Ús de cookies

Aquest web utilitza 'galetes' per millorar l'experiència de navegació. Si continueu navegant entenem que les accepteu. Més informació


Diumenge  17.11.2013  08:19

Autor/s: "El Pla d'Urgell. Memòria i paisatge". A cura de Josep Camps i Francesc Foguet, amb fotografies de Marta Benavides. Col·lecció Lo Plançó, 12. Editorial Fonoll

L’Urgell

Joan Santamaria (1927)

Men?ame
 

Si aneu a l’Urgell, per onsevulla que ho feu, tant per la banda de Tàrrega, com per la de Balaguer o per la de les Borges, en desembocar al pla us semblarà, si fa no fa, que entreu a Andalusia. Tot ajuda a la il·lusió: el panorama fulgurant, el joc del cel, les perspectives dilatades, la simplicitat dels tons decoratius, la sensualitat pastosa de l’ambient, la calda que enardeix la terra, les fileres de pollancres, d’albes i de moreres, altes i esveltes, que voregen la cursa tortuosa dels canals, l’arquitectura dels pobles, la silueta fina i gràcil dels campanars, la blancor detonant de les cases, les clavellineres ufanes i roges que es baden com un riol a les finestres, les boles molsudes de les alfàbregues que enverdeixen els balcons, la figura bonica i vincladissa de les dones, el posat oriental dels homes, tots vius, aldufers i escaiguts, i, finalment, el so de la parla, que repica en l’aire com un cascavellic de plata.

L’Urgell…? Vida i dolçor. No hi heu estat mai? Doncs, és una terra inflada d’afanys, i de força, llisa com un mirall, font de delícies i tot l’any endiumenjada. Quin desfici! Us desperteu contents, ja; amb unes ales blanques al cor que se us enduen. Tot us riu amb ulls platxeriosos: el cel acabat d’envernissar, les campanes jocundes que toquen a missa, els galls que quiquiriquegen amb uns alirets espingats, els còrrecs i braçals que rondinen dins la frescor dels horts; les roses, els geranis i les campanetes que fistonegen les tàpies i la llargada dels carrers, les mosses que canten a la vora de les segles i dels vivers mentre ensabonen la bugada, i la terra que es bada luxuriosa, palpitant com si sortís del bany.

L’Urgell…? Terra de faula. Cap bucòlica, cap ègloga, cap anacreòntica no us en poden donar un tast aproximat. Solament, jo diria que el Càntic dels Càntics. Les imatges, l’expressió, la calidesa que traspua, l’anegament d’amor que respira i el rabeig sobirà i infinit que trobeu en aquell Càntic, apar materialment que tingui substància i sang d’aquesta terra excepcional. Aquella Sulamita de carn rosada i tendrumosa, aquella sina com un coixinet de llors, aquells ulls negres i xucladissos, aquella boca humida i saborosa com una balsamera, aquells llavis tendres com un capoll, aquelles mans i aquells flancs alabastrins, aquells peus com dos borrallons de neu… Qui no ha de pensar que és treta d’aquí tan galana imatgeria? Àdhuc, la parla urgellesa i la cadència dels versos del Càntic diríeu que són bessones. Si escolteu aquesta gent i tanqueu els ulls, sentireu un desgranall de música i una barreja de remoreig de fontanella, de passades de canari, de sons de flauteta, d’arpegis de violí i de drings de copes de cristall…

L’Urgell…? Terra de prodigi. Aquí rai; tot va a dojo, tot raja pel broc gros: els cors i la gleva. Les portes sempre són obertes de bat a bat o amb la clau al pany, les taules sempre tenen un lloc a punt per a l’amic o el foraster, els rebostos sempre tenen un tast per a oferir, els braços sempre estan avinents a l’abraçada. Terra de festasses, d’àpats suculents, d’algarots d’orquestres, de bonior de gent mudada, de carrers endomassats, de processons virolades, de saraus llampants, de pits empolainats, de mots passionals, de roses a la boca i de clavells a l’orella, de passades de rondes, de cobles d’amor en les nits estitllades i oloroses…

L’Urgell…? Aneu dardant pel món, arribeu a l’atzar en aquesta terra i entreu en un poble d’aquests —Vilagrassa, Anglesola, Bellpuig, Ivars, Mollerussa, Linyola— tant se val. És la festa major. Tota va damunt davall, l’aire és una ràfega d’or, els carrers unes garlandes, les mosses i fadrins un jardí vivent, el cel una turquesa, les cases una temptació de bones flaires, les campanes una follia, la música un espetec d’alegria que us embriaga el cor…

Quina casa és aquesta? Hola: cal Catà? Però, què hi fa, si a tot arreu teniu cabuda, malgrat no conèixer ningú... No ens enquimerem, doncs. Ni us preguntaran qui sou ni tampoc ho voldran saber. Alça! La gran taula és parada, l’escudella, grassa, groga i escumosa, ja fumeja en les soperes blanques i curulles. Seguem-hi? Alerta... L’amo ja ens ha llucat. L’amo és aquell home petitó i escardalenc que seu al cap de taula. No us ho deia...? Ja ens saluda amb la mà i ens regracia amb els dos trauets dels ulls la nostra gentilesa de voler-lo acompanyar. Veieu, ara, aquesta dona minsa i lleugera que va i ve com una fura de la cuina a la taula i de la taula a la cuina? És la mestressa. No ens n’escaparem pas; ja ens ha vist, ja la tenim aquí, ja ens pataqueja l’espatlla, ja ens crida com si fóssim sords perquè no fem compliments. Oidà! Vinga fer plat... On ens ho posarem, valga’ns Déu ? Mireu: la carn d’olla. I, és clar, tothom hi arrufa el nas! Ja ens duen, però, els conills i les llebres amb salsa... Ja vénen els capons rostits... Ja compareixen les perdius a la vinagreta... Ja treuen les oques farcides... Ja veig els colomins amb cols... Ja apuntem els pollastres que es desfan com un bolado... Ja arriba la vedella amb pèsols i moixernons... Ja surten les criades amb les plàteres a vessar de costelletes d’anyell... Ja em sembla que s’acosten uns porcellets al forn, voltats d’un tendre arrís d’escarola...

Què és això, Senyor? En quin món meravellós hem caigut? Mentrestant, l’espinguet de la mestressa, que ronda la taula i espia la gent, no para d’atiar els comensals:

—Apa, refum: mengeu! Que no us agrada, que no ho trobeu bo, que n’hi ha poc?

Poc! Ni el suplici de Tàntal. Encara treuen més plats! Ara és la crema i el pa de pessic, ara els tortells i els braços de gitano... Ai de mi! Ara tot just comencen a venir les coques i les orelletes i els dolços, i els melons, i els préssecs, i les pomes i els raïms... Misericòrdia! Ara torna la mestressa, cridant enfurismada:

—Apa, refum: mengeu, mengeu...

No sabem pas on som. Dins del cervell, hi tenim un revolví de menges i bevenges. No podem més, a fe... I encara ens manca la ratafia de nous, i la mistela, i les peres confitades, i l’aiguardent de guindes, i el brossat d’ovella que la mestressa ens fa prendre com un obsequi especial. I després el cafè i el conyac, i una altra copa de xampany que ens aboquen vulgues que no... Benedicció de Déu que planes generosa, llarga i plena damunt d’aquesta terra beneïda! Però entre poc i massa, Senyor... Teniu-nos compassió! No ho veieu? Feu, doncs, que s’acabin les viandes, els vins i els licors; feu que s’estronqui el raig, de sobte; feu que els àngels i els arcàngels desparin miraculosament la taula i feu que ens engeguin al carrer.

I el dinar, per fi, s’acaba. Llavors, penosament, ens acostem a l’amo de la casa, que ens rep amb els braços oberts.

—Gràcies de tot, Catà...

—Aneu, home, aneu ! M’heu fet enfadar. Si no heu tastat res, a penes...

A penes! Sortim feixucs, remisos i esboirats d’aquella casa cananesca i d’aquell poble encantat. Respirem... Però, vet ací que, en tombar el cap, ens sembla veure venir aquella mestressa aquissadora que ens empaita cridant:

—Apa, refum: mengeu, mengeu!

I ens posem a córrer.

Doncs, bé: això és l’Urgell.

Joan Santamaria, Visions de Catalunya, vol. 1, Barcelona, Selecta, 1954 (1a edició: 1927), p. 198-204 (fragment).

Foto: Marta Benavides

Us recordem que podeu comentar aquesta notícia o qualsevol tema relacionat amb la comarca o d’interès general al Fòrum del Pla d'Urgell.