Tap de suro

Diuen que demà és el meu dia, el dia dels discapacitats. Quina gràcia tindre un dia! La veritat és que és preciós, ens fem moltes fotografies, tot lo món ens dona la mà, s'aproven molts convenis, plans, tots per tal que siguem molt feliços.

Tinc 35 anys: imagineu-vos els sacs de felicitat que tinc ja a casa.

 Així que, com que no me'n cap tanta, he decidit de no celebrar aquest dia. I me n'he triat un altre: quin penseu que és? El dia 8 de març, dia de la dona?  Doncs no, està molt vist. El dia dels xiquets? Podria passar per la mida, però no. El dia dels immigrants? Podria ser, perquè els meus pares no van nàixer ací. El dia de les malalties rares, tota jo sóc rara.


Doncs no, des de fa alguns anys he elegit un dia que queda prop de hui, un dia que molt poqueta gent assimila a les Persones amb Diversitat Funcional, el dia 10 de desembre: Dia dels Drets Humans.



Que per què? Doncs perquè tot es resumeix en açò: o ens veus com a éssers humans o no ens veus. O ens tractes com a éssers humans o com a disciutadans. No hi ha més, no fa falta tant de conveni, plans o lleis. Només volem i necessitem lea mateixa cosa que la resta de persones, una vida digna, que els nostres drets siguen efectius.



Estem parlant d'elegir escola, aprendre de i amb la diversitat, de poder alçar-se del llit al matí, poder viure a la nostra casa, poder entrar a tots els llocs sense barreres, pixar quan anem a un bar, de compres o de festa. 


Jo sempre he lluitat pel que he cregut just, pel dret a un treball digne, per la sanitat pública, pel nostre tren, contra l'alta tensió. No només cal lluitar per un mateix, perquè tot és un paquet. Si els altres estan bé jo també ho estaré. Passa, però, que cal encara molta formació sobre diversitat funcional, que tothom es consciencie que un escaló és una discriminació, que un xiquet o xiqueta en un col·legí d'educació especial és una discriminació, que no tindre documentació en braille en un ajuntament és una discriminació, que no subtitular els vídeos és una discriminació. 



Sóc positiva, les coses estan canviant, la presa de consciencia és imparable i el col·lectiu s'autoafirma més que mai i pren consciència de la seua força, però de vegades l'economia, els diners, fan que pensem que açò és una cosa sense importància, o que es poden fer més avant i que nosaltres (les persones amb diversitat funcional) hem d'entendre-ho.


Jo pregunte: us agradaria que l'administració us diguera qui ha d'acompanyar-vos a pixar? Us agradaria que només existiren servicis per a hòmens? Us agradaria provar-vos la roba al carrer?





RES SOBRE NOSALTRES SENSE NOSALTRES