Joan Baptista Basset i Ramos, l’heroi de carn i ossos valencià

  • Diumenge es farà la recreació de l'entrada del general maulet a Dénia, fa tres-cents anys · En repassem la figura i el símbol

VilaWeb
VilaWeb
VilaWeb
Martí Crespo
15.11.2013 - 06:00

La premsa lliure no la paga el govern, la paguen els lectors


Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures

Antoni de Villarroel, Rafael Casanova i Josep Moragues són referents del bàndol austriacista que associem amb la defensa de Barcelona durant el cruel setge borbònic del 1713 i el 1714. Però dins la ciutat també hi havia el valencià Joan Baptista Basset i Ramos, com a cap de l’artilleria. Va sobreviure a l’11 de setembre, però potser no ho hauria volgut: fins que no es va haver mort, el 15 de gener de 1728, el van arrossegar per les presons d’Alacant, Hondarribia i Segòvia, ciutat on es va apagar la vida d’aquest maulet que el 1705, des de Dénia (episodi que es recrearà diumenge), havia alçat el Regne de València contra els Borbó.

La historiadora Carme Pérez Aparicio, màxima experta de la guerra de Successió al País Valencià, comentava per a la revista el Temps, el 10 de març de 2009, que Joan Baptista Basset era una de les persones que exemplificaven millor les penúries de tots els austriacistes. Ho deia en un article signat per Núria Cadenes que posava fi als dubtes sobre els últims anys de vida del general Basset, que ‘va escollir de romandre a Barcelona quan Carles III es va desentendre de la (dis)sort de la terra i li va oferir de seguir-lo fins a Viena; el militar expert que es va fer càrrec de la defensa de la ciutat assetjada, i que va caure quan caigué la ciutat, el 1714’. Aquell home ‘alt i geniüt i capaç’, afegia Cadenes, ‘que ho havia donat absolutament tot, des d’una estricta lleialtat, en la defensa dels interessos del país i de la casa d’Àustria va tenir un dels finals més tristos que es puguin viure’.

Tot i formar part del cercle més pròxim a l’arxiduc Carles abans de la guerra i tot (exiliat del País Valencià des del 1693, arran de la segona germania, es va incorporar a l’exèrcit imperial austríac i va lluitar al Milanesat i Hongria al tombant del segle), la figura (i símbol) de Basset és injustament poc coneguda i, de fet, la més escarnida pels historiadors borbònics de la guerra de Successió. I això que ‘la seva contribució al bàndol austriacista i les peripècies que va protagonitzar al llarg de tot el conflicte l’haurien d’haver fet mereixedor, sens dubte, del més gran reconeixement’, tal com assegurava Enric Orts el 2007, en un dossier sobre la batalla d’Almansa a la revista Presència. Un reconeixement, tot sigui dit, que tampoc no va rebre sempre ni en el seu temps ni del seu bàndol: les autoritats austriacistes, en plena guerra, el van arribar a empresonar dues vegades perquè ‘no van tolerar la seva promesa de suprimir alguns tributs senyorials’ durant l’ocupació del Regne de València en nom de l’arxiduc.

La figura de Basset sols va començar a ésser recuperada amb plenitud el 2003 gràcies a ‘Basset: mite i realitat de l’heroi valencià‘ (Tres i Quatre), de l’estudiós José Luis Cervera, el llibre més complet sobre ‘la biografia més intensa del conflicte’, com deia Orts, i del qual encara hi ha importants llacunes historiogràfiques. La data i el lloc de naixement i defunció exemplifiquen prou bé aquestes mancances en la seva cronologia vital: continua sense saber-se amb certesa si fou nat a Alboraia cap al 1654, i fins a l’article ’15 de gener de 1728′ de Núria Cadenes al Temps no es va poder establir el dia exacte de la seva mort i l’indret on fou enterrat, la parròquia de Santa Eulàlia de Segòvia… la patrona de la ciutat que havia defensat aferrissadament el 1714.

Com a capità de l’exèrcit dels Àustria en les campanyes de l’Europa oriental contra el turc, Basset va coincidir amb el príncep alemany Jordi de Hessen-Darmstadt, enviat posteriorment per l’emperador Leopold I a Catalunya, on va ésser nomenat lloctinent (1698). Amb la mort de Carles II i l’arribada dels Borbó a la cort de Madrid, el príncep Jordi fou desposseït del càrrec i es va convertir en el principal instigador del partit austriacista a la península, en contacte directe amb el nucli dels Vigatans. I amb l’esclat de la guerra fou col·locat al capdavant d’un estol anglo-neerlandès que va recórrer la costa mediterrània en cerca de possibles places per ocupar en nom del pretendent Carles.

En aquella campanya naval es torna a trobar Basset al costat del príncep l’agost del 1704, en l’ocupació de Gibraltar (d’on, per cert, no va arribar a ésser mai governador, com va aclarir el 2002 l’historiador Tito Benady). Assegurat el penyal, l’estiu següent la flota es va adreçar cap a Barcelona, on Hessen-Darmstadt va perdre la vida en la presa de Montjuïc. Però el general valencià no era al seu costat perquè, en el camí entre Gibraltar i la capital catalana, havia desembarcat amb alguns voluntaris valencians més al port de Dénia (17 d’agost de 1705), des d’on va capitanejar la revolta austriacista al País Valencià. Des de la capital de la Marina Alta, les forces creixents comandades per Basset van anar ocupant –sense gran resistència– Gandia i Alzira i en poques setmanes es van plantar a València, on proclamaren rei Carles d’Àustria.

De fet, en la revolta valenciana contra el govern absolutista i centralitzador de Felip V, s’hi van afegir les reivindicacions dels comerciants i menestrals urbans contra el poder dels francesos i en favor del lliure comerç amb Anglaterra i els Països Baixos, i, per damunt de tot, grans masses de llauradors tips dels abusos de la noblesa. Basset, al capdavant de tots aquells maulets, va esdevenir un aferrissat contrari dels botiflers i partidaris del Borbó i, alhora, el capdavanter d’importants reformes socials. De fet, la seva promesa d’exempció als pagesos de càrregues i tributs senyorials li va costar dues penes de presó decretades pel seu rei Carles. Per això, com recordava Orts, ‘alguns historiadors apunten que els valencians, més que austriacistes, eren sobretot bassetistes’.

Justament pel fet d’ésser a la presó, Basset no va poder participar en la batalla d’Almansa, el 25 d’abril de 1707. Fou posat en llibertat ràpidament després de la derrota aliada, amb l’esperança que organitzés les poques forces fidels als austriacistes que restaren al País Valencià. No fou possible i només pogué aplegar-les per a la defensa de la ciutat de Barcelona, on va romandre, com a comandant en cap de l’artilleria, fins a la caiguda de la ciutat l’11 de setembre de 1714.

El 22 de setembre de 1714, explica l’Enciclopèdia, ‘fou detingut i conduït amb vaixell a Alacant, on hi havia la cort borbònica, i després, a peu, al castell d’Hondarribia, al País Basc, on restà empresonat fins el 1719, any en què els presos foren traslladats a Segòvia’. L’entrada continua dient: ‘Excarcerat arran de la pau de Viena el 1725, no pogué traslladar-se a Viena perquè estava impossibilitat. Cuidat a Segòvia mateix per dos jesuïtes, l’emperador Carles VI el nomenà Feldmarschall-Leutnant (tinent general) de l’exèrcit imperial el juny del 1727.’ Era poc abans de la seva mort, certificada als registres parroquials de la ciutat castellana el 15 de gener de 1728 en aquests concisos i terribles termes:

‘En quince de enero de mil setecientos y veintiocho murió de repente y sin poder recibir sacramento alguno Don Juan Baptista Ramos Baset, teniente general que se decía ha servido del Señor Emperador. Estaba sumamente pobre. Le hice entierro mayor a limosna y se enterró en esta iglesia de Santa Eulalia.’

Recomanem

La premsa lliure no la paga el govern. La paguem els lectors.

Fes-te de VilaWeb, fem-nos lliures.

Fer-me'n subscriptor
des de 75€ l'any