Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Notícies

Dijous  21.11.2013  06:00

Autor/s: Pol Capdet

Per una pregunta catalana

El lingüista Pol Capdet analitza les propostes de pregunta de la consulta fetes pels dirigents polítics: no n'hi ha cap de convenient

Men?ame
 

El govern de CiU, amb el suport d'Esquerra, s'ha compromès a anunciar la pregunta de la consulta sobre la independència abans de Cap d'Any. Mentrestant, aquests darrers mesos i setmanes, dirigents polítics de colors diferents han fet propostes pròpies per a la formulació d'aquesta pregunta i, de moment, no sembla pas que s'hagin posat d'acord. Però més enllà de si els uns la volen més clara i uns altres més enrevessada, de si ha tenir dues respostes o tres, de si ha d'incloure la paraula 'independent'... quina forma ha de tenir la pregunta? El lector de VilaWeb Pol Capdet ens ha fet arribat una anàlisi lingüística d'aquestes propostes ja formulades. 'Totes quatre comparteixen un defecte: no ser en català', diu. I acaba fent una proposta pròpia. Heus ací l'anàlisi:

Volem la independència lingüística? Per què no l'hauríem de voler, oi? Ara: no ho sembla, de vegades. I és que, vistes les propostes que s'han anat fent de redacció de la pregunta per a la consulta sobre la independència política de Catalunya, la normalitat d'aquesta consulta podria no anar paral·lela a la normalitat lingüística amb què, per mitjà d'una pregunta, es consultés el poble.

Retardo un moment el moll de l'assumpte i em permeto d'apuntar de passada que 'pregunta' és un mot d'origen castellà perfectament assumit en la llengua general i normativa, el qual a València té la forma pròpia 'preguntat'. Té els sinònims 'qüestió' i 'interrogació' (també 'interrogant', encara que aquest es refereix més sovint més a un dubte que no a una pregunta) i té el sinònim parcial 'interpel·lació' (llatinisme fort a partir de l'edat moderna que es refereix, sovint en llenguatge jurídic, al requeriment d'informació sobre fets o actes, com en 'La consulta interpel·larà els ciutadans' –i que igualment té ús en gramàtica, ús gramatical que més avall faré servir). En la llengua antiga hom deia 'demanda' (usat modernament per alguns amb aquest sentit, però confonent-s'hi avui amb 'petició'), i també 'qüestió', 'quesit' i 'interrogació'. Es diu habitualment 'Fer una pregunta', però no es diu mai espontàniament 'Fer una qüestió' o 'Fer una interrogació', sinó per exemple 'Plantejar una qüestió/interrogació' o 'Formular una qüestió/interrogació'. Per tant, l'ús de 'qüestió' o 'interrogació', a diferència del de 'pregunta', ens situa sempre en el registre formal o literari. La paraula 'pregunta' i els seus sinònims i la seva variant, com és natural, no formaran part de la pregunta i per tant no són el problema. Vet aquí el problema:

El president Mas va deixar anar una proposta de redacció. Posteriorment, el senyor Bosch en va deixar anar una altra. I el senyor Junqueras, una altra i, el senyor Romeva, una altra:

Mas: Vostè desitja que...

Bosch: Està vostè a favor...

Junqueras: Vostè vol...

Romeva: Creu vostè que...

Totes quatre comparteixen un defecte: no ser en català. Són bons exemples de catanyol, que, com sabeu, és una espècie de comunitat autònoma dintre del castellà. 'Però la de Junqueras, sí, que és bona, no? Perquè no cau, com la de Bosch i la de Romeva, en la inversió de l'ordre del subjecte i el verb típica de moltes oracions interrogatives castellanes ni cau, com la de Mas, en la introducció del sentit castellanitzant de "desitjar" que fa equivaler l'abstracte i refistolat "desitjar" ("Ell desitjava la concòrdia universal") al concret i planer "voler" ("Vols poma, per berenar?").' Doncs no. La de Junqueras també és en catanyol, perquè aquest 'vostè' hi sobra d'una manera clara, tant si es manté l'ordre normal del subjecte i el verb com si no es manté: hi ha una interpel·lació directa que no demana una resposta maquinal (com demana 'Vostè creu que hi hauríem de fer alguna cosa?'), sinó que, per mitjà del verb 'voler' i del caràcter mateix de la pregunta, crida a remenar no solament dins l'artifici de la raó sinó també dins el retret passional. En altres paraules: hi ha, en el context discursiu, proximitat i no distanciament (això encara que hi hagi formalitat; no té res a veure l'una cosa amb l'altra). I en aquesta situació, en català, l'ús d'un pronom personal com ara 'vostè' és molt menys lexicalitzat que en castellà i sempre ve a dir alguna cosa més. Vejam si ens entenem: en català, en oracions interrogatives, el pronom personal apareix explícit (al començament o al capdavall de la frase --en casos especials pot trobar-s'hi al mig, però amb funció vocativa i per tant entre comes i amb una entonació diferent de la del castellà, com en 'Quan agafarà, vostè, l'avió?') apareix explícit, dèiem, només quan hi ha un ús intensiu o bé (com en 'A vostè li agrada el surf?', 'De vostè sortiria més implicació en aquest projecte?', 'En vostè hi havia admiració pel seu treball?') quan aquest pronom va acompanyat de preposició. L'ús intensiu pot ser neutre pel que fa al sentit (com en el ja vist 'Vostè creu que hi hauríem de fer alguna cosa?' --que pot ser així mateix, com hem dit, 'Creu que hi hauríem de fer alguna cosa, vostè?'--, i com en les propostes de Bosch i de Romeva, que caldria, amb tot, capgirar per fer tornar catalanes: 'Vostè està a favor...'; 'Vostè creu que...') i pot, com en les propostes de Mas i de Junqueras, no ser neutre i deformar el sentit habitual (el sentit que sense pronom és habitual). Si bé podem dir tant amb neutralitat semàntica com sense aquesta neutralitat 'Tu t'hi poses molt bé, no, davant d'ell?', alterem la neutralitat o tendim a alterar-la quan diem 'Tu en vols?' en lloc de valdre'ns de l'estructura habitual no marcada semànticament i dir 'En vols?'. Per això és doblement inconvenient de fer aparèixer el 'vostè' a la pregunta pretesament neutra amb el verb 'voler' o el succedani 'desitjar': perquè en aquest cas és una castellanada que no diu ni tan sols el poble, sinó únicament els qui tenen ínfules en el parlar; i segonament perquè condueix, per la deformació del sentit a què hem fet referència, a errors d'interpretació. Si llegim els fragments de Mas i de Junqueras fent cas del sentit normal o literal --reconeixent un ús intensiu marcat semànticament, en un sentit no contaminat pel castellà--, si, en definitiva, els llegim en català, el que ens diuen en la seva redacció actual és una d'aquestes dues coses (prenem el de Junqueras com a model de treball): (1) 'Realment vol...', 'No foti que vol...' En efecte: què diem, si no, quan diem 'Tu vols anar-hi, ara? Si acabem de demanar les postres!'? O bé (2) 'Precisament vostè vol...' En efecte: què diem, si no, quan diem: 'Vostè vol ajudar-me? Si amb prou feines es pot tenir dret!'?

La forma normal de la primera part de la pregunta amb el verb 'voler' podria ser, doncs, si --atès que sempre hi ha qui no tolera que el tractin de tu-- tractem el votant de vostè (sense fer aparèixer 'vostè' en la pregunta!): 'Vol...' O bé si, seguint la tradició catalana, tractem el votant de vós (sense, és clar, fer aparèixer 'vós' en la pregunta!): 'Voleu...' (Aquesta tradició avui no se segueix en massa, però té molts defensors perquè fa que no es pugui confondre 'la persona que sóc jo' amb 'la persona que és ell' i espolsa els desdoblaments de masculí-femení. En paraules del Servei Lingüístic de la UOC, 'comporta un avantatge important enfront del tractament de "vostè" pel fet que evita la necessitat de distingir formes masculines i femenines ('saludar-vos' en lloc de 'saludar-lo/la') i, alhora, evita les ambigüitats que es poden produir en cas que el redactor faci servir la 3a persona del singular per a referir-se a ell mateix")'.

Una altra forma normal de la primera part de la pregunta --si abandonem l'embolic de fer servir un pronom personal tenint en compte que el parlant del català no ha decidit encara quin tractament de respecte prioritza amb força-- podria ser: 'Ha de ser Catalunya...' Neutralitat al màxim. Cap problema de tractament. Cap problema pel que fa a l'ús de la llengua. (Si ho girem i diem 'Catalunya ha de ser...', això seria inconvenient perquè --amb més freqüència que 'Ha de ser Catalunya...'-- es podria interpretar, com el 'Vostè vol...' i el 'Vostè desitja...', amb el sentit de: 'Precisament...', o sia amb el sentit de: 'Aquest cony de racó de món ha de ser...'). La proposta de Romeva s'hi pot reduir, a 'Ha de ser...'; és equiparable a aquesta. Perquè el nucli de la frase, el que interessa, és el que ve després del verb 'creure': 'hauria de ser Catalunya' / 'ha de ser Catalunya'.

'Ha de ser...' no és intercanviable per 'Cal que sigui...'. La proposta que ha fet el senyor Nuet després de la de Junqueras, i que és: 'Cal constituir una...', si bé no té res de catanyol, no solament és inconvenient sinó que, a diferència de les que hem vist fins ara, ho és molt, d'inconvenient. Fer entrar en joc el verb 'caldre' en aquest cas és arriscadíssim si es busca la neutralitat, o sia, no condicionar el vot. A la ment del votant, encara que la pregunta tingués oficialment una resposta binària, hi hauria quasi sense falla, quasi segur, tres respostes, dues de les quals caurien dins el vot del no i l'afavoririen: 'Sí, cal fer-ho' (= 'És necessari fer-ho') / 'No, cal no fer-ho' (= 'És necessari no fer-ho') / 'No, no cal fer-ho' (= 'No és necessari fer-ho').

Té una limitació, la forma del fragment que és 'Ha de ser Catalunya...' respecte de les que fan entrar en joc el verb 'voler' o el succedani 'desitjar' i respecte de la que fa entrar en joc la locució 'estar a favor': entrem de ple en l'ordre de la moral i no ho deixem tan obert com ho deixem en el regne dels desitjos. Però és que potser no és d'això, que es tracta?

Conclusió:

Pregunta oberta: 'Vol que...', 'Vol un...', 'Vol una...', 'Vol la...', 'Voleu que...', 'Voleu un...', 'Voleu una...', 'Voleu la...', etc.

Pregunta oberta i freda, amb distanciament: 'Està a favor...', 'Esteu a favor...' (alternativa més feixuga: 'Vostè està a favor...', 'Vós esteu a favor...').

Pregunta limitada conceptualment: 'Ha de ser...', 'Hauria de ser...'

Men?ame