25-N: Crònica d’un any de transició

  • Avui fa un any que es van fer les eleccions al Parlament de Catalunya per a impulsar una consulta sobre la independència

VilaWeb
VilaWeb
Pere Cardús i Cardellach
25.11.2013 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Ja han passat els primers 365 dies de la transició nacional. Avui fa un any que els catalans del Principat votaven el parlament que havia de menar el país cap a la consulta sobre la independència. El clam de la manifestació multitudinària de l’Onze de Setembre del 2012 havia desencadenat el procés sobiranista i el president Artur Mas es va trobar empès a convocar unes eleccions avançades amb un mandat clar: l’exercici de l’autodeterminació. Les eleccions van dibuixar un hemicicle prou diferent de l’anterior.

President i cap de l’oposició, sobiranistes

El resultat de les eleccions del 25 de novembre de 2012 van oferir algunes sorpreses i algunes novetats més o menys previstes. CiU va plantejar la campanya amb la mirada posada en una majoria absoluta que li quedava a sis diputats dels seixanta-dos que tenia. Però, en lloc d’acostar-s’hi, va recular fins a cinquanta diputats: un cop molt dur al president Mas. ERC va confirmar els millors pronòstics i es va situar per primera vegada a la història en segona posició, amb vint-i-un diputats. Doblava els deu que tenia i guanyava la figura del cap de l’oposició per al nou candidat i president republicà, Oriol Junqueras.

Batalla pel vot unionista

Per una altra banda, els socialistes passaven a la tercera posició amb vint escons –en tenien vint-i-vuit– i inauguraven un període de convulsions internes amb desercions i veus cada vegada més crítiques amb el cap de files, Pere Navarro. El PP es va presentar a les eleccions amb un discurs contundent i crispat contra el sobiranisme i pretenia treure força rendiment del desgast del PSC i de la polarització política. Però el 25-N tan sols va sumar un diputat als divuit que tenia. Qui va aprofitar realment el context polític va ser Ciutadans, que va triplicar els tres diputats que tenia i aconseguia grup parlamentari propi.

Recuperació d’ICV i irrupció de la CUP

La coalició ICV-EUiA va presentar una campanya amb l’accent posat en l’oposició a les retallades i la política d’austeritat, a més del compromís amb el dret de decidir. Els ecosocialistes van obtenir tretze diputats –tres més dels que tenien–. L’última gran novetat va ser l’entrada a la cambra catalana de la CUP, amb tres diputats, després d’una campanya sense accés als debats televisats ni a determinats mitjans, i sense aparèixer a les enquestes publicades. L’única víctima parlamentària del 25-N va ser Solidaritat Catalana per a la Independència (SI), que dos anys abans havia aconseguit quatre diputats amb Joan Laporta de candidat, i que ara es quedava sense representació.

CiU-ERC: acord de legislatura

La desena legislatura es va inaugurar amb un acord de base parlamentària entre CiU i ERC. Amb la consulta com a punt estrella i algunes condicions sobre la política econòmica –que havia de prendre un accent més social–, ERC va voler marcar el pas del govern sense entrar-hi, però establint una majoria estable al parlament per garantir l’avenç cap a l’autodeterminació. L’acord incorporava una data límit per a la consulta: final del 2014. La investidura del president Mas va rebre el suport d’ERC i el vot contrari de la resta de formacions. Un dels primers compromisos que calia complir en el primer ple ordinari del parlament era una declaració de sobirania, que es va aprovar el 23 de gener de 2013.

Catalunya es declara sobirana

La declaració de sobirania (traduïda a desenes de llengües), que defineix el poble de Catalunya com un subjecte polític i jurídic sobirà, va tenir el suport de CiU, ERC, ICV-EUiA i un diputat de la CUP, mentre que el PSC es va alinear amb el PP i Ciutadans votant-hi contra. Dos diputats de la CUP es van abstenir –un gest que van anomenar ‘sí crític’— i cinc diputats socialistes –Àngel Ros, Rocío Martínez Sampere, Marina Geli, Joan Ignasi Elena i Núria Ventura– no van votar com a gest de disconformitat amb el no que va promoure la direcció.

Esclata la corrupció i l’espionatge polític

A principi de febrer, la corrupció i l’espionatge polític desplaçaven del centre del debat polític el procés sobiranista amb casos com els d’Oriol Pujol (CiU) pel cas de les ITV –que el va portar a deixar tots els càrrecs polítics en el moment de ser encausat–; Ferran Falcó (CiU) pel presumpte cobrament de comissions en el cas Adigsa; Xavier Crespo (CiU) per suposats vincles amb la màfia russa; i Daniel Fernández (PSC) per un presumpte cas de tràfic d’influències en el cas Mercuri, que va forçar el batlle de Sabadell, Manuel Bustos, a deixar el càrrec.

Però el fet que més va alarmar l’opinió pública fou probablement l’escàndol per la trama d’espionatge polític vinculada a l’agència de detectius Método 3. L’enregistrament d’una conversa el 2010 entre la presidenta el PP català, Alícia Sánchez-Camacho, i l’ex-parella de Jordi Pujol Ferrusola sobre una suposada evasió de diner negre a Andorra va destapar la presumpta trama, que sembla que havia espiat polítics de tots colors, jutges, fiscals i empresaris.

Cimera per la transparència

Pocs dies abans de l’esclat del cas Camarga i Método 3, el president Mas havia convocat els màxims responsables dels organismes vinculats amb el control democràtic, econòmic i contra la corrupció per preparar una proposta de regeneració democràtica i transparència. Hi assistien el president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), Miguel Ángel Gimeno, el fiscal superior de Catalunya, Martín Rodríguez Sol, el síndic major de Comptes, Jaume Amat, el director de l’Oficina Antifrau, Daniel de Alfonso, i el síndic de greuges, Rafael Ribó. Mas va fer-los una proposta (document, pdf) de transformar en llei l’acord de transparència i autolimitació de despeses electorals i de finançament dels partits.

Algunes d’aquelles propostes es van concretar al cap dels mesos amb l’activació d’un portal sobre transparència i rendiment de comptes en l’acció del govern. I ara fa pocs dies, amb l’aprovació d’un codi ètic (pdf) que hauran de subscriure els alts càrrecs, un recull de bones pràctiques, i que inclou la publicació dels seus sous i també els dels treballadors d’empreses públiques.

Lluita dels municipis amb la delegada del govern espanyol

Aquest primer any de legislatura també ha tingut un rerefons constant per l’actuació de la delegada del govern espanyol a Catalunya, Maria de los Llanos de Luna, que s’ha dedicat a perseguir els municipis per les declaracions de sobirania que s’hi han aprovat i per la retirada de banderes espanyoles dels balcons dels ajuntaments. Així mateix, els municipis també han esdevingut un motor del procés sobiranista amb un gruix creixent d’ajuntaments adherits a l’Associació de Municipis per a la Independència (AMI). Darrerament, els municipis independentistes han decidit de denunciar Llanos de Luna per una presumpta ‘malversació de fons públics’.

Que comenci el diàleg amb l’estat

Una vegada la declaració de sobirania havia posat la base política del procés d’autodeterminació sense el concurs del PSC, el 13 de març els socialistes van sotmetre a votació una nova resolució que instava la Generalitat a iniciar un diàleg amb el govern espanyol per a fer possible una consulta sobre el futur de Catalunya. La resolució es va aprovar amb 104 diputats a favor (CiU, ERC, PSC i ICV-EUiA), 27 de contraris (PP i Ciutadans) i 3 abstencions (CUP).

Consell Assessor per a la Transició Nacional

Al cap d’uns dies de la resolució pel diàleg amb l’estat –el 22 de març–, el govern anunciava la creació del Consell Assessor per a la Transició Nacional. El formarien professionals, intel·lectuals i professors universitaris com ara Germà Bel, Pilar Rahola, Salvador Cardús, Ferran Requejo, Carles Boix, Núria Bosch, Àngel Castiñeira, Joan Font, Josep Maria Reniu, entre més, i el presidiria Carles Viver i Pi-Sunyer, director de l’Institut d’Estudis Autonòmics. El consell tenia la missió d’analitzar i identificar totes les alternatives jurídiques disponibles sobre el procés de transició nacional; assessorar el govern sobre la identificació de les estructures estratègiques per al funcionament futur del govern i de les institucions catalanes; proposar actuacions i impulsar la difusió del procés de transició nacional entre la comunitat internacional i identificar-ne suports.

Després de les primeres sessions de treball, el president del consell anunciava el compromís de redactar dinou informes sobre aspectes ben diversos del procés d’independència. El primer de tots es presentava a final de juliol i era l’informe sobre la consulta (document, pdf), que proposava un referèndum a partir del 24 d’agost de 2014 amb una pregunta directa sobre la independència de Catalunya.

Ban Ki-moon defensa el dret d’autodeterminació

La qüestió del reconeixement internacional i el ressò del procés al món ha estat en tot moment un dels aspectes que més interès han suscitat a Catalunya. Un dels reconeixements més celebrats va tenir lloc a principi d’abril, quan el secretari general de l’ONU, Ban Ki-moon, va visitar Andorra. Quan hom li féu una pregunta sobre el procés d’autodeterminació de Catalunya, va respondre: ‘Tots els problemes entre països s’han de resoldre amb mitjans pacífics i amb diàleg, respectant les aspiracions genuïnes dels pobles.’

Els atacs contra la immersió no cessen

Les raons que motiven el procés sobiranista són principalment la discriminació econòmica –espoliació fiscal i dèficit d’inversions en infraestructures–, les humiliacions polítiques –liquidació pel Tribunal Constitucional de l’estatut d’autonomia votat en referèndum pel poble de Catalunya– i els atacs a la llengua i la cultura –especialment els que afecten la immersió lingüística a les escoles–. I enguany no ha estat pas cap excepció en aquests camps. El 10 d’abril el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya resolia en una interlocutòria que el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya hauria d’introduir l’espanyol a les aules si hi havia un sol alumne la família del qual hagués demanat per via judicial d’estudiar en espanyol.

Aquesta resolució del TSJC va tenir una resposta prou contundent de la consellera Rigau: ‘La llengua d’un grup no pot canviar perquè un nen ho demani.’ I afegia: ‘Lamentem haver de defensar contínuament el nostre model, però no ens en cansarem de fer-ho. I no preveiem la possibilitat d’executar aquesta resolució en aquests termes.’

Forcades i Oliveres presenten el Procés Constituent

El mateix dia de la interlocutòria del TSJC contra la immersió, la monja benedictina i metgessa Teresa Forcades i l’economista i president de Justícia i Pau, Arcadi Oliveres, anunciaven la creació d’un projecte anomenat Procés Constituent amb l’objectiu de preparar un ‘canvi de model polític, econòmic i social’. La proposta volia esdevenir un moviment social cap a una candidatura unitària i popular a les pròximes eleccions al parlament. A partir d’aquell moment, els dos impulsors principals van començar una ronda de presentacions per tot el país que va despertar una gran expectació. Al cap dels mesos aconseguien arreplegar l’adhesió de més de quaranta mil ciutadans i de més figures populars de l’esquerra alternativa.

Un parlament cada vegada més encès

Tot i que ja se n’havien vist algunes mostres, a partir dels primers mesos del 2013, el PP i Ciutadans engegaven una dinàmica de crispació al parlament que no s’havia viscut en legislatures anteriors. Un dels casos més evidents fou en una sessió del 10 d’abril en la qual un suposat malentès sobre unes paraules del diputat de la CUP David Fernàndez van encendre la cambra amb un gran escàndol dels diputats unionistes. Va ser tan sols una mostra del to que el parlament agafaria els pròxims mesos. Aquesta estratègia es va fer més evident que mai els dies previs al 12 d’octubre –diada de la hispanitat–. Els diputats del PP i de Ciutadans van dedicar-se a crear conflictes a la cambra fins al punt d’acabar abandonant l’hemicicle amb menyspreu.

Preparant la hisenda pròpia

Un dels pilars més importants del procés sobiranista és la creació de la hisenda pròpia. De fet, el govern ha condicionat sovint l’èxit del procés a la capacitat recaptadora fiscal per la Generalitat. Un dels primers passos en l’estratègia de l’Agència Tributària catalana era començar a pagar els tributs espanyols a través de les finestretes de la Generalitat. Això ho va fer el govern el 19 d’abril, quan el conseller de Presidència, Francesc Homs, va convidar a la ciutadania, les institucions i les empreses a pagar els tributs a través de l’Agència Tributària de Catalunya. De fet, aquesta pràctica ja l’havien començada desenes d’ajuntaments de l’Associació de Municipis per a la Independència.

A cop de tribunal

Tal com ja era previst, l’estratègia del govern espanyol contra el dret de decidir es canalitzà sobretot a través dels tribunals. N’arribava un dels primers exemples el 8 de maig amb la suspensió de la declaració de sobirania del parlament pel Tribunal Constitucional, que admetia a tràmit la impugnació del govern espanyol. La resposta catalana no va trigar i el mateix dia el parlament exercia la seva sobirania contra la decisió del TC.

Concretament, el parlament tombava la petició del PP i Ciutadans de fer caure de l’ordre del dia el debat sobre la creació de la comissió d’estudi sobre el dret de decidir. Ho havien demanat en aplicació de la suspensió cautelar de la declaració de sobirania. La proposta de creació de la comissió basava la seva justificació precisament en aplicació de la declaració de sobirania. CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i CUP van decidir de desobeir la sentència i crear la comissió com dictava la declaració suspesa.

La llei de consultes, endavant

Al cap de pocs dies de la suspensió de la declaració, les esmenes a la totalitat de PP i Ciutadans a la llei de consultes populars no referendàries eren refusades per CiU, ERC, PSC, ICV-EUiA i CUP. Així, la llei passava al tràmit de debat en comissió abans de ser portada al ple del parlament. Ara la llei encara es troba en aquesta fase i és previst que arribi aviat al ple del parlament.

Pacte Nacional pel Dret de Decidir

Un altre dels compromisos entre partits favorables al dret de decidir era un Pacte Nacional pel Dret de Decidir que incorporés formalment al procés la societat civil. El 26 de juny se’n va fer la primera reunió, de la qual van sortir quatre compromisos acordats per la quarantena d’entitats i partits (PDF) que hi van participar. L’acord més destacat era la redacció d’un manifest que fou encarregat a l’ex-president del parlament, Joan Rigol, i que es va acabar presentant a mitjan setembre.

Un concert per a la Llibertat

A final de juny, el poble de Catalunya va fer una nova demostració de força independentista amb un concert organitzat per Òmnium Cultural al Camp Nou i que va aplegar uns noranta mil espectadors. Hi van participar desenes d’artistes i va tenir com a protagonista principal el cantautor Lluís Llach. Muriel Casals va fer un parlament que va ressonar a les grades de l’estadi: ‘Tinguem la generositat, el coratge i la intel·ligència que reclama aquest moment històric. No som aquí per a buscar un somni, nosaltres som el somni.’ Aquell va ser un primer cop d’efecte del moviment sobiranista enguany. Però l’ambient ja començava a escalfar-se amb vista a la proposta de l’ANC de fer una cadena humana que l’Onze de Setembre lligués d’una punta a l’altra del Principat de Catalunya.

ERC marca camí i el PSC aprofundeix la crisi

A principi de juliol, Esquerra Republicana de Catalunya havia convocat una conferència nacional per a bastir les parets mestres de la república catalana. I ho va fer aprovant una ponència política (pdf) després d’haver incorporat esmenes i propostes durant mesos de debats sectorials.

A la vegada, aquells mateixos dies, el PSC començava a notar les convulsions internes que després s’han fet encara més profundes. El dia 7 de juliol s’aprovava l’acord de Granada en què el PSOE no reconeixia Catalunya com a nació ni el dret de decidir. La cúpula del PSC expressava conformitat total amb aquell document i feia alarmar els sectors més catalanistes del partit, que creaven un nou grup d’intervenció anomenat Agrupament Socialista de Catalunya, amb la participació de dirigents com Marina Geli, Àngel Ros, Maria Badia, Antoni Castells i Joaquim Nadal.

La pròrroga del pressupost per al 2013

A final d’agost, es resolia un dels aspectes que havia portat més disputes entre els grups parlamentaris i tensions entre els dos socis (CiU i ERC). El govern decidia definitivament a la primera reunió del consell executiu del nou curs polític de prorrogar el pressupost per al 2013 i començar a preparar el del 2014. Aquesta decisió va aixecar moltes crítiques de l’oposició, que considerava que d’aquesta manera s’evitava el debat i es menystenia el parlament en la llei més important que cada any fa la cambra.

Al cap de poc més de dos mesos, el govern aprovava el pressupost del 2014 amb privatitzacions, venda d’actius i noves taxes per no haver de retallar més i el portava al parlament. El 20 de novembre CiU i ERC refusaven totes les esmenes a la totalitat del pressupost de manera que ja no se’n podria modificar la xifra global, que puja a 31.862 milions d’euros incloent el pressupost del parlament i dels òrgans estatutaris.

L’Onze de Setembre: el dia i la nit

El propòsit del moviment independentista per a aquest Onze de Setembre semblava inabastable quan es va presentar la idea: fer una cadena humana que unís de cap a cap el Principat de Catalunya. Però la capacitat de mobilització de la societat civil va esdevenir una lliçó d’il·lusió i de fermesa com no s’havia vist mai. A les 17.14 hores, les campanes de la Seu Vella de Lleida van marcar simbòlicament el començament de la Via Catalana, que va enllaçar el Voló amb Vinaròs. Entre un milió i mig de catalans i dos milions es van agafar les mans per configurar una cadena humana de 400 quilòmetres que reclamava la independència de Catalunya. L’impacte internacional d’aquella demostració va ser formidable.

El mateix dia que a Catalunya es feia aquesta demostració d’unitat i voluntat pacífica i democràtica, a Madrid va haver-hi un atac lamentable d’un grup d’extrema dreta que va entrar violentament a la delegació de la Generalitat. Una bona colla d’assistents, entre els quals parlamentaris i diplomàtics d’ambaixades, hi van ser agredits. Aquella imatge contrastava totalment amb el que havia passat a Catalunya i simbolitzava més clarament que mai el dia i la nit.

Ofensiva diplomàtica espanyola

Els dies posteriors a la Via Catalana el govern espanyol va intensificar l’esforç de la seva diplomàcia internacional i va activar una ofensiva contra el dret de decidir i la permanència d’un hipotètic estat català a la Unió Europea. Si bé alguns membres de la Comissió Europea van fer cas del govern espanyol, la cosa no va anar més enllà dels que ja havien mostrat animadversió pel cas català. Però l’ofensiva es va girar contra el govern espanyol. Alguns altres membres de la CE van contradir la tesi espanyola, i experts en dret comunitari (David Edward i Ana Stanic) van expressar disconformitat amb la interpretació que l’estat espanyol volia imposar de les lleis i els tractats europeus.

Rajoy fa el sord

Tres dies després de l’Onze de Setembre, el president espanyol, Mariano Rajoy, va respondre finalment a la carta que el president Artur Mas li havia envait a principi d’estiu demanant l’autorització per a fer una consulta d’autodeterminació a Catalunya. En un exercici de retòrica, Rajoy no aclaria cap interrogant i defugia de respondre a la petició de Mas. Deia que li oferia ‘diàleg sense data de caducitat’ però exigia respecte al marc jurídic.

Debat de política general: data i pregunta abans de final d’any

Així com el 2013 el debat de política general havia servit a Mas per a convocar les eleccions avançades i engegar el procés del dret de decidir, enguany havia servit a CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP per acordar que calia pactar la data del referèndum i la pregunta abans d’acabar l’any. El president va obrir el debat amb una intervenció força contundent (vídeo): ‘Si volem ser un subjecte, amb projecte propi, l’encaix no és possible per més que l’hàgim perseguit durant cent anys. El país està fatigat d’una relació amb l’estat com aquesta. Catalunya sent afecte real per Espanya, però ja no confia en l’estat espanyol.’

Pocs dies després d’aquestes paraules, Mas portava el missatge a Brussel·les: ‘La UE no s’ha trobat amb un cas així; no hi ha precedents. Li pot passar amb Escòcia i li pot passar amb Catalunya, i amb el pas del temps potser en altres llocs. En algun moment la UE haurà de pensar com resol que un territori que compleix totes les normes, amb ciutadans de la UE, vulgui tenir un estatus diferents.’

Suspendre l’autonomia?

Les amenaces de l’estat espanyol contra Catalunya han estat una constant del procés. Però cada vegada s’han expressat amb més vehemència i sense complexos. Aquest va ser el cas a principi d’octubre de l’ex-ministre d’Interior i actual batlle de Saragossa, Juan Alberto Belloch (PSOE), que va demanar la suspensió de l’autonomia de Catalunya. Va recordar que la constitució espanyola preveia aquesta funció del senat si una comunitat incomplia les regles. Aquesta amenaça tan directa va encendre algunes alarmes i va obligar a repassar quines eren les vies legals de l’estat espanyol per a impedir la independència.

Súmate alça la veu

Amb tot, aquestes amenaces, lluny d’aconseguir l’efecte desitjat, feien sortir cada vegada més gent al carrer a expressar la voluntat d’exercir el dret de decidir i d’optar per la independència. A principi d’octubre va aparèixer un dels grups més sorprenents. El 4 d’octubre el Centre Cultural de Bellvitge, a l’Hospitalet de Llobregat, es va omplir a vessar en la presentació del col·lectiu Súmate, una entitat que aplega ciutadans castellanoparlants que volen la independència de Catalunya.

La tercera via no troba interlocució

Les propostes federals i d’entesa amb Espanya ho tenen magre des que l’estat espanyol va passar el ribot i va liquidar l’estatut del 2006. L’emergència de l’independentisme ha obligat també els defensors de l’encaix a espavilar-se aquests últims mesos. Però el fet cert és que no han trobat interlocutors reals a Madrid, com demostra el document de Granada del PSOE aprovat a principi de juliol. Un dels exemples més evidents d’aquesta porta tancada al diàleg i al pacte per l’estat espanyol es va veure quan el PP no va acceptar ni tan sols una proposta que havia formulat la presidenta del partit a Catalunya, Alícia Sánchez-Camacho, per a modificar el model de finançament.

En aquest mateix sentit, qui s’ha fet tips de cercar algú que l’escolti és el cap de files de CiU al congrés espanyol, Josep Antoni Duran i Lleida, sense gens de sort. Aquesta impotència va quedar palesa en la intervenció que Duran va fer el 16 d’octubre al congrés per demanar atenció a Rajoy. Duran va avisar el president espanyol que, si no feia cas, es podia trobar amb una declaració unilateral d’independència del parlament que ell no desitjava pas (vídeo).

Via, data i pregunta, el debat d’avui

Un any després de les eleccions del 25 de novembre de 2012, el procés es troba en un punt determinant. Els partits favorables al dret de decidir s’han compromès a pactar una data i una consulta per al referèndum. Els estira-i-arronsa són constants i cadascú vol imposar el seu criteri sobre quan s’ha de fer la consulta i com. Una cosa sí que ha quedat clara: es farà la petició de transferència de la competència per a convocar referèndums per la via de l’article 150.2 de la constitució espanyola. El dia 4 de desembre s’ha d’aprovar aquest punt al parlament, però encara no hi ha acord per a les altres dues qüestions: la data i la pregunta. Per això, l’ANC ha fet coincidir la celebració d’aquest aniversari de les eleccions avançades per fer pública la Declaració de Novembre. L’entitat exigeix una pregunta clara de sí o no sobre la independència i marca la consulta abans del 31 de maig de 2014. Sigui com sigui, el desembre serà un mes decisiu per al procés.

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any