L’espia d’Urgell

Com que Bellmunt és el poble més elevat del pla, la gent del país l’anomena, per tradició, «l’espia d’Urgell». Es veu de tots quatre costats de la plana com un bony de pedres damunt de la serra, com un niu dalt de l’únic turó de l’esplèndida mata d’alfals que s’estén del Segre a la Segarra. Els meus amics m’han portat a la casa on vaig néixer, a cal Pere, del carrer Major, i des del balcó, he contemplat el Pilar d’Almenara. Des dels carrers exteriors de la vila es veu el Montsec, a quatre passes, Santa Maria de Balaguer com una taca blanca entremig de l’ombra verda dels arbres de la ribera, el castell de Lleida sota un tel de boira, tota la plana de l’Urgell i, en dies excepcionalment diàfans, àdhuc es veuen les crestes de Montserrat.

Feia un bon ramat d’anys que no hi havia estat, però en recordava tots els detalls. Sabia que Bellmunt era un poble sec, costerut, pedregós, país de bons aires. Un poble àrid, de color de pedra calarenca, amb uns alts i baixos urbans considerables. Un poble de gent bruna, de color de pell de gitano, terra de guixaires malcaradots, trempats a estones i renegaires sempre.
A Bellmunt, temps enrere, s’hi feien les festes majors més brillants de la comarca, s’hi reunien els millors jugadors del país i s’hi ballaven els rigodons més afinats de la terra. Hi acudien els hereus principals de l’Urgell i es trobaven amb les pubilles més ben dotades, i mentre els set músics d’Agramunt atacaven uns llancers engrescadors, els pares parlaven d’unces, de jornals de terra i de parells de mules.
Dels balcons endomassats del poble els forasters es delectaven admirant el deliciós paisatge que s’estén plana avall; la cinta frondosa del Canal d’Urgell, fecundant una terra tenyida de verd, ribetejada de sàlzers i fileres d’arbres fruiters i oliverars, plena de les clapes daurades dels camps de blat i les pissarres groguenques dels rostolls; tota una llocada de poblets ajocats per la plana i de masies escampades per ci per llà guardant una planta exuberant; i, avall, lluny, un infinit meravellós, ple de tots els matisos i de totes les incomparables coloracions de la naturalesa.
La gent del poble tenia fama d’aspra i d’eixuta com llurs cares xuclades pel treball, ennegrides pel sol i curtides pel fred i l’aire de muntanya. Sempre han estat forts com les roques que aguanten les cases del poble i les alzineres seculars dels boscos de la serra. Jo no he pogut evocar Bellmunt, però, sense recordar una imatge típica d’aquest poble: unes dones que pujaven i baixaven per la costa pedregosa, al darrere d’uns ases mandrosos carregats amb uns argadells, que són uns trastos de vímet amb uns forats per a col·locar quatre càntirs, dos per banda; car a Bellmunt no tenien aigua al poble i les dones, abans de dinar, quan venien d’espigar o de fer herva, havien de baixar mitja hora lluny a cercar-la a la plana…
En tornar al meu poble, però, m’han portat a veure la grandiosa reforma que ha donat una altra vida a Bellmunt: la font de la plaça Major, que raja nit i dia, els formidables dipòsits que s’omplen amb l’aigua del canal i les instal·lacions de maquinària que pugen constantment l’aigua fins a la vila. Els meus coterranis es miren aquella aigua amb un embadaliment infantívol i les dones ja han desat els argadells i van i vénen de la font amb la rialla als llavis i uns ulls d’alegria que les rejoveneix de vint primaveres.
Els músics d’Agramunt, en altres temps, quan el meu poble encara era sec, amb tots els agravants de la manca d’aigua, havien fet córrer per la contrada que per la festa major de Bellmunt les dones tapissaven els carrers amb panxes de conill. Males volences. També hi havia qui deia que si les mosques ací o les mosques allà parlant del confitat o el fricandó de les cuineres del carrer Major. No en creguéssiu pas res que tot són enveges i res més que enveges.
Confesso amb una mica d’orgull que he trobat Bellmunt transformat. Edifici escoles, nou, flamant, confortable i situat a l’indret més pintoresc del poble. L’aigua dalt, electricitat, telèfon i una petita biblioteca pública. Només els manca una cosa, i això sí que no em sap greu de confessar-ho perquè és un mal massa estès pels pobles de l’Urgell: que els pagesos sacrifiquin una mica les seves aficions al «burro» i a la «manilla» i que s’interessin més per la cultura de llurs fills. Que no deixin que es posin teranyines a la petita biblioteca del poble i que els pocs llibres que té els pugui veure, dintre d’uns quants anys, tan masegats com els jocs de cartes dels cafeters de la vila…
Fóra el més bon senyal, veus-ho aquí!

Domènec de Bellmunt [Domènec Pallerola], «L’espia d’Urgell», La Publicitat, 17 d’agost de 1929, p. 1.

Foto: Marta Benavides

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d’Urgell.