Independència?

Els meus amics estan tristots i jo també. Jo estic trist perquè el cos no m’acaba de respondre ara que voldria muntar en el meu cavall de foc i sortir al galop com Alexandre Magne a trencar les files enemigues. Els amics estan tristots perquè el cos sí que els respon, però no els serveix de gaire, perquè no troben el seu lloc dins del país. 

A mi em passava abans de col·lapsar-me. Recordo un poema de Bukowski sobre un home que, mirant de fer les coses bé, un dia va posar-se a vomitar i ja no va poder menjar més. Cal grisor perquè el comerç funcioni. Si no hi hagués grisor no hi hauria marge pels negocis. El secret de l’èxit i el fracàs cal buscar-lo en els detalls i alguna cosa passa quan les persones més valentes i formades que conec viuen tan mancades d’oxigen. Fa temps vaig veure que sense la trituradora de cors i de cervells, Espanya no s’aguantaria. Llegeixo que els països més satisfets amb les seves institucions i dirigents són els països nòrdics, petits i construïts sobre l’arrelament al tros de terra. Jo, quan veig que la Inés Arrimadas (aquesta noia andalusa tan xamosa que va arribar darrere un noi fa quatre dies) ja s’atreveix a alliçonar-nos sobre llengua i democràcia, em vénen ganes d’anar al vàter i cagar. Ara bé, quan veig tots aquests independentistes que menyspreen Madrid cada dia i no s’han jugat mai el tipus pel talent de ningú, les ganes de cagar se’m multipliquen. La democràcia es va inventar perquè la constància de l’amor triomfés sobre el cinisme. Se senten crits d’independència, però la llibertat i la dedicació encara fan molta més por que la banalitat i l’interès petit. Potser cal recordar que, a més de la grisor, el comerç també exigeix un entorn de valentia i confiança. Per això la Constitució de 1978 ha fet un pet. La manca de coratge té un preu fins i tot quan té una explicació històrica. Aquí, a Brussel·les i a Ucraïna. Els fets aniran posant a prova Europa un altre cop, vulguem o no.