24.11.2013 - 00:00
Des del març de 2010 estic estudiant l’Arxiu del Cardenal Tarancon, que el seu nebot, Juanjo Enrique-Tarancon, amb un gest de generositat, ha portat a Montserrat perquè el puguem digitalitzar i tindre així una còpia d’aquests importants documents.
La vida de Tarancon, el cardenal del Concili i de la Transició, va estar guiada pel desig de reconciliació entre les dues Espanyes, enfrontades per la guerra civil. Vicent Enrique i Tarancon va ser un home que, portat per l’Evangeli, va esdevenir signe de comunió i de pau al si de l’Església i també a l’Estat espanyol en els anys difícils de la Transició.
Tarancon va ser un bisbe que mai no es va casar amb cap partit polític, sinó que defensant la independència entre l’Església i l’Estat, va saber respectar el pluralisme i la diversitat d’opcions polítiques i mantindre’s per damunt dels partits, sense afavorir-ne cap. Encara més: quan durant la Transició es va intentar fer un partit democratacristià amb el suport dels bisbes, Tarancon s’hi va negar a participar, i fins i tot la va desaconsellar. Tarancon no va voler mai que l’Església s’identificara amb una única opció política.
Com recordava el bisbe Echarren, auxiliar de Tarancon a Madrid, ‘el cardenal Tarancon havia aprés a valorar els ambients i les actituds de respecte, de diàleg intraeclesial i amb el món amb els qui pensaven de diferent manera, buscant una Església neutral des del punt de vista polític. Una Església sense agressivitat, sense odis ni animadversions, basada en la aconfessionalitat de les institucions civils i en el compliment de les lleis. Tarancon, segons el bisbe Echarren, volia ‘una Església que, en l’àmbit de la Conferència Episcopal fóra realment dialogant, respectuosa, incapaç de desqualificar els adversaris, generosa, comprensiva’.
Per això, com a fruit de la independència de l’Església i l’Estat, Tarancon defensava que els polítics havien de ‘tindre en compte el bé comú, el bé de tota la població, perquè la fe no es pot imposar a través de lleis’. És per això que es va acusar a Tarancon d’estar a prop del PSOE. Ni mai va donar suport al PSOE, ni cap partit confessional, perquè el cardenal valencià volia la independència de l’Església respecte del poder polític.
Home de gran intel·ligència, Tarancon sabia que existien cristians a tots els partits. No només en els de dreta. Per això el cardenal Tarancon va saber escoltar i dialogar amb tothom, i no va voler ‘apadrinar’ un partit democratacristià. És així precisament com va portar l’Església espanyola del nacionalcatolicisme a la renovació del Vaticà II.
El mateix bisbe Ramón Echarren (a diferència del que passava en temps del cardenal Tarancon) denunciava l’actitud de l’Església espanyola durant els governs del PSOE d’elaborar ‘un discurs i una estratègia de polarització amb l’Estat, buscant que es legisle, no d’acord amb la recerca del bé comú, sinó d’acord amb el Magisteri eclesiàstic’.
Vicent Enrique i Tarancon va ser per damunt de tot un home de consens i de diàleg, profundament respectuós amb el pluralisme de l’Església i de l’Estat, un home que valorava la diversitat i les diferències no com un perill, sinó com un element que enriquia la societat i l’Església.
No només va recolzar ‘la unitat de la llengua amb totes les seues variants’ (Buris-ana núm. 172), sinó que en crear-se l’ens RTVV, Tarancon, amb el CVC, va demanar que totes les emissions de TVV foren en valencià.
Com deia el P. Martín Patino, és una llàstima que actualment l’Església espanyola haja abandonat l’esperit ‘taranconià’.
En el llibre ‘Vicent Enrique i Tarancon. Un cardenal per a la llibertat’, coordinat per Jordi Bort i editat per l’Ajuntament de Borriana i l’Agrupació Borrianenca de Cultura, hi ha un article del P. Josep M. Soler, Abat de Montserrat, que defineix el cardenal Tarancon com ‘una veu que encara parla’. Crec que el missatge i l’esperit que guià la vida del cardenal valencià és ben actual, i que la seua veu i el seu esperit encara poden guiar i il·luminar avui la renovació de l’Església i les relacions amb l’Estat, sense crispacions, sense radicalismes, sense enfrontaments estèrils, des de la concòrdia i el diàleg. Com va fer el cardenal de Borriana. Un cardenal que, com Jesús de Natzaret, beneïa i mai condemnava, pel fet que l’Evangeli sempre mostra la misericòrdia d’un Déu que acull i estima tothom.
Ara cal que Borriana, el bisbat de Sogorb-Castelló i la Diputació de Castelló, d’una vegada per totes, facen realitat el Museu Tarancon, que per més paradoxal que siga, està construït, però buit. Juanjo Enrique-Tarancon, nebot del cardenal de Borriana, porta ja molts anys esperant que el Museu Tarancon puga custodiar el llegat del cardenal.
L’Arxiu Tarancon que estic estudiant a Montserrat és més que interessant pels documents que conté: des de conferències, exercicis espirituals, anotacions sobre el Concili, resums d’entrevistes amb el papa Pau VI, amb Carrero Blanco, el príncep Joan Carles, els ministres Abril Martorell, Íñigo Cavero. I també la seua correspondència amb Franco, Arias Navarro, López Bravo, Antonio Garrigues, el nunci Luigi Dadaglio….
No cal dir que aquest llegat de Tarancon, que Juanjo Enrique-Tarancon vol donar al Museu, seria ben acollit pels bisbats de Solsona, Oviedo, Toledo o Madrid, on Tarancon va ser bisbe. Desgraciadament, no s’entén com el bisbat de Sogorb-Castelló no obre d’una vegada per totes el Museu, amb el llegat Tarancon. Haurem de lamentar-nos després, si la família del cardenal trasllada el llegat Tarancon fora del País Valencià?
