall… I per acabar, mentre el públic abandonava la sala, una cançó premonitòria: ‘The times they are a-changin’, de Bob Dylan. Efectivament, molts van sortir del Fòrum pensant, justament, que els temps estant canviant.